dilluns, 17 de juny de 2013

El nen com a realitat

El nen, tota persona humana, és una realitat en ell mateix, amb activitat interior pròpia, un ser que, com una llavor que comença a grillar, es posa a desplegar en societat el gran potencial que té dintre seu. La seva pròpia activitat serà el centre i el nucli de la seva pròpia construcció com a home.
Però ens trobem amb una societat que ho nega sistemàticament i que té programada precisament la negació d'aquesta activitat pròpia del nen: el projecte del món dels adults és de domesticar-lo, de fer-lo depenent, d'inculcar-li unes doctrines i uns valors que haurà de donar per vàlids sense posar-los en qüestió. Els pares, els educadors i la societat dels adults en general no veuen realment aquest ser ric en valors de tota mena que senzillament cal ajudar a desplegar-se en llibertat, sinó que hi veuen un ser desvalgut en tots els sentits que només pot integrar-se i obeir uns valors que se li imposen com a definitius. Els grans ja saben lo que li convé fer i pensar, ell simplement està programat per ser obedient i adaptar-se plenament a les normes que ha trobat establertes.
Per això, la conclusió del tema proposat deia així: El nen com a escriptura del món adult: La seva realitat és contradictòria, és a dir, per un cantó lo que el nen és com a realitat pròpia i activitat interna, i per l'altre lo que el nen és com a invent de les intencions i projectes de l'adult actual.
En un dels llibres de la bibliografia que allà es va donar als participants, he llegit aquest petit text: Estimats pares: La vostra idea de la nostra felicitat, que ni tan sols és vostra sinó que us va ser dictada, no és necessàriament la nostra. Ens hauríeu de consultar abans de fer-nos feliços. Potser nosaltres preferiríem sentir-nos vius.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada