diumenge, 14 de juliol de 2013

Primavera d'hivern, Primavera d'estiu...

Ha sigut només una lectura documentada d'uns quants anys d'aquesta història del Col·legi Rocaprevera que ara es commemora, un encendre el llum que recuperi uns fets de les tenebres. Poden fer-se'n mil lectures: ben segur que al menys n'hi ha tantes com gent que ho recordi o que llegeixi lo que aquí se n'explica, però hem volgut dir i reafirmar que aquells anys del nostre record i del nostre treball il·lusionat allà amb i per als nens i els adolescents de Torelló i comarca van existir i que el llarg i sospitós silenci sobre tot allò durant tots aquests anys no s'aguanta per enlloc, no serveix de res i només fa que negar la possibilitat de treure'n lliçons que puguin servir a qui ho vulgui per continuar viatjant i transitant per la vida amb llibertat... Tots podríem somriure ara "giocondianament" davant la trajectòria que cadascú hagi anat fent, ens podríem comprendre i reconciliar amb nosaltres mateixos i amb els altres, alliberar-nos dels errors, contradiccions, incomprensions, falsedats, odis, covardies... de la nostra vida. Només el mantenir-se ferm en negar-ho, silenciar-ho o suavitzar-ho amb cataplasmes pot ser-ne obstacle.
Arreu nous brins de vida volen brotar constantment d'aquesta terra fèrtil i curulla de llavors. Per què aixafar-los encara i posar-los rocs a sobre?
Res més, gràcies per llegir-ho.

RES NO ES MESQUÍ
 
                    Joan Salvat-Papasseit

Res no és mesquí
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s'ullprèn
i té delit del bany:
que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.

Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l'onada del mar sempre riu,
Primavera d'hivern - Primavera d'istiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla verda eternament.

Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l'heu demanada.
I si l'heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.

Res no és mesquí,
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
- Avui, demà i ahir
s'esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.

3 comentaris:

  1. Ramon, moltes gràcies per aquests escrits.
    N'hi haurà més?
    Jordi.

    ResponElimina
  2. Jordi,
    He tornat d'un curt viatge i no havia vist encara el teu escrit. Mentrestant, de fet, ja t'he contestat amb el missatge que he fet a tota la llista aquest matí. Tinc una impressió ben fonamentada que alguns tenim ganes de que això continuï d'alguna manera. I, és clar, encara que només fóssim quatre que ho volem i que ho continuarem seguint ja val la pena de fer-ho. Potser a un ritme més lent, però no se sap mai, potser encara més ràpid si les eufòries ens apreten... Això sí, si ho fem ha de ser com a colla d'amics que volem plantejar-nos coses junts aprofitant aquestes filigranes de la tècnica actual. Jo sí que en tinc ganes.

    ResponElimina
  3. Quan hi ha coses silenciades quan es produeixen exclusions l'energia de la vida s'atura. Penso Ramon, que t'estimes molt aquesta escola, els alumnes i, els mestres d'aquell temps i els d'ara, perquè amb el teu relat els dones l'oportunitat d'anar endavant. Ho he entès no tant com una qüestió personal sinó com la necessitat de posar llum i que la vida segueixi. Gràcies, ha sigut deliciós llegir-lo i veure que des de fa molt de temps hi ha gent preocupada i compromesa amb el futur dels infants Explicar-ho avui es fa molt necessari.
    David Aparicio Miró

    ResponElimina