dimecres, 24 de juliol de 2013

UN POBLE HA D’ESCOLTAR TOTES LES VEUS PER FER HISTÒRIA, per Teresa Terricabras


Reviure tots aquells fets, a mi, després de tants anys, m’ha fet entendre com costa canviar les vivències de la gent, com pot ser fàcil organitzar tot un cacau per aconseguir que el rodatge personal no hagi de canviar. Saps què et diria? Et diria que he crescut en comprensió d’aquella realitat. M’has ajudat.

Per mi els records no eren tan vius, hi ha fets que sabia de lluny. Ara les meves vivències d’aquell moment les tinc ben vives.
En resumiré algunes, amb Àgora o sense Àgora volíem:

  • Mira, recordo que encara hi havia –ei que no s’ha perdut pas- el mal vici de creure que hi havia nois que no seguien i que, vés, què hi pots fer? Doncs bé, la nostra idea era “tothom pot aprendre i ha d’aprendre i s’han de trobar camins, mètodes per tal que ho faci, i ens hem de formar com a mestres per a saber-ne més”. Rient, a vegades, en alguna reunió de mestres es sintetitzava la idea parlant de “ens volen fer creure en el superhome”. Crec que no era això. Se n’ha escrit molt del dret a aprendre tothom i déu-n'hi-do dels mestres que ho creuen. Han passat més de trenta anys i no s’aplica pas a tot arreu.
  • Un altre fet important era la participació dels nois en tot el sistema educatiu. En el currículum aportant iniciatives, demandes de saber més, investigacions…; en l’educació: assemblees, diàleg, acceptació de com és cadascú, valoració de l’entorn escolar, potenciació d’iniciatives: granja, hort (com presumeixen ara les escoles que fan això!)…
  • Donar possibilitats de parlar de temes punyents, amb els nois, amb els pares. Sexualitat, tabac, drogues. Recordo un noi que sortint d’una xerrada sobre drogues va dir " com voleu que em drogui si sóc feliç". La felicitat del noi és també un punt a recordar de la proposta educativa.
  • Millorar l’ensenyament. Calia formar-nos més els mestres per tal de millorar l’aprenentatge. Crec que era un mal de tota l’escola del país. Encara ara és el que diu en WERT per tal de centralitzar l’ensenyament! Quina barra. Crec recordar que el curs anterior a aquella famosa assemblea, i mentre es venia aquesta idea en contra el projecte que dúiem a terme, dos dels tres alumnes que tenien millors qualificacions a l’institut de Vic provenien del Col·legi Rocaprevera!
  • Participació dels pares. No va ser fàcil.
  • La catalanitat de l’escola. Ui que d’entrebancs vam viure! Recordo que em van treure un noi de classe per llegir “El zoo d’en Pitus”, el pare deia que era perdre el temps. És clar que anys després el vaig trobar en una conferència i deia que era catalanista de tota la vida. Quantes coses es barrejaven a finals dels anys 70!
  • La catalanitat de l’ensenyament, no sols l’escola en català que també, el que es volia era l’ensenyament a partir de l’entorn: poble, comarca (Vall del Ges-Osona, país... Història, geografia, literatura... Aquí sí que podríem dir aquells versos d’en Martí i Pol “Tot està per fer i tot és possible”. A fe que tot estava per fer i vam tenir poc temps.. Però s’ha fet. Ara ningú en dubta, és un punt essencial per l’escola catalana. És clar que fèiem coses malament, n’havíem d’aprendre més i més, sempre.
  • ...
Deixem-ho.

Van ser temps de noves lleis d’educació, des de Madrid, és clar, que si el treball amb fitxes, que si la teoria de conjunts i el sistema en base dos, que sí... Ens adaptàvem. Les fitxes les fèiem nosaltres amb el sistema de la cartolina a quadrets, que dèiem, on marcar la feina feta: unes obligatòries, unes de reforç, unes d’ampliació. Les noves matemàtiques, no sé què dir-ne, aviat van desaparèixer. Era un sistema que feia pensar, no repetir. Potser estava poc estudiat? La base dos, no serveix per res, deia algú... Era la base de la informàtica!

Vaig deixar el Rocaprevera amb el cor destrossat. El meu acomiadament va ser el viatge a Madrid amb els nois grans. No hi va haver retorn.

Vaig anar a una escola on d’entrada el seu nou director em va dir: estàs d’acord que el primer que s’ha de fer és estimar els nens, acceptar-los tal com són, fer que cadascú progressi, acompanyar-lo en aquest procés, fer-lo participar en les decisions, ensenyar a partir de l’entorn... ?

I, m’hi vaig quedar.

I, m’hi vaig quedar després de superar un ensurt: els pares d’un noi del col·legi Rocaprevera, fills d’un poble veí a la nova escola, van pujar-hi a dir que no em fessin el contracte, que fixa’t el que havia passat a Torelló.

Hi he sigut molt feliç.

Ramon, et dono les gràcies per fer present el passat. Un poble ha d’escoltar totes les veus per fer història.

Teresa Terricabras Vilar

diumenge, 14 de juliol de 2013

Primavera d'hivern, Primavera d'estiu...

Ha sigut només una lectura documentada d'uns quants anys d'aquesta història del Col·legi Rocaprevera que ara es commemora, un encendre el llum que recuperi uns fets de les tenebres. Poden fer-se'n mil lectures: ben segur que al menys n'hi ha tantes com gent que ho recordi o que llegeixi lo que aquí se n'explica, però hem volgut dir i reafirmar que aquells anys del nostre record i del nostre treball il·lusionat allà amb i per als nens i els adolescents de Torelló i comarca van existir i que el llarg i sospitós silenci sobre tot allò durant tots aquests anys no s'aguanta per enlloc, no serveix de res i només fa que negar la possibilitat de treure'n lliçons que puguin servir a qui ho vulgui per continuar viatjant i transitant per la vida amb llibertat... Tots podríem somriure ara "giocondianament" davant la trajectòria que cadascú hagi anat fent, ens podríem comprendre i reconciliar amb nosaltres mateixos i amb els altres, alliberar-nos dels errors, contradiccions, incomprensions, falsedats, odis, covardies... de la nostra vida. Només el mantenir-se ferm en negar-ho, silenciar-ho o suavitzar-ho amb cataplasmes pot ser-ne obstacle.
Arreu nous brins de vida volen brotar constantment d'aquesta terra fèrtil i curulla de llavors. Per què aixafar-los encara i posar-los rocs a sobre?
Res més, gràcies per llegir-ho.

RES NO ES MESQUÍ
 
                    Joan Salvat-Papasseit

Res no és mesquí
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s'ullprèn
i té delit del bany:
que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.

Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l'onada del mar sempre riu,
Primavera d'hivern - Primavera d'istiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla verda eternament.

Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l'heu demanada.
I si l'heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.

Res no és mesquí,
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
- Avui, demà i ahir
s'esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.

dissabte, 13 de juliol de 2013

Sabeu què és fer el ridícul?

El 5 de juliol va arribar a casa dels meus pares, concretament la va rebre i signar la meva mare, aquesta citació notarial i carta del Sr. Albert Ramón Rosas, nou president en funcions de l'Associació de Pares:






El dia 7 em vaig presentar puntualment a la cita amb cara de molt enfadat. Allà m'esperaven els membres de la nova Junta presidits o atesos pel gestor del Col·legi, el Sr. Andreu Casals i Nuri que va fer el paper més dolent i ridícul de tots; sembla claríssim que tota aquella farsa eren preparatius per negociar o anul·lar una hipotètica reclamació meva d'alguna indemnització crescuda que es temien... 
"Vostès diran..." Em vaig mostrar furiós davant l'acusació de no acudir aquells dies a la feina: com em podien sortir amb allò i d'aquella manera? L'assemblea encara era calenta, ja havíem entrat en plenes vacances, m'havien canviat el pany del despatx, tenia el llarg "currículum" de tots aquells anys d'haver acudit al Col·legi en temps de vacances, festius i sempre que havia convingut, per preparar programacions del curs següent, per vigilar les obres que es fessin, per revisar les feines de curs anterior, per rebre les noves matrícules, per sortir amb grups d'alumnes a excursions i acampades..., per tantes i tantíssimes eventualitats que es presenten sempre i a qualsevol hora a la vida d'una escola... Que fort!
No solament vaig posar cara i veu indignades: és que n'estava de veritat i molt, i quan hi penso encara ara em surt alguna espurna de foc pels queixals. Quan vaig haver dit tot allò em vaig aixecar i vaig marxar sense ni tan sols acomiadar-me.
Com que, com he dit, la qüestió que hi havia darrera de tot allò era com estalviar-se de pagar-me una indemnització, vull completar l'explicació amb alguns detalls que ja no explicaria si no hi hagués aquest rerefons:
A finals de juliol em van presentar una proposta de liquidació que incloïa els sous pendents d'aquells mesos de vacances amb la part proporcional d'altres pagues de durant l'any i una proposta d'indemnització de quatre-centes mil pessetes, uns 2.400 euros per entendre'ns. D'aquesta indemnització me'n pagarien 150.000 el 16 d'agost i la resta el 15 de setembre. Ho vaig acceptar i signar d'entrada sense cap mena d'objecció i sense consultar-ho a ningú; amb consciència, això sí, de que realment els feia un bon regal acceptant-ho. El taló de 250.000 va resultar ser mal fet perquè el Sr. Albert Ramón havia escrit en lletres "dues-centes cinquanta" però no havia posat "mil" i la Caixa de Manlleu me'l va retornar. Finalment, no sé quan però em penso que abans de Nadal, ho vaig cobrar tot. Encara guardo la documentació de tot això amb còpia de la liquidació que vaig signar i amb aquell taló retornat.
Aquestes tristes anècdotes finals pràcticament tanquen la meva relació amb el Col·legi i per tant la marxa d'aquest blog. Em queda per fer només un petit text de comiat que ens mantingui viu a tots aquell somriure de Gioconda que ha encapçalat aquestes pàgines des del primer dia. Miraré de fer-ho demà diumenge.

divendres, 12 de juliol de 2013

Sobre la festa de fi de curs del 24 de juny


Com deia a entrada anterior, no vaig tenir ganes de participar personalment a la festa de fi de curs del dia 24, però en puc deixar constància reproduint l'editorial del Caliu 12, l'últim de la nostra època al Col·legi, que suposo que va sortir molt al final de juny o a primers de juliol. Sap greu que es vegi tan malament però teníem moltes dificultats amb les impressions i potser en aquells moments no s'estava gaire per filigranes...



A sota es reflexa la pàgina següent, amb el dibuix de l'autocar que havia portat al Montcau i a La Mola els alumnes de 2on. uns quants dies abans


dijous, 11 de juliol de 2013

Breument, alguns records postassemblearis

Com ja he dit aquella Assemblea General dels pares va tenir lloc el dia 22 de juny i va acabar a la matinada del 23. Crec que vaig ser un dels primers en sortir al carrer. Allà a fora m'esperaven un grup d'alumnes grans, de F.P. i dels últims cursos d'E.G.B. i alguns altres joves amics que col·laboraven amb nosaltres. Tots emocionats em van voler acompanyar, va ser el gran regal d'aquell dia... Alguns d'ells ara ja han mort: en Jordi Arqués, en Pere Barniol, la Rosa Sala... però tots són ben vius encara dintre meu. Vaig ficar-me al meu R-5 i els vaig acomiadar amb un molt sonat toc de bocina que devia treure la son a mig poble, eren més de les 2 de la matinada. Vaig passar per casa dels meus pares al carrer de Sant Antoni i recordo que entre altres coses els vaig fer el comentari de que ja no calia que m'expliquessin més les seves vivències d'odis i d'intrigues de la guerra civil ja que aquell vespre ho havia viscut tot directament i en persona.

Una doble vivència personal: per una part perplexitat, tristesa, ràbia... per l'esfondrament definitiu d'un projecte educatiu molt ambiciós que m'il·lusionava ben profundament. Per l'altra el sentiment d'haver-me alliberat de tot aquell llarg malson i una gran alegria íntima per tot aquell camí recorregut. Perplexitat: confesso que fins al mateix moment del recompte dels vots vaig estar convençut de que l'Assemblea estaria al nostre costat; és una gran ingenuïtat per part meva? Potser sí, però em sembla que no és ben bé això...

El dia següent, dissabte, vaig anar al meu despatx del Col·legi cap a les 8 del matí. Vaig revisar tots els calaixos i me'n vaig endur tota la documentació més compromesa o confidencial, informes individuals d'alumnes, informes de grups de classe, plans de treball individualitzat amb alumnes concrets etc. Vaig pensar que tenia l'obligació i el dret de respectar la confidencialitat de molts d'aquells documents i de salvar-ho tot per a la història; tinc claríssim que vaig ser oportú i tinc el ple convenciment de que de tot allò no n'hauria quedat ni rastre que pugués trencar aquell gran silenci que començava.

El diumenge no em van quedar ganes de participar de la festa de fi de curs. Parlaré d'aquesta festa a l'entrada que vindrà a continuació.

El dilluns, tampoc no em vaig sentir disposat per anar a acomiadar els alumnes de 8è. que sortien a 2/4 de 8 del matí a fer el viatge de fi de curs. Ja prèviament havíem decidit amb algunes persones que jo finalment no faria el viatge i que els acompanyants serien la Teresa Terricabras, la Rosa Maria Bou i algun altre mestre, potser el Marcel Canals. Cap a les 10 (ja eren dies de vacances), vaig voler tornar al meu despatx per acabar de revisar totes les coses que encara hi quedaven, però ja no hi vaig poder entrar, ja n'havien canviat el pany i la clau ja la tenien uns altres.

Portada del llibre de 125 pàgines que programava l'excursió de final d'estudis dels de 8è. d'E.G.B. Ja n'he parlat anteriorment.

 Ara em falta explicar lo que em va passar els dies 5 i 7 de juliol i sento una especial "vergüenza ajena" abans de posar-me a fer-ho. Ho exposaré ben aviat en una pròxima entrada.


Assemblea General Extraordinària 22-6-1979 (3)

 

2c. Acta de l'Assemblea General Extraordinària 

(final)




Assemblea General Extraordinària 22-6-1979 (2)


2b. Acta de l'Assemblea General Extraordinària

(Continuació)


(continua i finalitza a la pròxima entrega)

Assemblea General Extraordinària 22-6-1979 (1)

1.  Una prèvia prèvia a la prèvia del Sr. Joan Aligué

Un grup de mestres van repartir a l'entrada de l'Assemblea l'escrit següent:

Després, com es podrà veure, es va llegir públicament a l'Assemblea.

2a. Acta de l'Assemblea General Extraordinària

Exposició oficial de lo que es va dir, fer i decidir, començant per les PRÈVIES. En tres entrades de blog consecutives per evitar col·lapses:





 (Continua a la pròxima entrada)









dimecres, 10 de juliol de 2013

RECORDANT TREBALLS DE SOCIALS, per Teresa Terricabras


M’ha agradat recordar el mètode que vam començar a utilitzar per conèixer la geografia i la història. No hi havia internet però sí la Enciclopèdia Catalana i diversos llibres que cada noi tenia a casa, pocs, però en teníem. El llibre de text quedava com un punt d’informació més. Treballàvem en equip, investigàvem, ens fèiem preguntes, buscàvem respostes, ho posàvem en comú, fèiem conferències, preníem apunts… Gran descoberta: els llibres de Socials sols parlaven de la gran Espanya, de les guerres i dels grans capitans. Nosaltres no existíem… Doncs bé, amb la investigació ens vam fer subjectes dels fets històrics. Ui, em descuidava dues fonts d’informació espectaculars: la “Història de Torelló” de Fortià Solà i els programes de Festa Major. Cada època tenia el seu passat a Torelló, a Osona, a Catalunya... Aquest mètode, en aquells moments, era pioner, ara ha arrelat a les classes dels petits, potser en podríem dir “projectes”, però fa por utilitzar-lo amb els grans. Deixar el llibre de text ens causa por, angoixa, i si ens perdem com a mestres? I si els nois troben aspectes que nosaltres no sabem?... Quin desprestigi... encara hi ha qui ho veu així.

Quin prestigi, formar investigadors, compartir i gaudir de les seves trobades! Quin goig escoltar-los i que t’escoltin. Tu com a mestre has de ser el primer d’investigar, d’aportar novetats. Mare meva si t’escolten quan la teva explicació forma part de la seva!

Vam aprendre a treballar així a l’escola Rocaprevera, programant, aquells anys de pre-Àgora i d’Àgora. Aquells anys en què volíem dir adéu al treball rutinari i poc científic que endormiscava els nois de les escoles.

Ara se m’acudeixen quatre temes, diferents edats però igual mètode. Seré poc precisa, ja en guardo de papers, ja, però deixem sols una breu referència de cadascun...

  • Charlie Rivel, el pallasso! Del món del circ vam anar a parar al món de l’anti-feixisme. Quina descoberta, jo no en sabia res. Nascut a Cubelles als llibres poc el mencionaven!, ell ens va portar a Charlie Chaplin. Sé que vam anar a veure “El gran Dictador”a Vic... També vam descobrir Martí Luther King. Quants fets històrics vam viure! I què passava mentre a casa nostra?
  • Quan estudiàvem el continent europeu, moltes capitals, rius, muntanyes i poca vida hi vam afegir la Comunitat Econòmica Europea, devia ser la Europa dels sis o dels nou. Com s’havien agrupat, què calia per entrar-hi, com és que nosaltres no hi érem. Ja ens en vam fer de preguntes ja, en Franco encara signava penes de mort (tot i que no ho sabíem). La creativitat d’aquells països ens va entusiasmar la comparàvem amb casa nostra, Torelló, Catalunya. Era a principis dels setanta del segle XX.
  • L’electricitat. En recordo una conferència, em sembla que era del senyor de la Central del carrer de Sant Miquel i vam anar a la petita central de la Mambla i a les instal·lacions de la carretera de Manlleu a Roda. Després vam investigar l’arribada de l’electricitat a Catalunya, i em sembla, que ho vam enllaçar amb la crisi del petroli, devia ser l’any 1973. Vam descobrir el món àrab.
  • El tèxtil a Catalunya, va rondar tot a l’entorn de la gran empresa de Sant Bartomeu del Grau. Com canvia la història! Vam visitar can Blanc, un pare, crec que el sr. Camprodon, ens va fer una conferència, sobre emprenadoria! En Puigneró de Sant Bartomeu era el creador de la gran empresa. Sé que una part del tema va ser l’arribada de treballadors d’Andalusia! Les Socials eren vida.

He dit més amunt que va ser entre vosaltres que vam aprendre a no ser l’ombra del llibre de text. He lluitat per seguir aquest camí i n’he gaudit i he après molt. I crec que pocs alumnes s’han girat d’esquena a la Història i a la Geografia.

Teresa Terricabras i Vilar

No nuclear!!!

Dibuix d'en Josep Palau Bartrina publicat al número 12 de Caliu. Expressa la gran inquietud que hi havia a la comarca per les anunciades prospeccions d'urani.

Unes notes de la Teresa Terricabras

Ahir vaig demanar a la Teresa Terricabras que m'autoritzés a publicar al blog la pàgina d'unes senzilles notes que ella va prendre durant una reunió de mestres d'aquells dies i que m'havia donat per informar-me'n. Ella ara ja ni se'n recordava però ha accedit de bona gana al meu desig de posar-ho al blog com un testimoni més de lo que es coïa en aquells moments. Són unes notes a mà i a corre cuita com és normal en aquests casos, però que es poden interpretar encara. No sols m'hi ha autoritzat sinó que m'ha adjuntat un nou regal: un escrit ben revelador del treball que es feia en l'àrea de ciències socials. El posaré també ara en una nova entrada.




dimarts, 9 de juliol de 2013

Dibuixos de l'Agustí Bori

Tres dibuixos de l'Agustí Bori a l'última pàgina del Caliu 11 (maig de 1979). Llàstima que no ens va quedar gaire ben impresa.

El cartell de la festa de fi de curs

No va signat però sé que és obra d'un dels grans dibuixants del Col·legi en aquella època: l'Agustí Bori i Tuneu.

Extracte d'entrevistes amb els mestres

A l'acta de la Junta que us he mostrat a l'entrada anterior es parla d'unes entrevistes que van fer els nous membres de la Junta amb els mestres. Suposo que l'extracte que jo n'he trobat i que poso a continuació és el que el Sr. Altimiras havia promès que entregaria al secretari. El text complet d'aquell informe no el podrem conèixer: es van negar a donar-lo per escrit com consta en aquella acta.
Aquí en teniu, doncs, aquell extracte amb el testimoni afegit de dues professores que no ho van acceptar com a tal perquè no expressava lo que elles havien manifestat durant les entrevistes:




L'acta de la primera reunió de la nova Junta de Pares




dilluns, 8 de juliol de 2013

Cal aclarir urgentment si tinc la confiança de l'Assemblea

Al cap de pocs dies d'aquella assemblea del 25 de maig, els primers dies de juny, hi va haver una primera reunió de la nova Junta de Pares, suposo que més aviat de tràmit i encara amb la presència dels membres que se n'anaven, tal com es feia sempre que hi havia renovació de càrrecs. De fet, la primera reunió efectiva de la nova Junta estava convocada pel dia 8 de juny i jo el dia anterior els vaig fer arribar a través del President aquest escrit:


 Volia clarificar sense perdre temps si continuava o no tenint la confiança de l'Assemblea i això només es podia saber convocant-ne una reunió extraordinària. Com que jo no la podia convocar demanava que la convoqués la Junta en el termini més curt possible. Allà jo tornaria a exposar la feina que fèiem, els principis que ens guiaven, i ells que decidissin si els interessava o no tirar-ho endavant. Per què hi hagi guerra hi ha d'haver dos bàndols i en aquell cas només n'hi havia un: ni jo ni els qui treballaven al meu costat no estàvem disposats a entrar en cap batalla i era qüestió simplement de que decidís ben aviat aquella qüestió qui tenia l'autoritat per fer-ho.
Vegi's com demanava també que hi fossin convidats els professors i els alumnes dels cursos superiors. No és cap detall, és una qüestió de coherència.
Demà mateix posaré la còpia de l'acta de la reunió de la Junta del dia següent i podreu observar què hi va passar.
Per cert, un petit detall: heu observat el logotip que encapçala aquest escrit? No feia gaire que l'havíem estrenat i mostrava el sentit de treball en col·laboració i de convivència entre tots que volíem impulsar en tota aquella nostra labor educativa.





L'Assemblea General Ordinària de 1979

L'Assemblea General Ordinària de l'Associació de Pares, la màxima autoritat legal del Col·legi,  es va celebrar el dia 25 de maig d'aquell 1979. He de dir que d'aquesta assemblea no en guardo cap document i per això m'hi referiré emparat només per la memòria que me'n queda.
Sé que, com en totes les assemblees ordinàries d'aquells anys, quan em va tocar  vaig presentar el meu informe sobre l'activitat que es portava a terme al Col·legi, dificultats, avenços pedagògics, plantejaments de futur... Suposo que vaig parlar d'aquelles coses que explicava ahir i de moltes d'altres. Crec que al final no hi van haver comentaris i que es va passar directament al punt següent de l'ordre del dia.
Aquell any tocava renovar la meitat de la Junta que havia de continuar representant permanentment l'Assemblea. Em sembla recordar que deixaven la Junta la Rosa Nardi, la Pilar Barniol i en Joan Guiteras i per tant havien d'entrar-hi tres associats nous. Els altres tres membres eren els que s'hi quedaven de la Junta anterior, en aquest cas el president que era en Josep Coll, el secretari l'Estanis Sala i el Sr. Jaume Ferrer, un desaparegut de les reunions de Junta des de feia ja mesos però que es veu que es mantenia ben actiu a la seva manera... Ja se sabia i era pràctica habitual a l'Associació que un temps abans de l'Assemblea la mateixa Junta feia passos per configurar una candidatura, es pensaven algunes persones a qui proposar-ho, se'ls comentava a cada una i així s'arribava a fer el canvi sense problemes amb aquelles persones que havien acceptat de ser-hi. Es va formar, doncs, una candidatura formada per la Teresa Terricabras que podria cobrir la feina des de la seva doble perspectiva de professora i de mare de família, el Sr. Albert Ramon, i una tercera persona que per més que ho intento no aconsegueixo recordar qui era.
I és aquí que es va produir el fet insòlit que trencava tradicions i anunciava temporals: es va presentar una candidatura alternativa formada pel mateix Sr. Albert Ramon, la Sra. Montserrat Muntanyà, mare dels Cubí, i el Sr. Manel Altimiras. Amb aquell fet inèdit de que una mateixa persona es presentava a les dues candidatures. No recordo el resultat concret de la votació, però de fet va quedar nomenada aquesta segona proposta.
No era difícil d'entendre el missatge d'aquella assemblea. De fet, més que un missatge era una declaració de guerra.



diumenge, 7 de juliol de 2013

Coses de 1979, d'abans de la traca final

Ja des de l'inici d'aquell curs 1978-1979 es va voler donar nou impuls a aquell treball sistemàtic de programació-avaluació i de treball de renovació que ens venia exigit pels mateixos defectes i mancances que anàvem constatant. Ja havíem anat observant des del curs anterior un avenç ben considerable del nivell d'aprenentatge general a pesar de les moltes reticències i de l'oposició sistemàtica d'una part important dels professors.
A partir d'aquesta feina col·lectiva i dels informes científics de classe i individuals que s'anaven fent, es van organitzar classes de recuperació a diferents nivells i a càrrec de persones preparades per fer-ho adequadamnent. També es van fer estudis individuals dels alumnes del parvulari que el curs següent haurien d'iniciar l'E.G.B.
Durant la primera part d'aquell curs es va treballar en profunditat amb els professors i també amb els alumnes més grans tot el tema de l'autogestió. Cap a una presa de consciència col·lectiva de les possibilitats enormes que tenim cadascú per naturalesa de realitzar individualment i en grup projectes per a la nostra vida individual i per a la comunitat...
Seria bo que poguéssiu tenir a mà el número 11 de Caliu publicat durant el mes de maig. M'hi referiré de manera concisa començant per una excursió a Puigsacalm organitzada per la classe de 6è. amb jocs de pista, jocs de vida, jocs variats... Us en cito unes frases: "Vam començar amb molt interès, quasi bé podríem dir que estàvem entusiasmats: uns buscant plànols, altres pensant en els horaris, altres pensant jocs a fer... Més tard es va trencar tot: pensàvem diferent i ens vam posar uns contra els altres. Per fi ens vam reunir i ens vam posar tots d'acord. Llàstima que els dies havien passat  i ja no ens quedava gaire temps."
A continuació hi trobem una entrevista amb en Miquel Martí i Pol; també en vull citar un trosset: "El que cal, de fet, és creure d'una manera intensa en un mateix, no pas d'una manera egocèntrica i pedant sinó tenint clarament en compte que aquest "jo" que estimem només té una significació plena quan se sent solidari, quan estima. Aquest és el sentit últim d'aquell "creure en mi més que en tota altra cosa" que porta a néixer de nou a cada instant, que impedeix que una societat injusta ens sotmeti, encara que les aparences semblin demostrar el contrari, i que diferencia les persones no pas per allò que posseeixen sinó per allò que són".
La festa de Sant Jordi va tenir dos components especials: per una banda es va fer una festa al carrer proposada pels mestres del Col·legi Fortià Solà i projectada en col·laboració amb nosaltres i amb el Col·legi de les monges. Joc de disfresses de cavalls i cavallers pels nostres carrers i places: per lo que expliquen va ser una desbandada general. L'article és crític, dur i desil·lusionat i deixa malparats als professors i al setmanari Torelló. Acaba dient: "Amb el que diem podeu veure que la realitat no lliga amb el comentari aparegut al TORELLÓ. Creiem que amagant la realitat ens acontentem de que les coses que tots junts produïm siguin mediocres i avorrides. Entenem que la vida és molt més que tot això".
L'altre aspecte de la festa de Sant Jordi van ser els Jocs Florals. Diu el Caliu: "El dia de Sant Jordi es van celebrar els jocs florals. Hi van haver tres grups: prosa, poesia i dibuix, els jutges vam ser la Pilarín i la Carme Vila (Cal ressaltar que l'afluència no va ser gaire nombrosa). Hi havia diferents grups segons els cursos i edats..." Acaben posant el veredicte del jurat. Al mateix número de Caliu es publica una entrevista amb la Pilarín Bayés i la portada del número és aquest magnífic dibuix que ens va fer ella per aquesta ocasió:



dijous, 4 de juliol de 2013

Aprendre a transitar per la vida amb llibertat

Val la pena fer memòria encara d'algunes activitats rellevants d'aquell any 1978 a més de les coses que ja he anat comentant fins ara, les programacions, les colònies al Castell de l'Areny...
De cara a conèixer més les coses de Torelló es va anar realitzant durant el curs a les diferents classes un treball de recerca sobre la història del poble, les tradicions, folklore... i es va arribar a la confecció de llibrets i murals sobre diferents aspectes d'aquesta història. A la festa de final de curs que es va fer el dia 25 de juny es van presentar danses i diferents representacions que eren fruit d'aquelles recerques.

Sobre aquesta festa de fi de curs trobo al número 9 de Caliu (juny 1978) un escrit que no va signat que diu entre altres coses:
S'està treballant de valent en la preparació de la festa de Fi de Curs. Es construeixen i es pinten els decorats, es van muntant les exposicions, s'assagen els ballets i representacions...
Com diu el programa, la festa tindrà tres parts. Una sobre exercicis gimnàstics que es farà al matí, una segona de representacions de tradicions i festes locals i d'obres de teatre; i la tercera, d'exposició de treballs sobre Torelló, d'excursions i colònies i de treballs manuals realitzats durant el curs.
Amb la festa pretenem fer-vos participar directament de les nostres activitats i mostrar-vos les nostres investigacions sobre la comunitat de Torelló.
Volem conèixer com Torelló ha arribat a través de la història a ser el que és. Com s'han edificat els fonaments, i les parets, del nostre edifici comunitari per veure més clara la feina que ens toca a les generacions actuals.
Tots esteu convidats a la festa. Us hi esperem.

Finalment ressalta molt la preparació i posterior realització del viatge de final dels estudis d'E.G.B. dels alumnes del 8è. curs. Després de vèncer les reticències de molts alumnes que pretenien simplement anar a les platges de Mallorca es va concretar un viatge programat en detall per terres de diferents regions de la Península amb l'objectiu de "posar-se en contacte directe amb realitats geogràfiques, històriques i culturals estudiades al Col·legi. Valorar-les adequadament. Viatjar per a conèixer". Amb la col·laboració directa d'alguns professors els alumnes responsables de preparar-lo es van repartir en diferents grups i van estudiar els diferents recorreguts, l'organització del temps i els diferents aspectes geogràfics, històrics, culturals i folklòrics dels diferents llocs a visitar. Cada grup es cuidava d'un dia de ruta.
Es va elaborar i editar amb la multicopista un llibre de ruta de vuitanta pàgines que cadascú va poder tenir a mà durant el viatge. Cito només, a tall d'exemple, lo que s'hi diu referit al primer dia, 26 de juny:
Ruta: Torelló-Bujaraloz-Zaragoza.
Responsables: Joaquim Rourera, Josep Mº Garolera, Joan Solà, Antoni Álvarez.
La pàgina següent presenta el mapa d'aquesta ruta.
Pàgina 3: Kms. a realitzar: Torelló a Vic 16 Kms., Vic-Bujaraloz 301 Kms., Bujaraloz-Zaragoza 70 Kms.
Organització del temps: 7 h. Presentar-se al Col·legi. 7,30 Sortida. 9 Parada a esmorzar en una àrea de servei prop de Martorell. (...) fins a les 17 h. que s'arribava a Calatayud després de visitar Zaragoza.
A les pàgines següents es parla dels Monegros i sobretot de la ciutat de Zaragoza començant per un plànol de la ciutat i un de les coses més rellevants, festes, història, Camí de Santiago, llocs a visitar, activitats recomanades pel temps lliure i un breu resum sobre la festa del Pilar.
Organitzadament es van explicant les rutes següents: visita al Monasterio de Piedra, a les ruïnes de Numància, a Sòria. L'explicació sobre aquesta ciutat és àmplia amb descripció de les esglésies, palaus i altres espais a visitar. Amb una bona col·lecció d'escrits i poemes dels dos grans poetes d'allà: Gustavo Adolfo Bécquer i Antonio Machado; alguns d'aquells poemes es van anar llegint tot passant pels llocs durant el viatge.
No em vull estendre més: vam anar també a Aranda de Duero, Santo Domingo de Silos, Burgos, Monasterio de las Huelgas, Santander, Santillana del Mar, Cuevas de Altamira, Picos de Europa, Santurce a menjar sardines, la costa del País Vasc, Bilbao, San Sebastián, Pamplona, Castillo de Javier, Huesca i Lleida.
Al final del llibre hi podem trobar la llista de tots els llocs d'hospedatge que ja s'havien concertat, amb les seves adreces i telèfons.
L'organització d'aquest viatge em sembla encara ara una manera extraordinària de treballar a l'escola i de fer d'aquest treball organitzat un bon aprenentage per a la vida en molts aspectes. Una experiència de vertader treball en grup de cara a la descoberta progressiva del món que ens envolta.

L'any següent es va repetir l'experiència amb ruta nova però també per terres d'Espanya. Es va treballar de manera semblant i es va confeccionar un llibre de ruta de 125 pàgines. La primera pàgina d'aquest llibre de 1979 diu així:
Viatjar és obrir el nostre horitzó, descobrir la comunitat humana en les seves manifestacions artístiques, culturals, materials, i el seu pensament.
Viatjar és inserir-se en la comunitat històrica, conèixer el passat i elaborar el futur.
VIATJAR ÉS APRENDRE A TRANSITAR PER LA VIDA AMB LLIBERTAT.

dimecres, 3 de juliol de 2013

"Ens cal ésser investigadors"

Com que trobo que exposa molt bé l'esperit i la línia de treball que volíem anar aplicant a tots els nivells, vull reproduir íntegrament aquí l'article "Ens cal ésser investigadors" que publica la Teresa Terricabras al número 10 de Caliu (març de 1979) i que pot ajudar a fer més explícita aquella proposta de treball que teníem iniciada. Us proposo que ho llegiu amb molta atenció:

Nois, els que escriuen llibres d'història per a ésser estudiats per vosaltres s'hi ben llueixen, oi? Agafeu-ne de qualsevol editorial i veureu com sembla que s'hagin posat d'acord per ficar-nos dins el cap que nosaltres, o sigui la majoria de la gent, no formem part de la Història. La gent normal i corrent, que ha anat vivint en el transcurs del temps no entra mai a les lliçons, a les llargues lliçons que sols ens narren els "grans fets", (guerres, casaments, pactes...). Ai sí, em descuidava que en la lliçó de la Primera Guerra Mundial sí que hi surt el poble d'Europa, hi surt en una frase que diu així: Resultats 10.000.000 de morts!
Vosaltres nanos sou prou espavilats per no acceptar aquesta mena d'Història. Sabeu que arreu del país l'Àrea Social és una de les assignatures amb més insuficients? AQUEST ÉS EL REBUIG QUE VOSALTRES DONEU A AQUESTA "MENA D'HISTÒRIA"!!
Em sembla que ja veieu que nosaltres no ens hi volem conformar, diem NO a aquesta història tan llunyana! Alguns us preguntareu, però... com es pot dir NO? Aquí hi teniu un botó per mostra:
Una de les lliçons a estudiar a 8è. es titula "El Regnat d'Alfons XIII". No podíem pas acceptar el que el llibre de text ens deia, el convertirem en una de tantes fonts d'investigació...
Ja tenim la paraula clau: INVESTIGAR, som-hi!
Però, com ens hi posem? Cal que tots ho investiguem tot? No, no i no, no és pas aquesta la manera millor d'investigar; si ens repartim la feina i sumem després els resultats no haurem perdut temps, vencerem la monotonia i guanyarem en col·laboració. Doncs bé, ens dividim en grups i després d'una breu conferència per tal de centrar el tema, pensem els possibles subtemes i... tots a treballar! Busquem llibres i revistes que parlin del tema i ens els repartim, si convé fem fer fotocòpies d'algunes pàgines per tal de poder treballar millor.
Mireu els subtemes que vam treballar aquells dies:
  1. Fets polítics, generals de l'Estat Espanyol, durant el regnat d'Alfons XIII.
  2. Fets polítics a Catalunya.
  3. Com vivia la gent, les classes socials, l'economia, les comunicacions, les activitats culturals i d'esbarjo...
  4. El moviment artístic: pintura, arquitectura, música...
  5. La literatura castellana i catalana de l'època, com a anàlisi de l'activitat dels escriptors i com a estudi del que ens volen dir amb les seves obres. 
Bé, ja tothom va per feina, cal llegir, resumir, sintetitzar..., també és necessari veure com convertir el dia de la posada en comú en una festa. Què en va sortir de tot això? Ara n'escriuré el resum:

a- UN TEXT, compendi del treball de cada grup. Són uns escrits que sí que ens diuen coses, ens diu, per exemple, que una de les divergències entre el govern que en aquells moments hi havia a Madrid i la burgesia catalana fou que aquesta no acceptava que no s'hagués fet cap esforç per millorar el país des del rei Carles III... N'hi ha per amoïnar-s'hi, oi? O quan ens parla de que a la majoria de les cases no hi havia ni aigua ni serveis i de que es dormia en màrfegues!... O quan ens diu que a l'any 1919 es necessitaven 10 pessetes diàries per a viure i molts treballadors sols en cobraven 4 o 5... O quan ens diu que molts pagesos creien que "la lletra no llaura la terra", o quan i com es fundà el Barça...

b- La posada en escena d'un capítol de l'obra "Els milions de l'oncle" de Carles Soldevila.

c- La creació i escenificació d'una obra teatral que parla dels problemes de l'època.

d- Tres audiovisuals fonamentats en tres episodis històrics.

e- Un gros mural parlant de Miró i Picasso.

f- Audició de la primera part del PESSEBRE de Pau Casals.

g- Anada al Liceu per tal d'assistir a la representació de "Don Pasquale" de Donizetti.

h- Lectura del llibre "Laura a la ciutat dels Sants" de Miquel Llor.

i- Posada en comú. Aquí vam apropar més el tema a nosaltres: que si un familiar recorda els primers programes radiofònics; o bé quan alguns pagesos de per aquí escridassaven els participants d'una de les primeres voltes ciclistes o...

j- Estudi i avaluació.

        i... cap a un altre tema. 



dilluns, 1 de juliol de 2013

El conflicte d'una acció pedagògica real

Una de les grans prioritats nostres durant el curs 1977-1978 va ser la programació sistemàtica del treball que es feia a cada classe. Ja des dels anys anteriors havíem donat passos en aquest sentit però aquest curs va passar a ser una qüestió prioritària en el plantejament del treball al Col·legi. Ho dirigíem el director, la cap d'estudis i una persona d'Ágora: la cap d'estudis era la Teresa Terricabras i per part d'Ágora se'n va encarregar la Rosa Maria Bou. Es tractava de que cada classe i cada professor treballés a partir d'un programa concret preparat inicialment per ell mateix i potenciat i revisat per aquell equip directiu. L'objectiu principal i central de tota aquesta activitat programatòria era el de potenciar de totes les maneres possibles l'activitat del nen. I cal deixar molt clar que aquell equip directiu de les programacions tenia la feina fonamental de coordinar les feines individuals dels diferents professors, impulsar-les i estimular-les, i també oferint a cadascú totes les ajudes que els fessin falta en tots els sentits.
Potser no és fàcil adonar-se de la gran importància que podia haver tingut pels nens i per l'escola aquella nova pràctica sistemàtica: situava el conjunt de professors en un treball conjunt i coordinat, trencava les inèrcies i rutines d'una feina que cada professor havia fet sempre sense haver-ne de donar comptes a ningú, fomentava la creativitat i la inventiva de nous recursos, portava constantment a tocar de peus a terra i a replantejar la feina que es feia a través de les avaluacions, lligava la feina d'uns i altres dintre d'un gran procés d'aprenentatge dels alumnes i també dels professors. A través d'aquest procés de programació, avaluació i, com a conseqüència, de replantejament constant de l'activitat d'uns i altres, aquell camí ens podia haver portat molt lluny en el nostre treball pedagògic, era obrir un camí que ens portava pas a pas a canvis molt radicals a l'escola i a la societat que mai no sabrem on podrien haver arribat. Sobretot, cal subratllar el fet de que entràvem de ple en el treball real i efectiu de cada dia, constatable i avaluable: però resulta que, a la societat nostra, mentre fem teoria i parlem d'ideals no passa res, és quan es passa directament a l'acció real i concreta que es comprova realment què pensa i què vol cada persona, és aquí que cadascú es veu obligat a definir-se, a entusiasmar-s'hi o a negar-ho rotundament.
Tot i que s'havia explicat molt i que a més era paradoxalment la manera de complir amb la llei d'educació, aquells plantejaments van fer sortir espurnes per tots cantons: les reticències i les excuses no van faltar des del principi com tampoc les constants acusacions de que se'ls obligava, de que se'ls imposaven les coses, de que se'ls maltractava, de que érem uns dictadors... Però, tal com jo ho veig i sense voler dir que els qui ho dirigíem ho féssim tot bé, fonamentalment eren excuses per no agafar el toro per les banyes.
La resposta negativa de la majoria dels mestres a aquests plantejaments crec jo que va ser un fet decisiu en l'esfondrament del projecte un any més tard. Una actitud oberta i compromesa dels professors en la feina proposada jo no dubto que hauria fet anar les coses radicalment per un altre camí, per damunt d'aquella actitud també tancada d'un sector ben important dels pares i de la població de Torelló que ja s'anava manifestant.
No sóc jo qui hagi de demanar responsabilitats a ningú d'aquestes coses que de fet significaven tirar endavant o rebutjar aquells inicis de tot un gran procés de canvi real. Per part meva pot quedar tot pendent fins el dia del judici final a la tarda, però realment les responsabilitats individuals i col·lectives de tot allò hi són i hi continuaran sent per més que es pretengui encara ara mantenir-ho protegit i esborrat sota un gran silenci. I des d'aquestes negacions de la realitat tot se'ns queda paralitzat.
Si algú sentís la necessitat i la responsabilitat de reconciliar-se amb la societat i amb la història sobre aquest afer,  crec que només té el camí de trencar aquest gran silenci tan ben mantingut fins ara i tenir la valentia d'acceptar obertament i pública els errors o les possibles actituds perverses en aquella hora. Però d'actituds d'aquesta mena, realment superadores dels mals que ens afecten, crec que no en venen a cap botiga ni per ara no en plouen del cel...