dimecres, 22 de maig de 2013

Saber escriure, per Teresa Terricabras


No sols cal saber dibuixar les lletres! És imprescindible tenir quelcom a dir i aquí és on normalment l’escola feia figa. S’ensenyava a escriure fent cal·ligrafia, còpies, dictats… Segurament que tot això es necessita per al domini de la mà però no n’hi ha prou per aprendre a expressar-te.

Encara queda un tercer aspecte. Sé dibuixar les lletres correctament, sé expressar força el que vull dir i, quan ho tinc escrit què? Com a màxim ho corregirà el/la mestre. Sols servirà per a una nota? Així se m’obriran les ganes d’escriure? Què faria un escriptor sense lectors?

Aquesta era la discussió que hi havia en aquells anys. Ara no hi ha ni tan sols discussió, no se’n parla. Massa enrenou? Por a la llibertat?

Tornem als anys setanta. A les nostres classes de l’escola Rocaprevera vam adoptar el text lliure. Els nois escrivien lliurement sobre el tema que volien, dipositaven el text dins d’una bústia (la classe plena de bústies, les de l’assemblea, les del text lliure…) . La classe tenia una hora per tal de llegir els textos, cada noi llegia el seu, els altres escoltàvem i decidíem quin o quins corregíem entre tots. La resta ja els corregiria la mestra. El text o textos escollits eren copiats a la pissarra pel mestre, amb totes les faltes hagudes i per haver i quan un noi en descobria una ho deia i es corregia. S’arranjava el text ortogràficament, es buscaven sinònims, es millorava la construcció de les frases, s’ampliava... Un cop s’acceptava l’escrit, era copiat pels nois a la seva llibreta del text lliure. L’ortografia, l’expressió era vida, es necessitava. El que no es necessitava era una nota.

Un dels papers més importants de l’adult era intentar que els textos escollits fossin d’autors-nois ben variats. No calia que fossin els millors ni els dels meus més amics... Era difícil però s’anava fent.

Tots els altres eren corregits pel mestre, passats en net per l’autor i guardats en un arxivador. Calia buscar temps per rellegir-los. Una possibilitat era quan un noi acabava abans la feina o en un moment donat, quan hi havia molts escrits, repartir-los entre els nois, donar temps a llegir-lo i passar-lo al company i així se’n podia llegir un segon i un tercer i un quart...

També n’escollíem per a la revista Caliu. Com m’ha agradat trobar els noms del Josep M. Fontserè, del Pere Adam, el Marcel Carrera, el Manel Pelàez, el Martí Padrós i el de tots els col·laboradors. Una encaixada a tots vosaltres.

Moltes vegades m’he imaginat quants escriptors haurien sorgit de deu anys de text lliure! I quants lectors! I quin sentit crític i d’autoformació, i ... Va ser una llavor que prou fruit ha donat. Felicitats nois.

1 comentari:

  1. La Teresa parla de que escollien escrits per a la revista Caliu. Puc precisar que la revista tenia des del primer número una secció titulada "Porta oberta al Col·legi" dedicada a textos breus d'alumnes de diferents edats, se suposa que sempre treballats a classe. La secció surt a tots els números, menys al 6, i fins al 9 en el que es titula "Porta oberta". En números posteriors destaquen en aquest aspecte literari les pàgines dedicades als Jocs Florals del Col·legi.

    ResponElimina