dilluns, 13 de maig de 2013

Passos de canvi i refugi del cargol

Pantint d'aquell informe del que he parlat ja llargament i que analitzava la situació del Col·legi en els diferents aspectes, es tractava d'iniciar en grup tota una nova experiència de renovació pedagógica seguint la mateixa metodologia de treball: analitzant personalment i en grup la realitat per iniciar passos concrets de transformació. De cap manera no es tractava d'assistir a conferències o sessions d'aprenentatge de tècniques..., sinó d'implicar-se a fons en l'anàlisi de la situació i en el corresponent inici de canvis concrets; i tot de manera participada i grupal, com a pla i projecte de la nostra comunitat escolar. I entenc que, només d'iniciar-ho, el sol fet de reunir-nos en un lloc separat per fer aquella feina, ja suposava un trencament de la fatalitat i de l'aïllament en que vivíem i actuàvem.
Inicialment vam ser convidats a fer aquella primera experiència, junt amb gent provinent d'altres jocs i situacions, en Josep Arumí com a president de la Junta de Pares i jo mateix com a director: va ser durant l'últim cap de setmana del mes d'octubre de 1974 a la Casa Mater Salvatoris del Tibidabo; unes cinquanta hores de convivència i de treball.
El dossier que exposava el temari i els horaris d'aquell Curs s'obria amb la següent introducció: "El Curs d'Anàlisi de la Realitat pretén investigar les arrels dels condicionaments històrics i biogràfics; aportar solucions adequades i despertar possibles alternatives de cara a la realització d'un projecte personal i institucional. Aquest primer curs és una introducció en la que s'insisteix en els pressupòsits i fonaments antropològics del mètode del Curs".
Uns pocs mesos més tard, a mig març de 1975, i al mateix lloc, vam realitzar aquell mateix curs adreçat a la Junta de Pares i al Director i no hi va faltar ningú. Jo diria que va ser una experiència única i molt profitosa a tots els nivells i hi va haver una participació molt activa per part de tots. Recordo com, tornant cap a Torelló en cotxe a la nit del diumenge, es respirava eufòria i ganes de posar-nos a treballar immediatament de manera renovada per impulsar tots aquells nous horitzons que se'ns obrien a tots els nivells, i per lo que van dir a l'altre cotxe va passar de manera semblant. S'havien trencat situacions de rutines i conformisme i es respirava un nou aire que prometia anar molt lluny. 
Però també he de deixar constància aquí de la vivència que vaig tenir pocs dies després quan es va fer la primera reunió de Junta: vaig captar clarament com algun vent s'havia endut com a mínim aquelles eufòries, entusiasmes i propòsits de canvi i de renovació que havíem compartit pocs dies abans. Recordo que en silenci ho vaig viure molt malament. I no vaig acabar d'entendre mai del tot la provinença d'aquella ventada que formalment ho mantenia tot per camí iniciat però que a mi se'm presentava ja com una primera desfeta.
Suposo que, en poques paraules, la clau de tot era la por del canvi. Recloure's dins la closca és i serà sempre per tothom una temptació permanent davant noves propostes que ens impulsin a nous horitzons: el refugi del cargol.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada