dijous, 27 de juny de 2013

M'arriba un escrit anònim


Jo crec que aquest escrit de fet representava una part ben important de la població com es va veure més tard. Entenc que des del seu punt de vista tenien raó: jo havia anat al Col·legi nomenat pel bisbe i aquesta havia sigut la meva ocasió d'entra-hi a treballar. Com ja vaig dir al principi, la mateixa fundació de l'escola obeïa a criteris de catolicitat en front de les idees "racionalistes" que es propagaven en aquelles èpoques (Vegi's la història de Torelló d'en Fortià Solà), i crec que estava dintre de la seva lògica que ara se me'n demanés comptes i se m'exigís que me n'anés; com deia, aquesta manera de pensar era realment important al poble i no cal dir que tenia totes les benediccions jeràrquiques. Però modestament jo ho veia i ho veig d'una altra manera: crec que la realitat és i no pot deixar de ser oberta en tot i a tot arreu,  que la vida és obertura i canvi i no pot ser empresonada ni definida per endavant per cap mena d'autoritat, dogma o creença; i des d'aquesta manera de pensar, l'únic exemple personal realment educatiu és precisament actuar des d'aquesta perspectiva. Estem davant dues postures i maneres de veure la vida i el món realment contradictòries, crec que encara ara aquest és un conflicte central a la nostra societat: o veiem el món ja acabat i definit en el qual de fet només tenim la feina d'obeir i d'acomodar-nos, o bé ens sentim protagonistes sense fronteres d'una realitat ben oberta que entre tots anem construint. Pensava i penso que, encara que es posin dics de contenció per tots cantons des de les institucions i des de totes les forces de l'ordre establert, el riu se'ls continuarà desbordant perquè porta tota la força de la vida en ell mateix, aquesta és al menys la meva esperança. Crec fermament en la llibertat de tothom fins a les últimes conseqüències i per tant també en la dels que van preparar aquest crit de guerra, però no puc deixar de concedir-me a mi mateix aquesta mateixa llibertat per intentar tirar endavant els projectes de renovació i de canvi que tingui en qualsevol lloc i situació. No puc admetre de cap manera que una institució tingui ja definit per endavant on es pot arribar en el pensament i en l'acció i obligui els seus membres a ajustar-s'hi: per mi això és directament negació de la realitat i de les persones.
En aquest missatge hi ha una cosa que no vaig entendre: parlen de que jo demanava una indemnització "crescuda" per anar-me'n i jo en aquells moments no m'havia ni plantejat marxar ni ningú no m'havia manifestat clarament el desig de que ho fes i per això no sé com ni a qui podia haver demanat una indemnització; potser s'havien plantejat que allò podia passar i el redactor s'ho va agafar com a fet i es va ficar de peus a la galleda...
Aquest escrit va ser per mi un dels primers indicis, no l'únic, de que alguna cosa es movia organitzadament en determinats ambients del poble i no sols del poble per reconduir la corrent a la bassa quieta i pacífica de sempre.
Em vaig mantenir ferm en la meva "tossuderia".

dimecres, 26 de juny de 2013

Proposta de treball d'Ágora per l'any 1978

Com era habitual, pel gener de 1978 la Cooperativa Ágora em va fer arribar el seu pla de treball per aquell any que començava. En conservo el document i m'ha semblat bo de fer-ne menció avui per deixar encara més clara la col·laboració que teníem establerta,  la feina que venien a fer i el cost que tenia. Com que és un document curt i genèric el copio íntegrament traduït del castellà:

Barcelona, gener de 1978

Com a continuació del treball que Ágora va fent per al Col·legi Nostra Senyora de Rocaprevera, en l'aplicació del Projecte Alternatiu per a l'Empresa, concretem la nostra participació per a dur-ho a terme, durant el pròxim any, en els següents serveis:

ASSESSORAMENT
  • assistència a la Direcció en tots els nivells (financers, jurídics, pedagògics)
  • programació d'activitats docents i no docents
  • Formació d'una biblioteca escolar bàsica

SERVEI A ALUMNES
  • Informes personals i de grup
  • Reeducació per a nens amb dificultats
  • Orientació professional
  • Convivències per a adolescents (cursos 7è i 8è d'E.G.B. i 1er. F.P)
  • Colònies d'estiu (de 1er. a 6è d'E.G.B.)
  • Campaments de treball (7è i 8è d'E.G.B. i 1er. de F.P.) 

SERVEI A MESTRES
  •  Cursos breus (psicomotricitat, dificultats escolars, etc.)
  • Seminaris
  • Organització de visites culturals
 
SERVEI ALS PARES
  • temes monogràfics ("el nen com a escriptura del món adult", "l'adolescent com a reflex de les contradiccions del món adult".)
  • Cursets breus

Els serveis no es facturaran cas per cas, -donat que lo que es fa no és un servei aïllat i sí una acció global i dinàmica-, sinó a través d'un abonament mensual, vàlid per a aquest període d'un any, que integrarà qualsevol col·laboració o servei concret que es realitzi.
Partint de la situació concreta del Col·legi de Nostra Senyora de Rocaprevera i del nombre d'alumnes que s'atenen al Centre, aquest abonament o quota mensual la fixem en 55.000 Pts. al mes (cinquanta cinc mil) per un període de dotze mesos.

Cal recordar que era només un pla de treball genèric que en algunes coses ja estava funcionant des de l'any anterior i que en determinats aspectes s'hauria de programar encara en concret; es pot observar com algunes activitats més immediates ja hi tenen nom, com són els temes monogràfics per a adults que s'havien de realitzar  pel febrer i dels que ja he parlat anteriorment. Com passa sempre, a la pràctica algunes de les propostes realment no es van dur a terme com a tals i en canvi se'n van fer d'altres que aquí encara no s'especifiquen.
Els informes personals i els de grups s'anaven fent progressivament. Els individuals es feien amb alumnes que presentaven problemàtiques especials per tal de donar-los l'assistència que fes falta en cada cas concret; per parlar dels de grup puc citar els que s'havien fet l'any anterior: "Investigación del grupo-clase 7º E.G.B. (A)"  i "Diagnóstico de orientación del curso 1º F.P.". Es tractava de conèixer a fons la realitat de cada grup per tal de plantejar alternatives a través de l'acció pedagògica. D'aquest any 1978 en conservo un: "Análisis de la producción del grupo pedagógico de 2º E.G.B."; no sé si se'n va fer algun altre.
De fet la biblioteca ja existia en aquells moments: es tractava d'organitzar-la sistemàticament, proveint-nos progressivament de nous materials de manera planificada i amb criteris selectius ben concretats per endavant.
A algú que em va qüestionar directament el cost econòmic d'aquesta assistència d'Ágora li vaig fer observar com de fet era inferior al cost d'un sol professor i que probablement ningú no em discutiria si jo veiés necessari afegir un professor més a la plantilla. Sembla que realment els problemes que alguns veien en la seva presència al Col·legi devien ser uns altres... La solidesa i rigor en tots els aspectes que podien donar a l'acció educativa que ens proposàvem molestava a molts, començant per una part ben important de professors: ja en parlarem...

dimarts, 25 de juny de 2013

Els problemes dels adolescents sobre la taula

Als participants en aquelles jornades sobre els adolescents a les que em vaig referir fa poc, se'ls van plantejar aquestes tres preguntes: 
  1. Què penseu dels adolescents?
  2. Quins problemes ens plantegen els adolescents de Torelló? 
  3. Quines respostes donem als seus plantejaments i accions?
Crec que des d'ara lo que cal subratllar és que ens plantegéssim obertament aquestes preguntes: si volem treballar per donar resposta a algun problema sempre s'ha de començar per plantejar-lo clarament  i obertament. I no es tractava de culpabilitzar-nos una vegada més de lo que no anava bé, sinó d'anar pensant en noves respostes a les problemàtiques que descobríssim. Clarament va servir per entendre què els passa als adolescents i per comprendre'ls i poder-los donar algunes respostes adequades. També per qüestionar-nos a nosaltres mateixos en la nostra manera de viure.
Em sembla, doncs, que recordar ara aquestes jornades serveix, més que per lo que es pogués haver dit allà en concret, per fer memòria de que ens començàvem a plantejar obertament i en públic les grans qüestions que ens afectaven a tots sobre el nen i l'adolescent amb intenció i ganes d'anar-hi donant respostes adequades.

Paral·lelament es van plantejar als adolescents de 8è. d'E.G.B. i dels dos cursos de Formació Professional aquestes qüestions:
  1. Què penseu dels adults que viuen a Torelló?
  2. Quins són els principals problemes de la vostra edat?
  3. Com veieu que es poden resoldre els vostres problemes?
  4. Quina resposta donen les persones grans a lo que vosaltres penseu i feu?
  5. Quins aspectes de la vida de Torelló creieu que haurien de canviar i quina seria la manera de fer-ho?
Com ja vaig dir, es va entregar a cada participant en les jornades un resum de nou pàgines de les preguntes i respostes dels uns i dels altres com a "Material de treball" a usar durant les sessions. Aquestes reunions obertes eren conduïdes per persones preparades en aquestes qüestions com correspon, però es donava la paraula a tots perquè de fet sempre som nosaltres qui tenim els problemes i qui de fet els haurem d'afrontar amb la possible ajuda i assistència de qui ens la pugui donar.

dimecres, 19 de juny de 2013

L'adolescent i les contradiccions dels adults

Poc després de les sessions sobre el nen que ja vaig comentar dies passats, van venir les dues sessions dedicades al tema "L'adolescent com a reflex de les contradiccions del món adult".
La primera sessió es va titular "Adolescència i crisi de valors del món adult" amb un programa que contemplava els cinc punts següents:
  1. L'adolescència, producte i motor del progrés històric.
  2. L'adolescent i la seva presa de consciència crítica de la realitat del món adult a través del despertar sexual del cos, l'exigència de llibertat i la seva experiència de les institucions socials.
  3. La institucionalització del món adult com a prohibició de l'adolescent: cos, pensament i activitat personal.
  4. La resposta de l'adolescent en front de la imposició dels valors del món adult.
  5. Conclusió: l'adolescent, com a realitat marginada. 
La segona sessió va estar dedicada al tema "L'adolescència com a anunci del projecte de la realitat" amb els quatre punts següents:
  1. L'adolescència com a desinstal·lació de la dependència infantil i instal·lació en la pròpia base material.
  2. El procés d'interiorització de l'adolescent: la presa de consciència d'ell mateix com a subjecte.
  3. El projecte comunitari de l'adolescent: la comunitat fraternal.
  4. L'adolescent i la seva cerca d'una referència comunitària real en l'adult.
Durant el mes de març es va mantenir un debat obert partint d'una síntesi de les dades que havien aportat els participants en aquelles sessions i de dades aportades pels mateixos adolescents, alumnes de 8è. d'E.G.B. i dels dos cursos de Formació Professional. Aquesta síntesi es va entregar a tots els participants com a material de treball. Em sembla tan interessant que no ho puc despatxar ara en quatre paraules i serà més bo que ho exposi més àmpliament els pròxims dies.
Em sembla que, de moment, qui vulgui llegir pausadament aquests punts de les sessions ja es pot formar una idea real de lo que allà es plantejava.

dimarts, 18 de juny de 2013

Colònies al Castell de l'Areny i més...

Ja ho he dit algun altre dia: els anys anteriors ja havíem anat fent algunes colònies d'estiu amb determinades classes, però aquest any 1978 es tractava de fer-ho de manera organitzada per a tots els cursos d'E.G.B., quedant-ne fora només els de l'últim curs pel fet de que ells preparaven un gran viatge de fi de curs que potser explicaré més endavant. Se'n van planejar tres torns: els de 1er., 2on. i 3er. hi anirien del 29 de maig a l'1 de juny; els de 4t. i 5è, del 5 al 9 de juny; els de 6è. i 7è., del 12 al 16 de juny. Uns i altres, al Castell de l'Areny.


En aquest Caliu, 9 es descriu així el lloc triat per les colònies: "El lloc escollit és EL CASTELL DE L'ARENY, a la comarca del Berguedà, prop de Vilada. És un grupet de cases que formen un poble, anys enrere hi vivia normalment la gent. Ara aquest grup de cases està dedicat a les colònies: hi ha cases que serveixen de dormitoris, una casa és el menjador i una altra casa és el lloc de les activitats comunes. A les places i carrers es poden fer activitats a l'aire lliure. Hi ha camp d'esports i una bonica piscina. Val la pena dir que està tot molt ben cuidat i que un s'hi troba molt bé."
Dels diferents escrits que he trobat al Caliu sobre aquestes colònies em limito a ressaltar la part final de l'escrit que hi va posar la Teresa Terricabras, que diu així: "Entre vosaltres us haureu anat explicant les diverses activitats que es van portar a terme, heu vist que complien uns objectius, eren cada cop més exigents a mesura que augmentava la vostra edat, quan tingueu un moment rumieu sobre aquests punts.
Molts cops, mentre realitzaven les diverses activitats pensàvem en els nois que no van poder venir, ha estat una experiència que valia la pena ser viscuda per tots. Tant greu ens ha sapigut pels nois que no han vingut per causa justificada, com pels que sigui per por de separar-se dels de casa, per por a treballar en grup o per por a les novetats i esforços, no hi han assistit, aquests darrers pocs però dels que més ho necessitaven. Val la pena que vagin vencent aquestes dificultats. El grup-classe ha tornat de les colònies més consolidat, amb més capacitat d'organització i amb un grau més de convivència. ENDAVANT."
Realment aquestes colònies van ser per tots nosaltres tota una revelació de les grans possibilitats que tenen aquesta mena d'accions en l'educació i quedava clar que es volien potenciar més i més de cara als anys següents. L'experiència havia sigut tan positiva i engrescadora que ens vam arribar a plantejar obrir-les a totes les nenes i nens del poble. Conservo còpia d'una carta que vaig adreçar a l'alcalde Vicens Pujol amb data 7 de maig de 1979 pensant en les colònies de l'any següent des de les que ja s'acostaven i que iniciàvem aquells dies a Sant Jaume de Frontanyà. Li deia això:
"Vicens:
T'adjunto una mostra dels fulletons que aquests dies hem donat als alumnes del Col·legi i que presenten les colònies que avui mateix hem iniciat a Sant Jaume de Frontanyà. Us poden servir per fer-vos una idea del que fem i pretenem amb aquestes activitats. 
En el cas de que l'Ajuntament cregués interessant de tirar endavant l'oferiment que et vaig fer fa uns dies, caldria que m'ho diguéssiu ben aviat ja que aquestes coses s'han de preparar amb molt temps. Tot seguit et prepararíem un estudi detallat i concret de la proposta."
Una petita-gran mostra d'ingenuïtat per part meva: poc temps més tard es va comprovar com en aquells moments ja s'estaven coent en diferents ambients del poble i del mateix Col·legi uns plans ben diferents, destinats a destruir de soca-rel aquells plantejaments educatius que ens tenien tan entusiasmats. I tinc molts motius per pensar que el senyor alcalde n'estava ben al corrent...

dilluns, 17 de juny de 2013

El nen com a realitat

El nen, tota persona humana, és una realitat en ell mateix, amb activitat interior pròpia, un ser que, com una llavor que comença a grillar, es posa a desplegar en societat el gran potencial que té dintre seu. La seva pròpia activitat serà el centre i el nucli de la seva pròpia construcció com a home.
Però ens trobem amb una societat que ho nega sistemàticament i que té programada precisament la negació d'aquesta activitat pròpia del nen: el projecte del món dels adults és de domesticar-lo, de fer-lo depenent, d'inculcar-li unes doctrines i uns valors que haurà de donar per vàlids sense posar-los en qüestió. Els pares, els educadors i la societat dels adults en general no veuen realment aquest ser ric en valors de tota mena que senzillament cal ajudar a desplegar-se en llibertat, sinó que hi veuen un ser desvalgut en tots els sentits que només pot integrar-se i obeir uns valors que se li imposen com a definitius. Els grans ja saben lo que li convé fer i pensar, ell simplement està programat per ser obedient i adaptar-se plenament a les normes que ha trobat establertes.
Per això, la conclusió del tema proposat deia així: El nen com a escriptura del món adult: La seva realitat és contradictòria, és a dir, per un cantó lo que el nen és com a realitat pròpia i activitat interna, i per l'altre lo que el nen és com a invent de les intencions i projectes de l'adult actual.
En un dels llibres de la bibliografia que allà es va donar als participants, he llegit aquest petit text: Estimats pares: La vostra idea de la nostra felicitat, que ni tan sols és vostra sinó que us va ser dictada, no és necessàriament la nostra. Ens hauríeu de consultar abans de fer-nos feliços. Potser nosaltres preferiríem sentir-nos vius.

dijous, 13 de juny de 2013

El nen, realitat prohibida

Si es fessin ara segurament que aquelles sessions sobre el nen i l'adolescent que vam fer pel febrer de 1978 quedarien grabades en CDs del principi al final. Però en aquest cas jo només en conservo el programa, una llista de respostes de nens a diferents qüestions que se'ls van plantejar i l'article del Caliu; també un record confús del malestar que es van crea en alguns participants davant les postures contundents dels "conferenciants"... Miraré de dir-ne alguna cosa, tot i que la distància temporal me n'imposa una lectura massa personal i potser no fidel del tot a lo que allà es va plantejar realment. Un bon punt de referència sí que ho seran. Durant uns quants dies n'aniré parlant i obrint possibilitats de debat aquí mateix si algú té ganes de fer-ho. Perquè entenc que el tema del nen i de l'adolescent i tot lo que se'n va dir en aquells moments es mereix que entri a parlar-ne més detingudament; per altra part la temàtica continua sent ben vigent i actual i encara ara ens pot obrir pistes de reflexió i de debat.
Començo avui per la primera de les dues sessions que es van dedicar al nen sota el títol general de "El nen com a escriptura del món adult". Aquesta primera sessió es va titular "El nen, realitat prohibida".
Es va tractar del concepte social d'infància des del qual el nen com a tal, el seu espai, el seu temps i la seva relació queden realment oblidats i se'l converteix en pur consumidor de la cultura dels adults: educar-lo vol dir integrar-lo a un sistema i uns valors preestablerts. Sens dubte que hem de facilitar al nen un procés de socialització perquè pugui entrar a formar part de la societat, però una cosa és que es socialitzi i una altra ben diferent és que senzillament se l'integri al grup històric actual que realment no creu en la realitat rica i creativa de totes les persones sinó en el diner com a generador de tota l'activitat possible. 
I és per això que realment aquestes persones que entren a la vida carregades d'un gran potencial humà en tots els sentits són realment PROHIBIDES. Ja no es tracta d'ajudar a brotar i a créixer la gran riquesa d'aquells nous membres incorporant-la a la construcció conjunta de la societat de tots, sinó d'integrar-los a un món ja tancat i definit per endavant, negant tota aquella riquesa latent i anul·lant-la.
I acceptar que estiguem fent això realment en la nostra vida quotidiana en família, a l'escola, al carrer, no és fàcil. Lo que més tenim après i sabem fer és defensar-nos, ja sigui acusant d'exagerat a qui ens ho posa davant dels ulls o amb altres mil raons possibles que justifiquin els nostres conformismes.

dimarts, 11 de juny de 2013

El nen i l'adolescent, reflexos del món dels adults

Durant el mes de febrer de 1978 vam organitzar unes sessions de treball adreçades a tota la població de la comarca, plantejades i conduïdes per alguns membres de la Cooperativa Ágora:
  • El nen com a escriptura del món adult.
  • L'adolescent com a reflex de les contradiccions del món adult
La primera va anar acompanyada d'un resum de respostes dels nens a un qüestionari sobre la seva relació amb el món dels adults. Després de fer-se la segona, la referida als adolescents, es van preparar i entregar als participants uns resums de dades aportades per persones adultes que havien participat en aquella sessió d'estudi i de respostes aportades per alumnes de l'últim curs d'E.G.B. i dels dos cursos de Formació Professional.
Finalment, el número 8 de Caliu que va sortir durant el mes d'abril següent, publica l'article "Conferències sobre el nen i l'adolescent", signat per Jordi Arqués, Jordi Puig i Ernest Barniol que comença dient: "Som tres adolescents que ens hem interessat per les conferències. Per això hem fet aquest article".
Els temes que es van tractar en aquells moments poden tenir encara ara una gran actualitat; em proposo entrar en aquestes temàtiques els pròxims dies partint dels resums i materials que conservo d'aquestes sessions de treball i si pot ser de la mateixa bibliografia que en aquell moment se'ns va donar. De moment avui us proposo que us fixeu en els dos títols de les sessions que ja poden oferir-vos alguna pista de reflexió.
Només sortint de les rutines i plantejant-nos les coses radicalment, des de les seves arrels, podrem anar trobant vies  alternatives que responguin als interessos dels nens, dels adolescents i de totes les persones.


dilluns, 10 de juny de 2013

Primers passos d'educació musical

 L'aula de música. Foto de maig de 1978

No sé ben bé quan vam començar aquells primers tempteigs de fer educació musical al Col·legi, suposo que va ser l'any 1976 ja que a l'assemblea de pares de març del 77 jo m'hi vaig referir dient: "Va endavant l'experiència d'educació musical. Va funcionant bé, però he de dir que trobem més dificultats als cursos superiors degut a que no hi han pujat des de petits..."
Al Caliu 4, de febrer de 1977,  en Jordi Arqués fa una breu entrevista a en Joan Mª Rubinat. A la pregunta de per què ha vingut a treballar al Col·legi, respon: "He vist que hi ha molts joves que havent acabat d'estudiar, s'han adonat de que realment la música és formidable, i es penedeixen de no haver-ne estudiat mai. Possiblement entre els qui estem al Col·legi ara també hi haurà qui es desvetllarà per la música el dia de demà i crec que val la pena que tingui uns coneixements musicals abans que no sigui massa tard." I constata que ha pogut fer bona feina amb els petits però que és molt difícil amb els més grans.
Al Caliu 7, de febrer de 1978, l'Ernest Barniol resumeix molt bé com es porta a terme aquesta activitat. Diu així:
Hola!, sóc un alumnes de la classe de vuitè i us penso explicar com és i què és la classe de música o per nosaltres classe de guitarra.
Els més petits també van amb en Joan Mª Rubinat a aprendre cançons i danses adequades per a ells, altres fan flauta els quals han tingut un notable progrés.
Nosaltres, els dimecres de 5 a 6, anem a la classe de música on en Joan Mª ens espera amb el seu interès de sempre, ja que si algun dia faltes, no és pas que estigui massa content.
La classe que fem és cada cop diferent, però sempre distreta i divertida.
De primer ens ensenyava a tocar la guitarra, corda per corda; més tard, ens ensenyava els acords més bàsics per tocar cançons tradicionals o per a nens petits. Actualment ja sabem forces acords i toquem música de tot tipus.
La raó perquè hi ha hagut bastanta gent que ha plegat, es suposa que és per la falta d'interès cap a aquest instrument.
Sobre les pròximes classes de guitarra, diré que vam fer una llista de cançons, peces i trossos musicals que ens agradaria aprendre com més aviat millor, perquè cada cop augmenta l'interès.
Per acabar, puc informar-vos que per Nadal tots els de guitarra vàrem tocar cançons nadalenques pels més petits, cosa profitosa tant per nosaltres com per a ells, pel que pensem tornar-hi en un futur pròxim. 

I vull deixar constància aquí de la motivació que ens impulsava a donar aquests passos: es tractava de posar una primera pedra d'una construcció que fes brotar en els nens la sensibilitat per l'art i la bellesa musical, de permetre'ls començar a assaborir la música popular i les grans creacions dels grans autors clàssics, d'aprendre nocions bàsiques d'aquell llenguatge universal a través d'unes primeres nocions de solfeig i d'un primer acostament al cant i a l'ús d'algun instrument musical per poder-ne ser també creadors al nivell que fos. 
Encara ara es podria considerar una petita anècdota sense importància, com la que vaig descriure a finals d'abril parlant de les dues visites al Liceu, en un món que de fet valora molt més altres ensenyaments i altres fites des de la perspectiva universal del diner i de l'interès econòmic. Però deixem clar al menys que l'objectiu dels qui ho promovíem cercava l'educació integral de les persones que els ajudés a aixecar el vol i elevar-se d'aquelles perspectives tan migrades que la societat els oferia en els diferents àmbits.

dijous, 6 de juny de 2013

"Cent per cent 'activitat'" i "Un mestre que va prometre el mar"

"Els nois amaguen la seva personalitat..." "L'ensenyança com un ofici de sis hores..." "... per professió o per obligació, i això fa que el Col·legi no sigui cent per cent 'activitat'".
............

Ahir una persona coneguda va penjar al seu blog l'entrada que titula "El mestre que va prometre el mar" dedicada a la memòria del mestre Antoni Benaiges. Pel seu innegable interès testimonial i per la seva relació amb les qüestions pedagògiques i socials que aquí ens plantegem us en poso l'enllaç per si el voleu veure: 
http://associacioamif.blogspot.com.es/2013/06/el-mestre-que-va-prometre-el-mar.html

dimecres, 5 de juny de 2013

Un petit zoològic i una granja

Al número 6 de Caliu hi trobem l'escrit "Activitats paraescolars" signat per "Coll 'Junior'" que reprodueixo íntegrament:

El dissabte, ja perquè no hi ha col·legi, ja perquè no és diumenge, és el dia més bo per fer activitats anomenades paraescolars.
Doncs bé, un d'aquests dissabtes casualment vaig entrar al pati i em va sorprendre perquè no és normal de trobar un conill saltant pel recinte. El primer que vaig pensar fou que de tot allò en tenia la culpa el desordre. Però no, era tot al contrari, estaven netejant i cuidant el seu mini zoològic (i no vol dir perquè sigui mini que sigui dolent) i amb tota la intenció del món van deixar anar els seus animals.
Però això no ho és tot, és a dir, no és res comparat amb la feina que deurien fer, ja que ells i elles no hi van estar sols un parell d'hores com hauria fet jo, sinó tot el matí i tota la tarda.
És bonic de debò veure com a uns nens i nenes de nou anys els sap greu de tenir sempre tancats els animals, en unes gàbies tot i essent netes. També és esperançador que algunes persones, com en aquest cas el mestre, encara tingui interès per les grans coses dels més petits. No espatllem coses tan boniques.

No ho recordava gaire, però queda clar que vam passar per dos moments diferents: una època amb funcionament en concepte de zoològic i una altra més com a granja, la que jo més recordava. No solament en Coll parla d'un zoològic, també ho fa l'Olga Sala Font en el seu article del número següent de la revista, titulat "El zoo del col·legi" que també reprodueixo íntegrament:

El zoo del col·legi no el tenim pas perquè sí, sinó per estudiar animals.
¿Com funciona?
Funciona de la següent manera: els alumnes de cinquè portem animals els quals es cuida i es dóna de menjar. D'això se´n cuiden uns encarregats. Cada dia són diferents, i el que fan és escombrar, donar-los menjar, beure, etc.
Alguns pares poden dir o fer-se aquesta pregunta: animals al col·legi? Potser sí és una mica elàstic, però a més hi tenim esquelets d'animals, carnívors, omnívors, herbívors, etc. i quan fem una lliçó de ciències naturals, ens serveixen de molt.
Els animals que tenim allà són petits, no us penseu que hi tenim un lleó, no, sinó que hi tenim un poll, tres conills, sis hàmsters, dues tortugues d'aigua, tórtores, un galipau, un passerell i una tortuga de terra.

De la granja pròpiament dita només en trobo un escrit al número 12 de la revista, ja de 1979. Porta per títol "La Granja" i no va signat. Diu així:

Hola! nosaltres som un grup de nois i noies que volem fer funcionar la granja. Abans hi teníem conills, hàmsters, polls i més. Ara només hi tenim conills, ja que els polls donaven massa feina.Els hàmsters els vàrem vendre tots. Nosaltres volem estudiar la vida dels conills. Quan neixen, quan es fan grans, com neixen, etc. Ara sembla que va tirant i ens en podem sortir. La granja està en un local de forma rectangular, amb dues finestres. Tenim 7 conilles; quatre que han criat. Aquest estiu tres o quatre nois se les emportaren a casa seva. En tenim nou de petits, que a mida que es facin grossos els vendrem. Aquests conills els tenim en unes gàbies penjades al sostre. Tenim deu gàbies. Només tenim un mascle, tot lo altre són conilles. La granja està a l'edifici de dalt, al pati del costat. Tenim un petit lloc descobert on tirem les escombraries.
Els membres que es cuiden de la granja són: Francesc Cubí, Gerard Cuní, Isidre Gilabert, Josep Mira, Daniel Fageda, Joan Sala, Jordi Carrera, Montse Gilabert, Montse Farran, Lali Rubinat, Pons.
 
Aquí queda clar que la granja va ser una derivació del zoo. Sota de l'escrit hi trobem un dibuix del local de la granja vist des de fora. Recordo que un dissabte amb alguns del grup vam visitar una granja de conills bastant gran que hi havia a la carretera de Tavèrnoles, prop de Roda; tota una lliçó experimental sobre la cria dels conills; fins i tot vam poder aprendre el tema de les vacunes. També guardo a la memòria que havíem condicionat la continuïtat de la granja a que fos mínimament rendible, que com a mínim es cobrissin les despeses. Algun dimecres a l'hora del pati sortien al mercat a vendre els conills alguns dels membres d'aquell equip de grangers.

dimarts, 4 de juny de 2013

A mar obert

Continuo avui pensant en veu alta sobre temes que en podem dir "d'educació"; de fet és lo que m'he proposat creant aquest espai.
Diria que, estant com estem en un món on lo que realment compta són les quantitats, es creu que es tracta d'omplir les ments de molts coneixements, com més se'n donen, més bona es veu l'educació que es fa. Omplir de coneixements teòrics de matemàtiques, de llenguatge, de lo que sigui, i sobretot de normes intocables de comportament: se't diu i se t'inculca com has de ser, com has de fer les coses, quines coses valen i quines no, i sempre més se't valorarà segons el cas que hauràs fet de tots aquests adoctrinaments. I quan acabes aquests aprenentatges ja quedes complet, ja no cal replantejar-te obertament les coses cada dia..., ja tot està definit i determinat: la norma com a horitzó.
Però realment tot això és del final d'una cultura determinada que encara als que som grans ens ha agafat de ple. Però ja ha nascut, encara embrionàriament per ara, una nova cultura que inventa noves formes de vida, que passa d'aquelles relacions "normalitzades" a la pluralitat, que es forma no omplint les ments sinó precisament buidant-les, arraconant lo rebut per naixement i per educació a la família, a l'escola i al carrer. Precisament la nostra pròpia història és un pes que ens impedeix caminar i que ens convé situar al seu lloc si volem anar endavant. I l'educació corresponent a tot això hauria de ser la que oferís instruments per caminar en un espai cada dia nou i imprevisible, divers, plural i de moltes cares. A mar obert, com l'Ulises de la Odissea, en una pelegrinació de la que sempre es torna nou i renovat. A mar obert, no en una bassa d'aigües estancades.
Crec que avui no podem continuar parlant seriosament d'educació si no ens comencem a plantejar seriosament aquests temes que són la base de la nova cultura. Sens dubte que podem continuar com si no passés res, quedarà marge per mantenir-nos si volem tota la vida en el passat, però em sembla que realment les coses van per aquest altre cantó i qui vulgui fer feina d'educador al menys crec que hauria de tenir consciència de que està regant fora de test si es manté en postures purament revisionistes de la pedagogia de sempre.

dilluns, 3 de juny de 2013

Una societat i una escola greument discriminadores

La nostra societat és fortament discriminatòria, tots ho sabem, només ens cal tenir els ulls oberts per descobrir-ho, i l'escola, com és obvi, no es lliure gens d'aquesta lacra social sinó que la practica activament. I, com amb tot, ens podem adaptar i "acceptar" que les coses siguin com són o podem treballar per canviar-ho en la petita parcel·la que ens en toca.
Torelló no n'era una excepció, segur que no ho és encara. Molts que podien portaven els fills al Col·legi Rocaprevera, però sortia molt més car: això era objectivament discriminatori; i allà fèiem batxillerat, a les Nacionals només Primària...
I dintre del nostre mateix Col·legi, els bons alumnes, els que tenen més capacitat innata i els que no en tenen tanta o molt poca. Uns destinats a ser dirigents i a tenir bons càrrecs a les empreses, a ser doctorats en carreres universitàries..., els altres destinats a obrers que faran anar les màquines de les fàbriques...
I un altre factor decisiu: els nens adaptats a la societat, ja disposats a ser molt obedients i els que continuen amb una adolescència rebel, inadaptats. Aquests, encara que siguin de casa bona també ho tindran malament...
Si l'escola fa aquests jocs, educa? Què vol dir que educa? Si la direcció i els professors van destriant bons i dolents, classificant, definint el destí de cada nen o adolescent, quin servei fan a les persones?
Com sempre parlem de coses complexes, no és tan senzill, però no podem fer altra cosa que tractar-ne de manera esquemàtica, de fet el llenguatge sempre i necessàriament és simplificador de la realitat... I ara només em proposo plantejar una qüestió que tota la vida m'ha inquietat i que em preocupava ja molt quan era al Col·legi. Si algú vol fer-ho podem obrir un debat aquí mateix sobre tot això.
I els nens amb retards mentals o d'aprenentatge, cada vegada, cada dia i cada curs, anaven quedant més a la cuneta i quedaven a punt per ser pràcticament analfabets tota la vida. Per això puc dir que vam iniciar passos concrets i reals per donar resposta pràctica a aquestes greus problemàtiques que la societat dóna per acceptades, ja n'he parlat una mica en alguna entrada anterior.
Per això, ara ja ho puc dir amb tota claredat, per mi els alumnes preferits eren els marginats a tots els nivells. L'Escola Professional, aparcament de fracassats del sistema, era realment la nineta dels meus ulls. I estava convençut de que els més "malcreients" eren els més interessants... Quin escàndol, oi? Jo entenia que els rebels i inadaptats, els que més problemes creaven, tenien possibilitats de fer alguna cosa nova a la vida; els adaptats serien els poders del futur al nivell que sigui, destinats sobretot a mantenir amb bons sous l'estatu quo... conservadors a jornada completa.
Acabo amb un exemple greu de marginació que vaig viure i que podria generar polèmica: Un dia durant un curs, se'm va presentar al despatx una mare d'un noi ja d'uns catorze anys a demanar-me que el seu fill pogués entrar al Col·legi; li vaig demanar quin curs feia i crec que em va dir quart de batxillerat. Resposta meva: "Hi cap, pot venir demà mateix". Però aquella mare va quedar molt problematitzada per la meva resposta i es va voler explicar: "´Li he de dir que el meu fill ha sigut expulsat del Col·legi de Sant Miquel de Vic..." Crec que no es va atrevir a dir-me la causa d'aquella expulsió però jo de fet ja la sabia perquè ja el fet es rumorejava per la comarca: la causa d'aquella expulsió havia sigut la droga... Li vaig contestar amb fermesa que lo que li acabava de dir era la meva resposta i que l'esperava pel dia següent. I va venir tal com havíem quedat; recordo molt bé com me'n vaig cuidar des del primer dia, la confiança que em va agafar aquell noi i el canvi que va anar fent en molts aspectes, tot i que crec que finalment va acabar víctima d'aquella maleïda droga. Recordo com alguns pares d'alumnes, sobretot d'aquella classe estaven indignats amb mi, algú em va arribar a trucar per telèfon dient-me literalment que "què m'havia cregut de posar el seu fill en companyia de persones indesitjables..." És que una escola que forma part de la societat es pot rentar les mans dels greus problemes que aquesta societat genera i es pot dedicar olímpicament a completar aquelles exclusions socials de molts dels seus membres? No jutjo ningú però, si algú ho desitja, parlem-ne. És lo que jo pensava i practicava i lo que encara continuo pensant.
I crec que la societat d'ara és més excloent que mai i el rentament de mans és molt general davant de tot això. Molts pensem que és greu que no s'aprofitin els "cervells" , els investigadors que s'han format a les nostres escoles i universitats i que es veuen obligats a fugir massivament a treballar a altres països: doncs, no és ben greu també i monstruós que es desaprofiti i s'anul·lin tantes i tantes persones que queden marginades i excloses potser des del mateix bressol o des dels seus primers anys d'escola? Com es pot permetre i mantenir tanta disbauxa i sacrificar tantes persones humanes, membres reals de la nostra societat?