dimarts, 28 de maig de 2013

La Carme Vila i els treballs manuals

Suposo que encara mai no s'havia donat cap importància a les escoles a la plàstica o als aprenentatges de manualitats i la situació en aquests aspectes havia sigut sempre molt precària. Per això vull deixar constància aquí de lo que va significar la incorporació al Col·legi com a professora d'aquestes activitats de la Sra. Carme Vila. Fins llavors els alumnes de batxillerat només feien dibuix copiat i havien de presentar a final de curs un àlbum d'unes trenta làmines que l'examinador de l'institut ni tan sols no es mirava; i a la Primària abans no arribés l'E.G.B. crec que aquest ensenyament era totalment precari. A partir del canvi que vam fer a primària i amb la nova llei d'educació alguna cosa començava a canviar també en aquest aspecte però de moment era encara tot molt embrionari.

 Taller de treballs manuals. Maig de 1978

La Carme ens va ser providencial. Jo n'havia sentit parlar i sabia que ensenyava dibuix i potser algunes manualitats a gent gran del poble; me'n vaig interessar i la vaig anar a trobar a casa seva. Vaig tenir una molt agradable sorpresa de trobar-me amb una persona plena d'il·lusió i amb unes grans ganes d'ensenyar i d'aprendre per ensenyar i això per mi era un títol de primer ordre que l'acreditava per emprendre aquella nova aventura al Col·legi. No m'ho vaig pensar dues vegades i allà mateix li vaig fer la proposta de venir a ser la nostra professora d'aquesta matèria a la segona etapa d'E.G.B i restes del batxillerat i que oficialment portava el nom de "Plàstica i Pretècnica".

 Detall de l'exposició de treballs manuals de les escoles del poble
 (Foto cedida per Carme Vila)

La Carme va ser una gran revelació al Col·legi: innovadora constant i portadora de noves propostes, noves formes de treballar, noves tècniques; i lògicament els alumnes responien i s'ho passaven molt bé i s'engrescaven amb les seves innovacions i propostes, potenciant-se constantment la seva creativitat. De fet la Carme al principi tenia un àmbit bastant limitat de coneixements d'aquelles matèries i ensenyava sobretot dibuix;  però, com deia, tenia la condició ideal d'un ensenyant: tenia imaginació i una gran inquietud per aprendre: era una gran autodidacta que a més no parava de buscar constantment com i on anar a aprendre nous àmbits d'activitat i les noves tècniques corresponents: a Beaufleur de Barcelona hi va aprendre a fer rams de flors, a Industrial Bolsera li van ensenyar manualitats diverses en paper i cartró, algú de Vic li va ensenyar a fer macramé i algú també a fer tota mena de cistells, làmpades... amb vímets i a fer-hi vestits d'ampolles com es feia amb les garrafes. Amb gent de Torelló mateix i d'allà on fos va aprendre a fer repujats d'estany, talles de fusta amb gúbies i enformadors, linòleums, titelles amb pasta de fusta o de paper, preciosos mosaics amb closques d'ou pintades de diferents colors, figures amb cordill, diorames de pessebres, pintura, punt de creu... I la innovació era constant en els diferents aspectes.
Val molt la pena ressaltar un aspecte de la feina que es plantejava: la voluntat de que aquells aprenentatges servissin ja directament per la millora dels espais i de l'activitat del mateix Col·legi: ho veureu reflexat a l'entrevista que li fan a la Carme al número 7 de Caliu que reproduiré al cap d'avall. També ho diu en Rafel Cobertera al número 3 de la revista: "D'acord amb la senyoreta, uns nois ens vàrem oferir per ensenyar a pintar finestres, portes, etc., tot practicant al col·legi i amb això embellint-lo. Per part dels nois que s'han interessat hi ha moltes ganes de pencar de valent. Nosaltres hem fet aquesta activitat per tal de millorar el col·legi..."

 Participació del Col·legi en una exposició de treballs manuals de les escoles del poble (Foto cedida per Carme Vila)

A partir d'un cert moment, no recordo quan exactament, vam arribar a crear un veritable taller de treballs manuals als locals de la porteria de l'INVISA on ella s'entregava plenament, apartada de les altres aules, a l'experimentació amb els alumnes de les diferents edats de totes aquelles noves tècniques que ella prèviament havia volgut aprendre a fons amb tota la il·lusió i amb una gran dedicació.  Aquell taller devia crear-se el 1977 o 1978: al Caliu nº 2 de febrer de 1977 encara en Manel Peláez parla de la gran classe amb una aigüera que teníem a la part nova del carrer dels Estudis; també comenta: "els nois de 8è curs vàrem fer abans de Nadal uns estants de fusta, i ara hem fet grups i uns van decorar la classe de música, altres ajuden a construir el teatre i els restants fan treballs amb fusta i altres materials. Altres cursos del col·legi fan treballs amb fang, papers, etc. Per el que sembla, els alumnes estan contents de que s'hagin comprat diverses eines i de que la classe sigui més de tots, ja que ens deixen elegir el treball que volem fer."

 El taller de treballs manuals. Maig 1978

Dóna gust poder-ho contemplar en aquestes fotografies que he pogut recollir, algunes que jo tenia guardades i algunes altres que la mateixa Carme m'ha deixat del seu àlbum. Crec que la llarga presència de la Carme Vila al Col·legi és un fet molt destacable i segurament que la seva postura creadora, imaginativa, de constant voluntat d'aprenentatge podria ser encara ara un model i un estímul per a persones que es dediquen a la tasca d'ensenyar, moltes vegades des de postures i actituds més adormides i conservadores.

L'aula de treballs manuals en plena activitat. Maig de 1978

Perquè la cosa fonamental que es pot ensenyar crec que sempre ha sigut, és i serà una actitud davant la vida portada a la pràctica: l'obertura a la novetat i a la creació, el desig i la voluntat constant d'aprendre, d'entendre, de sentir com a nostre el món que ens envolta i saber-nos-en protagonistes. I tot això només ho ensenya qui ho viu. No sembla que vagi gens per aquí ni el món oficial que pareix cada quatre dies noves lleis d'educació ni la majoria dels contractats per executar-les i que tenen ben apresa la lliçó de ser purs funcionaris d'un estat profundament corrupte. Es cuiden bé de distreure el personal amb falsos problemes de llengua i altres històries i van canviant constantment coses per tal de no canviar mai res en profunditat que ens pogués portar a lo que hauria de ser realment l'educació de les persones.

Diorama de pessebre. Nadal 1978
 (Foto cedida per Carme Vila)

L'entrevista "La classe de pre-tècnica" amb la Carme, Caliu, 7 (febrer de 1978

Sra. Carme Vila, professora de plàstica i pre-tècnica. Com veu vostè la Pre-tècnica i la plàstica a la segona etapa?
Aquest any la Pre-tècnica es desenvolupa molt bé, estic molt contenta perquè em sembla que hem trobat que el noi treballi molt bé i amb interès.
Per lograr això, triem entre tots els nois de la classe un treball, que sigui instructiu i a la vegada se'n pugui treure profit; he pogut observar que si el noi disfruta fent un treball, es treballa molt més que fent un treball obligat, que per ell és aburrit.
Els de 6è. treballen la pasta de paper fent uns titelles, hauríeu de veure l'ambient que hi ha en aquesta classe, de veritat és una classe per filmar-la.
Els de 7è. fan talla també treballant molt i estan entusiasmats al veure que amb dues gúbies poden fer uns treballs tan bonics.
Els de 8è. treballen per grups: un grup fa un teatre de fusta pels titelles, doncs els de 6è. faran titelles pel col·legi i així tindrem el teatre i els nois podran fer representacions pels parvularis i 1ª etapa.
Un altre grup fa més prestatges de fusta per a posar-hi llibres i altres coses; altres fan una caixa-maleta molt maca per a posar eines, pintures, etc.
Altres treballen el vim amb molta gresca. Hi ha un grup que és de reparació del col·legi, com arreglar els bancs del pati, portes, finestres, prestatges, etc., i després un altre grup que pinta que quasi són oficials de 1ª. Com veureu es fa el que al noi li agrada.
De  la plàstica no en puc dir gaires coses doncs seguim un programa.
A la classe de 6è. hem estudiat les formes, moviments, la teoria del valor i anem seguint.
A 7è. els moviments, carbó i perspectiva, etc.
A 8è fem el dibuix linial.
Pel que he observat agrada més en general la pre-tècnica que la plàstica, o sigui, em sembla que sortiran més treballadors que pintors d'aquesta escola.

4 comentaris:

  1. Benvolgut Ramon,

    com a professora de plàstica i de música valoro moltíssim aquesta entrada. Al nostre col·lectiu d'artistes una mica "frustrats" (quants de nosaltres no hauríem volgut dedicar-nos a l'art professionalment?)no és gaire freqüent que se'ns valori la feina. Més aviat se'ns veu una mica com els "decoradors" de l'escola, o els que sovint hem de deixar projectes a mig fer per tal d'encarregar-nos de tenir l'escola ben bonica per la jornada de portes obertes o perquè s'ha de fer un decorat pel concert de fi de curs. Això passa sovint. Com també que som els de la "maria", una assignatura de segona categoria que quan convé es pot passar per alt.

    Darrerament, amb motiu del 125è aniversari, he pogut parlar amb ex-alumnes (jo no en sóc), i molts d'ells han recordat la Carme Vila. Com m'agradaria a mi que, al cap de 30 anys, ni que fos un dels meus actuals alumnes es recordés d'alguns dels treballs que hem fet a Educació Visual i Plàstica...! La Carme, pel que expliqueu tu i els ex-alumnes, era la síntesi perfecta de la mestra d'Arts: imaginativa, creativa, il·lusionada, disposada a aprendre el que fos per tal d'ensenyar una tècnica nova als alumnes. Amb els mitjans disponibles anys enrere no devia ser pas fàcil. Ara ho tenim tot a l'abast: internet ens proporciona una font inesgotable de recursos, manuals, tutorials... Qui vulgui aprendre a pintar a l'oli, a treballar el fang, a repujar metalls, ho trobarà fàcilment només escrivint una paraula al google. I tot i aquesta facilitat, molt mestres de plàstica es deixen arrossegar per la monotonia, repetint curs rere curs els mateixos treballs.

    Per a mi, la classe de plàstica és un espai de creativitat i experimentació. Els alumnes aprenen tècniques que sovint, 15 dies abans, també han estat noves per a mi. Així hem après plegats a pintar un graffiti, a gravar en planxes de linòleum, a editar vídeos o a manipular fotografies mitjançant programes informàtics. Jo crec en la imaginació del noi/a, que és capaç de construir una obra d'art del no-res. Intento donar-los un punt de partida i deixar-los fer, que creïn, que inventin. El problema és que els alumnes que m'arriben (ensenyo la plàstica a Secundària) moltes vegades tenen la creativitat endreçada en un calaix i costa Déu i ajuda treure-li la pols.

    Continuo en un altre post, perquè el blogger no em permet un text tant llarg.

    ResponElimina
  2. Continuo el post anterior.

    La feina d'un mestre de plàstica no és senzilla. D'entrada el taller és un espai una mica anàrquic. Costa que els alumnes es responsabilitzin del material, que no el malgastin i en facin un bon ús. Com que es tracta d'un espai on el treball en equip i el compartir experiències són essencials, fàcilment es pot caure en el caos. He de dir que m'he trobat grups d'alumnes amb qui baixar al taller és quasi una tortura: si no són prou madurs per a utilitzar de forma respectuosa aquest espai de llibertat, opto per activitats més simples i dirigides que podem fer a l'aula. Sap greu, però a vegades és impossible...
    La plàstica també permet treballar interdisciplinàriament i de forma cooperativa amb relativa facilitat. Penso que, si els que fan les lleis d'educació reflexionessin una mica sobre la seva importància, veurien que de cap de les maneres hauria de ser una "maria", sinó potser una de les assignatures més importants, al mateix nivell que les llengües i les matemàtiques. Per això el professorat ha d'estar preparat, ha de ser proactiu i inquiet. Fa uns anys, la junta de pares va decidir contractar un professor que es dediqués principalment a la plàstica de primària, per tal de donar-li qualitat i continuïtat. Darrerament, gràcies a les famoses retallades i a problemes per quadrar les hores, això se n'està anant pel pedregar. Una llàstima.

    Per últim, deixa'm explicar-te que gràcies al teu blog he conegut la procedència d'un grapat de planxes d'estany que vaig trobar amagades en una racó del taller, així com una pila d'eines estranyíssimes que no havia vist mai i que no sé com vaig descobrir que servien per repujar el metall. Després d'uns quants anys d'oblit, et comunico que aquestes darreres setmanes de curs seran utilitzades pels alumnes de 4t d'ESO.

    P.D. Pots veure l'evolució dels nostres treballs al blog de l'assignatura: lanitestrellada.blogspot.com

    ResponElimina
  3. Dolors,
    Aquestes planxes d'estany trobo que són un símbol ben bonic: empalmen generacions de creació a l'escola, amor a l'art i la bellesa, a l'expressió i comunicació entre persones... Són realment canvi de perspectiva en una societat encara molt marcada per uns altres valors. No et desanimis: l'entusiasme fa miracles i algú t'anirà fent cas; encara ets capaç de fer brotar moltes llavors enterrades sota terra i que només esperen assaonament. De mica en mica es farà més present un món que supera la linialitat de l'escriptura i del número i va a una cultura d'expressions múltiples i variades.
    Com he gaudit ja del teu blog! Ja me n'he fet seguidor i fins i tot miraré si hi sé dir alguna cosa. Em costa perque vulgui o no tinc un peu molt enganxat a la cultura de la pura lletra impresa... Em serà un estímul. Visca en Van Gogh i tots els Van Goghs que aniràn naixent d'aquesta terra assaonada.

    ResponElimina
  4. Gràcies Ramon per les teves paraules. Són un autèntic estímul per emprendre nous camins i fer noves descobertes!
    Visca Van Gogh i tots els artistes que ens interpel·len!

    ResponElimina