dissabte, 13 de juliol de 2013

Sabeu què és fer el ridícul?

El 5 de juliol va arribar a casa dels meus pares, concretament la va rebre i signar la meva mare, aquesta citació notarial i carta del Sr. Albert Ramón Rosas, nou president en funcions de l'Associació de Pares:






El dia 7 em vaig presentar puntualment a la cita amb cara de molt enfadat. Allà m'esperaven els membres de la nova Junta presidits o atesos pel gestor del Col·legi, el Sr. Andreu Casals i Nuri que va fer el paper més dolent i ridícul de tots; sembla claríssim que tota aquella farsa eren preparatius per negociar o anul·lar una hipotètica reclamació meva d'alguna indemnització crescuda que es temien... 
"Vostès diran..." Em vaig mostrar furiós davant l'acusació de no acudir aquells dies a la feina: com em podien sortir amb allò i d'aquella manera? L'assemblea encara era calenta, ja havíem entrat en plenes vacances, m'havien canviat el pany del despatx, tenia el llarg "currículum" de tots aquells anys d'haver acudit al Col·legi en temps de vacances, festius i sempre que havia convingut, per preparar programacions del curs següent, per vigilar les obres que es fessin, per revisar les feines de curs anterior, per rebre les noves matrícules, per sortir amb grups d'alumnes a excursions i acampades..., per tantes i tantíssimes eventualitats que es presenten sempre i a qualsevol hora a la vida d'una escola... Que fort!
No solament vaig posar cara i veu indignades: és que n'estava de veritat i molt, i quan hi penso encara ara em surt alguna espurna de foc pels queixals. Quan vaig haver dit tot allò em vaig aixecar i vaig marxar sense ni tan sols acomiadar-me.
Com que, com he dit, la qüestió que hi havia darrera de tot allò era com estalviar-se de pagar-me una indemnització, vull completar l'explicació amb alguns detalls que ja no explicaria si no hi hagués aquest rerefons:
A finals de juliol em van presentar una proposta de liquidació que incloïa els sous pendents d'aquells mesos de vacances amb la part proporcional d'altres pagues de durant l'any i una proposta d'indemnització de quatre-centes mil pessetes, uns 2.400 euros per entendre'ns. D'aquesta indemnització me'n pagarien 150.000 el 16 d'agost i la resta el 15 de setembre. Ho vaig acceptar i signar d'entrada sense cap mena d'objecció i sense consultar-ho a ningú; amb consciència, això sí, de que realment els feia un bon regal acceptant-ho. El taló de 250.000 va resultar ser mal fet perquè el Sr. Albert Ramón havia escrit en lletres "dues-centes cinquanta" però no havia posat "mil" i la Caixa de Manlleu me'l va retornar. Finalment, no sé quan però em penso que abans de Nadal, ho vaig cobrar tot. Encara guardo la documentació de tot això amb còpia de la liquidació que vaig signar i amb aquell taló retornat.
Aquestes tristes anècdotes finals pràcticament tanquen la meva relació amb el Col·legi i per tant la marxa d'aquest blog. Em queda per fer només un petit text de comiat que ens mantingui viu a tots aquell somriure de Gioconda que ha encapçalat aquestes pàgines des del primer dia. Miraré de fer-ho demà diumenge.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada