dilluns, 1 de juliol de 2013

El conflicte d'una acció pedagògica real

Una de les grans prioritats nostres durant el curs 1977-1978 va ser la programació sistemàtica del treball que es feia a cada classe. Ja des dels anys anteriors havíem donat passos en aquest sentit però aquest curs va passar a ser una qüestió prioritària en el plantejament del treball al Col·legi. Ho dirigíem el director, la cap d'estudis i una persona d'Ágora: la cap d'estudis era la Teresa Terricabras i per part d'Ágora se'n va encarregar la Rosa Maria Bou. Es tractava de que cada classe i cada professor treballés a partir d'un programa concret preparat inicialment per ell mateix i potenciat i revisat per aquell equip directiu. L'objectiu principal i central de tota aquesta activitat programatòria era el de potenciar de totes les maneres possibles l'activitat del nen. I cal deixar molt clar que aquell equip directiu de les programacions tenia la feina fonamental de coordinar les feines individuals dels diferents professors, impulsar-les i estimular-les, i també oferint a cadascú totes les ajudes que els fessin falta en tots els sentits.
Potser no és fàcil adonar-se de la gran importància que podia haver tingut pels nens i per l'escola aquella nova pràctica sistemàtica: situava el conjunt de professors en un treball conjunt i coordinat, trencava les inèrcies i rutines d'una feina que cada professor havia fet sempre sense haver-ne de donar comptes a ningú, fomentava la creativitat i la inventiva de nous recursos, portava constantment a tocar de peus a terra i a replantejar la feina que es feia a través de les avaluacions, lligava la feina d'uns i altres dintre d'un gran procés d'aprenentatge dels alumnes i també dels professors. A través d'aquest procés de programació, avaluació i, com a conseqüència, de replantejament constant de l'activitat d'uns i altres, aquell camí ens podia haver portat molt lluny en el nostre treball pedagògic, era obrir un camí que ens portava pas a pas a canvis molt radicals a l'escola i a la societat que mai no sabrem on podrien haver arribat. Sobretot, cal subratllar el fet de que entràvem de ple en el treball real i efectiu de cada dia, constatable i avaluable: però resulta que, a la societat nostra, mentre fem teoria i parlem d'ideals no passa res, és quan es passa directament a l'acció real i concreta que es comprova realment què pensa i què vol cada persona, és aquí que cadascú es veu obligat a definir-se, a entusiasmar-s'hi o a negar-ho rotundament.
Tot i que s'havia explicat molt i que a més era paradoxalment la manera de complir amb la llei d'educació, aquells plantejaments van fer sortir espurnes per tots cantons: les reticències i les excuses no van faltar des del principi com tampoc les constants acusacions de que se'ls obligava, de que se'ls imposaven les coses, de que se'ls maltractava, de que érem uns dictadors... Però, tal com jo ho veig i sense voler dir que els qui ho dirigíem ho féssim tot bé, fonamentalment eren excuses per no agafar el toro per les banyes.
La resposta negativa de la majoria dels mestres a aquests plantejaments crec jo que va ser un fet decisiu en l'esfondrament del projecte un any més tard. Una actitud oberta i compromesa dels professors en la feina proposada jo no dubto que hauria fet anar les coses radicalment per un altre camí, per damunt d'aquella actitud també tancada d'un sector ben important dels pares i de la població de Torelló que ja s'anava manifestant.
No sóc jo qui hagi de demanar responsabilitats a ningú d'aquestes coses que de fet significaven tirar endavant o rebutjar aquells inicis de tot un gran procés de canvi real. Per part meva pot quedar tot pendent fins el dia del judici final a la tarda, però realment les responsabilitats individuals i col·lectives de tot allò hi són i hi continuaran sent per més que es pretengui encara ara mantenir-ho protegit i esborrat sota un gran silenci. I des d'aquestes negacions de la realitat tot se'ns queda paralitzat.
Si algú sentís la necessitat i la responsabilitat de reconciliar-se amb la societat i amb la història sobre aquest afer,  crec que només té el camí de trencar aquest gran silenci tan ben mantingut fins ara i tenir la valentia d'acceptar obertament i pública els errors o les possibles actituds perverses en aquella hora. Però d'actituds d'aquesta mena, realment superadores dels mals que ens afecten, crec que no en venen a cap botiga ni per ara no en plouen del cel...


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada