dimarts, 7 de maig de 2013

Pous i xemeneia, perill i refugi de mariscals

La compra de l'INVISA havia sigut una gran oportunitat i una aposta important de cara al futur, però de moment augmentava els problemes: no era fàcil sense molts diners fer-se càrrec d'un espai tan ampli, abandonat i que havia estat dedicat a feines tan diferents. Un problema greu el teníem en la part del darrera de la nau industrial, l'indret aproximat on més tard va arribar l'escala que comunicava amb la part antiga del Col·legi: allà estava ple de racons misteriosos, pous d'aigua mig tapats, ... i la xemeneia. De moment es va fer un envà de considerable altura pel cantó de l'entrada al recinte INVISA, entre la façana de la nau i la paret exterior, que teòricament impedia el pas a aquest sector de més perill, però és difícil crear muralles realment inexpugnables pels adolescents i de fet vam anar comprovant que havien descobert viaranys secrets per accedir-hi; els nois d'aquelles edats encara estimen el risc i l'aventura i fan miracles... Al descobrir alguns indicis de que algú es ficava en aquelles zones perilloses vaig començar a patir per lo que pogués passar un dia o altre. Vaig insistir a la Junta de Pares en que convenia fer-hi alguna cosa però efectivament, davant la mateixa manca de recursos econòmics, s'anava diferint la solució i s'anava passant... Però quan un dia vaig descobrir que es començaven a moure els totxos de la part alta de la xemeneia vaig fer un ultimàtum amigable a la Junta: "si no decidiu ja enderrocar la xemeneia i netejar el recinte perillós de la zona signeu-me ara mateix un document pel qual us feu  responsables vosaltres dels accidents que hi puguin succeir..." En pocs dies es va presentar una grua des de la qual un sol home anava desfent peça per peça, totxo per totxo aquella magnífica peça de museu. No se'm va acudir que al menys n'havíem de fer fotografies, quin greu em sap! Van deixar net i polit tot aquell recinte i ens vam quedar tots tranquils.
Amb alguns alumnes ens contemplàvem l'enderroc d'aquella xemeneia des del pati de dalt, crec que un dissabte a la tarda, i, en la tertúlia que fèiem entre nosaltres, un d'ells, en Xavier Domènech, em va anar fent amb pèls i senyals una revelació per mi totalment insospitada: al cim de la xemeneia, com si es tractés del Puigmal o el Puigsacalm, hi tenien col·locada una llibreta on els bons excursionistes o escaladors podien posar la seva firma que testimoniava la seva gesta... Em vaig esgarrifar, no m'ho podia creure; que en som a vegades d'ingenus els adults davant l'activitat dels adolescents! No vaig poder recuperar aquella llibreta que suposo que va quedar enterrada entre les runes, ara seria un document ben interessant d'aquelles gestes tan perilloses. Realment algun àngel de la guarda ens havia anat protegint dels perills i finalment ens en podíem sentir alliberats, quedant-me però jo sens dubte amb sentiments de culpabilitat.
Per cert, parlant d'aquell recinte no puc deixar de comentar que la veu popular de l'època afirmava que durant algun temps s'havia refugiat allà mateix durant la retirada de la guerra civil en Josip Broz Tito, que havia participat en la guerra com a membre de les Brigades Internacionals, secretari general del Partit Comunista de Iugoslàvia des de 1937 i que més tard passaria a ser el "Mariscal Tito", cap d'Estat d'aquell país durant molts anys fins a la seva mort. Una anècdota potser ben intrascendent però de la que em sembla bo deixar constància.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada