dimecres, 15 de maig de 2013

FILOSOFANT, per Teresa Terricabras

Més d’un cop he dit que vaig aprendre molt al col·legi Rocaprevera, a les escoles tot estava per fer, com en el país, i tot era possible… Després van venir noves limitacions.
Com recordo llibres que ens feien bullir el cap per a un futur diferent: “El mestre de Barbiana·”, “L’autogestió a l’escola”… Diria que hi va haver molts mestres que ni se’n van enterar, d’altres hi van fer un somriure i se’n van allunyar abans de conèixer-ho més a fons i d’altres ens hi vam entusiasmar. Em recorda la paràbola dels sembradors. El que fora greu és que tots tres grups haguéssim anat a parar a un desencís protestaire i prou, sigui canalitzat cap a una lluita entre escola privada – concertada o no- i escola pública o en manifestacions contra la retallada del sou! Quin greu si fos així!

Però en aquells moment el país s’aixecava: les reivindicacions eren la democràcia, la llengua, la millora pedagògica, el país, la televisió catalana... Franco encara va viure uns anys i va poder veure com el canvi s’anava covant (si és que li ho deixaven mirar o si ho volia saber). De la Rosa Sensat d’aquells moment ja n’he parlat. La Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent era una finestra oberta a l’Europa lliure, hi anàrem amb fruïció. Allà hi vam conèixer l'obra de Pompeu Fabra, en Martí i Pol coixejant i presentant “La fàbrica”, la Maria Aurèlia Campmany, l’Espriu... Quins mestres, no sabíem res de la literatura catalana! Quins descobriments més agradables. La castellana estava encallada –potser encara hi està ara, quantes escoles no llegeixen res més enllà- en Cervantes. Llavors vaig conèixer “Platero y yo”, vam conèixer Machado... Tot un món cultural més enllà del franquisme-falangista. També hi vam conèixer en Frederic Boix, el sexòleg... Em sembla que un dia va venir a l’escola a fer una conferència per als pares i mares. En recordo una idea: si els fills us han vist estimant-vos i respectant-vos, els heu donat la millor formació sexual encara que no els n’hagueu parlat gaire. La idea era bona. Amor i respecte. Em sembla que era un lema ben nostre: amor i respecte vers els nens...

Què va fer possible aquests descobriments? L’engrescament del Ramon Gabarrós. Va obrir camins. Tots vam caminar per aquests camins? Crec que no, no tots ho vèiem ni possible, ni necessari, ni engrescador... això si no s’hi estava en contra. Fot, no va ser possible fer un equip ben compenetrat. La llengua, el sentit de disciplina, de llibertat, de dogmatisme ens separava, també... l’edat, la procedència, la formació... vés a saber què. La realitat va ser aquesta.

Com recordo la Maria Treserra, la Pilar Barniol, - com vaig estimar el teu Marc, Pilar, recordes aquell dibuix d’un lleó que va guanyar un premi televisiu?, com estimo el seu record- l’Emili, la Maria Pujol, la Pilar Espuña, el Marcel, mossèn Codina, en Lluís Montoliu, l'Anna Serra... Ens feien molt respecte d’altres professors dels “grans” dèiem, i n’estàvem lluny.

Potser va mancar temps, potser havíem de parlar més de petits aspectes, potser...

Més d’un cop he pensat que amb el nostre “teixit” algú se’n feia un “vestit polític”. També n’era temps.

Cal parlar d’Àgora, miraré de fer-ho més endavant.

3 comentaris:

  1. Sí, recordo que vam fer venir el Frederic Boix a fer una conferència sobre l'educació sexual dels nens, no sé quin any devia ser, suposo que ben al principi dels setanta. Comparteixo molt lo que diu la Teresa de la idea fonamental que ella en va treure. Aquest home en aquells moments era considerat un dels grans educadors en aquest tema.

    ResponElimina
  2. Ja que la Teresa ens torna a citar l'escola de Barbiana, us vull posar una cita d'aquest llibre, la que més tinc subratllada al llibre de quan el vaig llegir en aquells temps:
    Arribistes a dotze anys (Títol)
    El fi dels nostres nois és tanmateix un misteri. Potser no existeix o potser és vulgar.
    De dia en dia estudien només per la nota, pel diploma, pel títol. I mentrestant es distreuen de les coses boniques que estudien: Llengües, història, ciències, tot esdevé una nota i res més.
    Darrera aquells fulls de paper hi ha solament l'interès individual. Els títols són diners. Ningú de vosaltres no ho diu. Però en el fons la realitat és aquesta.
    Per estudiar de bon grat a les vostres escoles caldria ésser ja arribista als dotze anys.
    De dotze anys n'hi ha pocs d'arribistes. S'explica, doncs, que la majoria dels vostres nois odiï l'escola. La vostra vulgar invitació no mereix pas una altra resposta.

    ResponElimina
  3. Teresa, lo que dius del Frederic Boix em sembla un principi fonamental aplicable a tot, més enllà de l'àmbit estricte de l'educació sexual. És la nostra coherència de vida la que pot servir de model als nens i a qui sigui. Em sembla que precisament és una de les grans mancances del nostre temps: es diuen moltes coses, es fan molts programes, lleis i discursos, es protesta de tot i de tothom, però quan observem la vida d'aquests predicadors o autoritats o d'aquells mateixos “protestants” ja és normal que ens caigui l'ànima als peus. Un educador podrà fer els discursos que vulgui però lo que compta realment és la coherència que tinguin les seves paraules amb la seva vida real i quotidiana. A vegades diem que pensem tal cosa o tal altra, però lo que realment pensem és lo que portem a la pràctica. I en detectar tot això els nens tenen unes antenes especialment sensibles. Podrem estar o no d'acord amb lo que una persona fa, però si aquesta persona és coherent amb ella mateixa, si els fets de la seva vida es corresponen amb les seves paraules, això sol sempre serà un model per a molts.

    ResponElimina