dilluns, 3 de juny de 2013

Una societat i una escola greument discriminadores

La nostra societat és fortament discriminatòria, tots ho sabem, només ens cal tenir els ulls oberts per descobrir-ho, i l'escola, com és obvi, no es lliure gens d'aquesta lacra social sinó que la practica activament. I, com amb tot, ens podem adaptar i "acceptar" que les coses siguin com són o podem treballar per canviar-ho en la petita parcel·la que ens en toca.
Torelló no n'era una excepció, segur que no ho és encara. Molts que podien portaven els fills al Col·legi Rocaprevera, però sortia molt més car: això era objectivament discriminatori; i allà fèiem batxillerat, a les Nacionals només Primària...
I dintre del nostre mateix Col·legi, els bons alumnes, els que tenen més capacitat innata i els que no en tenen tanta o molt poca. Uns destinats a ser dirigents i a tenir bons càrrecs a les empreses, a ser doctorats en carreres universitàries..., els altres destinats a obrers que faran anar les màquines de les fàbriques...
I un altre factor decisiu: els nens adaptats a la societat, ja disposats a ser molt obedients i els que continuen amb una adolescència rebel, inadaptats. Aquests, encara que siguin de casa bona també ho tindran malament...
Si l'escola fa aquests jocs, educa? Què vol dir que educa? Si la direcció i els professors van destriant bons i dolents, classificant, definint el destí de cada nen o adolescent, quin servei fan a les persones?
Com sempre parlem de coses complexes, no és tan senzill, però no podem fer altra cosa que tractar-ne de manera esquemàtica, de fet el llenguatge sempre i necessàriament és simplificador de la realitat... I ara només em proposo plantejar una qüestió que tota la vida m'ha inquietat i que em preocupava ja molt quan era al Col·legi. Si algú vol fer-ho podem obrir un debat aquí mateix sobre tot això.
I els nens amb retards mentals o d'aprenentatge, cada vegada, cada dia i cada curs, anaven quedant més a la cuneta i quedaven a punt per ser pràcticament analfabets tota la vida. Per això puc dir que vam iniciar passos concrets i reals per donar resposta pràctica a aquestes greus problemàtiques que la societat dóna per acceptades, ja n'he parlat una mica en alguna entrada anterior.
Per això, ara ja ho puc dir amb tota claredat, per mi els alumnes preferits eren els marginats a tots els nivells. L'Escola Professional, aparcament de fracassats del sistema, era realment la nineta dels meus ulls. I estava convençut de que els més "malcreients" eren els més interessants... Quin escàndol, oi? Jo entenia que els rebels i inadaptats, els que més problemes creaven, tenien possibilitats de fer alguna cosa nova a la vida; els adaptats serien els poders del futur al nivell que sigui, destinats sobretot a mantenir amb bons sous l'estatu quo... conservadors a jornada completa.
Acabo amb un exemple greu de marginació que vaig viure i que podria generar polèmica: Un dia durant un curs, se'm va presentar al despatx una mare d'un noi ja d'uns catorze anys a demanar-me que el seu fill pogués entrar al Col·legi; li vaig demanar quin curs feia i crec que em va dir quart de batxillerat. Resposta meva: "Hi cap, pot venir demà mateix". Però aquella mare va quedar molt problematitzada per la meva resposta i es va voler explicar: "´Li he de dir que el meu fill ha sigut expulsat del Col·legi de Sant Miquel de Vic..." Crec que no es va atrevir a dir-me la causa d'aquella expulsió però jo de fet ja la sabia perquè ja el fet es rumorejava per la comarca: la causa d'aquella expulsió havia sigut la droga... Li vaig contestar amb fermesa que lo que li acabava de dir era la meva resposta i que l'esperava pel dia següent. I va venir tal com havíem quedat; recordo molt bé com me'n vaig cuidar des del primer dia, la confiança que em va agafar aquell noi i el canvi que va anar fent en molts aspectes, tot i que crec que finalment va acabar víctima d'aquella maleïda droga. Recordo com alguns pares d'alumnes, sobretot d'aquella classe estaven indignats amb mi, algú em va arribar a trucar per telèfon dient-me literalment que "què m'havia cregut de posar el seu fill en companyia de persones indesitjables..." És que una escola que forma part de la societat es pot rentar les mans dels greus problemes que aquesta societat genera i es pot dedicar olímpicament a completar aquelles exclusions socials de molts dels seus membres? No jutjo ningú però, si algú ho desitja, parlem-ne. És lo que jo pensava i practicava i lo que encara continuo pensant.
I crec que la societat d'ara és més excloent que mai i el rentament de mans és molt general davant de tot això. Molts pensem que és greu que no s'aprofitin els "cervells" , els investigadors que s'han format a les nostres escoles i universitats i que es veuen obligats a fugir massivament a treballar a altres països: doncs, no és ben greu també i monstruós que es desaprofiti i s'anul·lin tantes i tantes persones que queden marginades i excloses potser des del mateix bressol o des dels seus primers anys d'escola? Com es pot permetre i mantenir tanta disbauxa i sacrificar tantes persones humanes, membres reals de la nostra societat?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada