dijous, 27 de juny de 2013

M'arriba un escrit anònim


Jo crec que aquest escrit de fet representava una part ben important de la població com es va veure més tard. Entenc que des del seu punt de vista tenien raó: jo havia anat al Col·legi nomenat pel bisbe i aquesta havia sigut la meva ocasió d'entra-hi a treballar. Com ja vaig dir al principi, la mateixa fundació de l'escola obeïa a criteris de catolicitat en front de les idees "racionalistes" que es propagaven en aquelles èpoques (Vegi's la història de Torelló d'en Fortià Solà), i crec que estava dintre de la seva lògica que ara se me'n demanés comptes i se m'exigís que me n'anés; com deia, aquesta manera de pensar era realment important al poble i no cal dir que tenia totes les benediccions jeràrquiques. Però modestament jo ho veia i ho veig d'una altra manera: crec que la realitat és i no pot deixar de ser oberta en tot i a tot arreu,  que la vida és obertura i canvi i no pot ser empresonada ni definida per endavant per cap mena d'autoritat, dogma o creença; i des d'aquesta manera de pensar, l'únic exemple personal realment educatiu és precisament actuar des d'aquesta perspectiva. Estem davant dues postures i maneres de veure la vida i el món realment contradictòries, crec que encara ara aquest és un conflicte central a la nostra societat: o veiem el món ja acabat i definit en el qual de fet només tenim la feina d'obeir i d'acomodar-nos, o bé ens sentim protagonistes sense fronteres d'una realitat ben oberta que entre tots anem construint. Pensava i penso que, encara que es posin dics de contenció per tots cantons des de les institucions i des de totes les forces de l'ordre establert, el riu se'ls continuarà desbordant perquè porta tota la força de la vida en ell mateix, aquesta és al menys la meva esperança. Crec fermament en la llibertat de tothom fins a les últimes conseqüències i per tant també en la dels que van preparar aquest crit de guerra, però no puc deixar de concedir-me a mi mateix aquesta mateixa llibertat per intentar tirar endavant els projectes de renovació i de canvi que tingui en qualsevol lloc i situació. No puc admetre de cap manera que una institució tingui ja definit per endavant on es pot arribar en el pensament i en l'acció i obligui els seus membres a ajustar-s'hi: per mi això és directament negació de la realitat i de les persones.
En aquest missatge hi ha una cosa que no vaig entendre: parlen de que jo demanava una indemnització "crescuda" per anar-me'n i jo en aquells moments no m'havia ni plantejat marxar ni ningú no m'havia manifestat clarament el desig de que ho fes i per això no sé com ni a qui podia haver demanat una indemnització; potser s'havien plantejat que allò podia passar i el redactor s'ho va agafar com a fet i es va ficar de peus a la galleda...
Aquest escrit va ser per mi un dels primers indicis, no l'únic, de que alguna cosa es movia organitzadament en determinats ambients del poble i no sols del poble per reconduir la corrent a la bassa quieta i pacífica de sempre.
Em vaig mantenir ferm en la meva "tossuderia".

1 comentari: