dimecres, 29 de maig de 2013

Atitellaments

En aquells temps ens plantejàvem qüestions serioses que segur que encara ara no són gens clares ni en l'àmbit escolar ni en la societat en general. Aquest blog podrà tenir algun sentit si torna a posar sobre la taula i ajuda a mantenir vius uns plantejaments que toquen l'arrel dels vertaders problemes educatius i la corresponent acció pedagògica de l'escola. Em sembla interessant recordar lo que vam fer al Col·legi en tots els àmbits en aquelles èpoques però no podem oblidar la perspectiva que alguns teníem i que guiava els nostres passos. Ens fèiem una colla de preguntes algunes de les quals ja porten implícita la resposta. Us en poso algunes que encara poden ajudar a situar aquella nostra petita història i que voldrien ser ocasió d'obrir debat amb qui en tingués ganes:
Què vol dir educar?
Educar és inculcar?
És motivar?
Què vol dir una educació alliberadora?
Creiem realment que les escoles han sigut creades per educar? Si pensem que sí, des de quina visió de l'educació?
L'Estat i els seus representants a cada lloc, toleraria que es fes una vertadera educació alliberadora de les persones? Aportaria forces i diners per tirar endavant projectes que portessin a l'emancipació real del nen i de l'adult?
Quin producte necessita i exigeix realment el Poder, de les institucions educatives a tots els nivells?
Les escoles innovadores i progressistes, començant ja en aquella època per la mateixa Rosa Sensat, es plantegen realment aquestes qüestions de fons? O en definitiva moltes d'elles eren i són també instruments bonics i moderns dels mateixos poders estatals i dels seus partits i institucions?

Convé que els nens puguin jugar molt, però penso que ja seria hora de que, per part dels adults, es deixés de jugar amb l'educació real dels nens i de totes les persones. 
M'invento la paraula: Que es deixi ja d'atitellar a les persones!!!

7 comentaris:

  1. Parlant d'alliberaments: aquests dies del 125è. aniversari del Col·legi sento parlar públicament de que ara a l'Escola Rocaprevera es fa una EDUCACIÓ LLIURE i una EDUCACIÓ OBERTA i sembla com si això es posés com una cosa especial que potser els del costat no fan. És interessant, però em sembla que s'hauria d'explicar públicament què es vol dir amb aquestes autodefinicions i com es realitzen a la pràctica.

    ResponElimina
  2. Penso que no es pot "no atitellar les persones". Vist des del punt de vista biològic i tècnic purament, el nadó i després el nen tenen tota una sèrie de sistemes incorporats de la base que els predisposen a l'experimentació de prova i error i sobretot la còpia del que veuen fora.

    Es copia tot, els bons comportaments i els mals comportaments, i s'experimenta amb el contrari. La còpia, ja són fils d'aquest titella que som cadascun de nosaltres.

    En general ens subleva que aquest fil (o comportament) es creï de manera intencionada i ens sembla un acte violent voler crear aquest llaç per donar forma a l'infant com si fos un objecte, una producte. D'això n'hi diem inculcar, adoctrinar, etc.

    Ens sembla que és millor deixar fluir, que aquests fils es creïn esporàdicament. Seria cert, però no pot ser possible, perquè el model que representa l'adult -la seva presència, els seus actes- ja és una ingerència en el sistema cognitiu de l'infant. Les bones intencions, el fet d'esquivar donar respostes directes sobre determinades qüestions vitals vol ser una prevenció al fet d'inculcar de manera directa -però sempre acabar fent-ho de manera indirecta-, és millor?
    I una altra qüestió interessant: què veu el nen -organisme biològic amb menor bagatge cognitiu-?

    No sé si és millor. Tendeixo a pensar que sí, però des del punt de vista del nen, ell observa un model que no vol ser model. Quins "fils" generarà l'infant a través de l'observació d'aquesta conducta? Seran millors o pitjors? Pot copiar-los o fer tot el contrari, exactament com el nen que està patint un intent d'adoctrinament. Sigui com sigui, acabarà teixint una xarxa d'elements cognitius.

    Al final, res no serà pur, ni l'adoctrinament ni la manca d'aquest, i el conjunt serà millor o pitjor depenent només de les circumstàncies, i dels objectius del punt de referència o observador. Potser sona molt relativista, però trobo que és el més objectiu.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Crec que una cosa és estar inserit i rebre el bagatge d'una comunitat concreta, cosa indispensable de la mateixa manera que en rebem el cos, i una altra cosa seria lo que jo en dic atitellar. Evidentment que aquest bagatge inicial també ens condiciona com tota cosa real o imaginària amb què ens topem, però em sembla que això s'ha de distingir ben clarament dels adoctrinaments i de la creació de sers depenents que es proposa la societat autoritària. Realment no hem de parlar d'una llibertat pura i immaculada i de fet ens mourem sempre enmig de contradiccions i ambivalències. Per això cal promoure amb força la creativitat pròpia de cada persona, fer que tothom aprengui a volar amb les pròpies ales i ajudar a desplegar-les. De fet, les ales i les ganes de volar amb llibertat en un espai obert són innates a cada persona, encara que pot caldre l'espenteta que dóna l'ocell mare o pare per què el petit surti d'una vegada del niu i es llanci al vol en un espai sense fronteres.
      Evidentment aquest vol tindrà l'estil i la forma que ha trobat a l'espècie i que ha vist en els adults, partirà efectivament d'un sistema cognitiu determinat, però els models ben entesos i l'estructura corporal concreta no són obstacles de vol sinó possibilitats des d'on partir; res no es fa des de zero, som membres d'una comunitat que ens acull, que ens dóna una estructura pròpia i ens ensenya a fer els primers passos.

      Elimina
  3. Bé, ja t'entenc i jo tampoc estic a favor de coartar vies de desenvolupament.

    Pensava que era important fer èmfasi que no existeix la creativitat, sinó l'associació d'idees. Ningú crea del no res sinó que associa conceptes previs.

    Amb tot, donem massa importància a la intenció -autoritària o alliberadora- i no ponderem prou la seva força en comparació a l'empenta de la natura. En això triomfa el model actual, que s'ajuda d'aquesta força -que és una espècie de llei de la gravetat- per impulsar la fixació d'idees i menar cap a una direcció no gens agradable.

    ResponElimina
  4. Efectivament quan parlem de crear sempre volem dir des de coses que ja existeixen prèviament: paraules, idees, conceptes, accions..., des d'una societat rica que preexisteix a nosaltres i que ens ha acollit i és la nostra. Per exemple podem crear pensament a través de paraules preexistents, pensaments d'altres, llibres,... Associar coses de determinada manera pot ser un acte creació.
    Llegim el poema de l'Antonio Machado:

    ¿Dices que nada se crea?
    No te importe, con el barro
    de la tierra, haz una copa
    para que beba tu hermano.

    ¿Dices que nada se crea?
    Alfarero, a tus cacharros.
    Haz tu copa y no te importe
    si no puedes hacer barro.

    D'acord en que no caldria insistir en la intenció tot i que és fonamental en tot lo que es fa. Més que insistir en la intenció caldrà descobrir-la amb la mateixa lectura dels textos i de tota mena d'accions que se'ns posen al davant. Així entendrem més bé el missatge real del creador del text o de l'obra que sigui. De fet crec que no he entès bé què vols dir en aquest últim apartat del teu escrit, podries mirar de desenrotllar-lo més?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Perdó, sempre em costa expressar-me amb les paraules justes :)

      Em referia que sigui la intenció educar o atitellar, hi ha un conjunt de factors del nostre cervell que ens empenyen a un cert grau d'animalitat -més o menys depenent de cadascú-. Volia dir que com que és una condició biològica de base és difícil trencar aquesta inèrcia i per més esforç que es faci per marxar-ne, sempre és més fàcil tornar-hi.

      Dit això, al darrer paràgraf afegia un element més a tot plegat i és que el model social actual tendeix a educar o atitellar, tolerant o promovent aquesta part biològica o més animal perquè la vol integrar en la societat. L'ús que es fa i la integració en els models de comportament social d'estímuls que generen patrons de recompensa bàsics o animals -per exemple el sexe en els anuncis, música, etc. però també molts altres estímuls més subtils-, és aprofitat per reforçar el sistema, ja que és un sistema de reforç positiu dins el que es podria entendre com a conducta dels mamífers i suposo que també dels primats.

      Tot això allunya d'una educació en valors per a un ideal humà o bé l'atitellament de l'individu, que són models més definits i apartats dels sistemes de recompensa del cervell més animal. Al final volia dir que en això fracassen tots dos models, que s'allunyen d'aquesta animalitat, en canvi el que podríem dir el capitalisme consumista té els seus propis mètodes per configurar la ment dels alumnes -i dels grans-, que beuen de la biologia, i n'aprofiten la força. En això els trobo més perillosos que qualsevol autoritarisme.

      Perdó per l'extensió.

      Elimina
  5. Em sembla que estem d'acord, potser és qüestió de matisos, del llenguatge de cadascú que pot tenir variacions, potser matisos que fan que no vulguem dir exactament la mateica cosa amb una paraula; el llenguatge sempre és equívoc.
    Comparteixo lo que dius de que lo fàcil és seguir els guies i no buscar camins nous, i crec que si no és per plantejaments propis, conviccions profundes, la gent es queda tota la vida al lloc on el van posar: És allò que deiem un altre dia: hem après a estimar el SER i no el DEVENIR; lo definitiu, intocable i el ser al món simplement com a espectadors. I el seguidor, el dòcil, l'obedient troba facilitats a l'entorn perquè es cotitza per damunt de tot aquesta fidelitat i està tot muntat sobre l'estructura del poder, del guia que ho sap tot; ben lluny d'una societat d'iguals que col·laboren cada un des d'ell mateix, des de la llibertat. Com dius, configurant-nos la ment a partir d'uns patrons que ja ens indiquen què fer i com fer-ho.
    I evidentment aquest és el gran autoritarisme, molt perillòs com tu dius perquè ve de pervertir lo més íntim de les consciències fent creure que la realitat és només aquesta.

    ResponElimina