dimecres, 8 de maig de 2013

Atenció personalitzada

Ens plantejàvem una qüestió molt seriosa que de fet també criticàvem de la mateixa nova llei d'educació: el nen, cada nen, és un món complet i complex que segueix un ritme propi de desenvolupament i d'aprenentatge, que viu una molt determinada situació familiar, que amb els companys viu situacions d'acceptació o de rebuig, què pensa, sent, experimenta... i, en canvi i com a exemple, se'l classifica i se'l posa en determinat nivell de classe a partir tan sols del criteri de la seva edat cronològica i realment no se'l té en compte i se'l massifica. I la nova llei d'educació suprimia la repetició de cursos quan un nen no arribava al nivell corresponent i teòricament se l'havia d'assistir per superar les seves mancances, però, com dic, això no podia ser més que teòric pensant en els mitjans que s'oferien. I tot això es feia especialment escandalós en els casos de nens amb problemàtiques més profundes que, per dir-ho d'alguna manera, sortissin de la normalitat: s'havia d'intentar descobrir els problemes reals d'aquests nens i les arrels que els produïen i conseqüentment iniciar programes específics que ajudessin a canviar aquelles situacions. Pot semblar una utopia plantejar-se aquestes qüestions però realment i en consciència no podíem deixar de fer-ho i de fet les utopies són les que han impulsat sempre els vertaders canvis socials encara que puguin haver semblat d'entrada inabastables. A més teníem clar que, dintre de certs límits, aquesta feina amb els nens "especials" ens l'havíem de plantejar al mateix Col·legi, sense excloure'ls de les classes i deixant només per situacions molt complicades l'adreçar-los cap a escoles especials. Tot això significava un repte de primera magnitud però l'havíem d'assumir i vam començar a donar passos per fer-ho. Conservo algun informe d'algun alumne concret que porta data del mes d'abril de 1974; havíem iniciat aquesta feina amb alguns nois que vèiem amb més urgències, però d'una manera ja més organitzada ho vam anar fent a partir de 1975. Guardo molt viu a la memòria algun exemple de descoberta de problemàtica especialment complexa que suposava convèncer-ne els pares del nen, mirar que ho acceptessin i assistir-los per buscar-los el lloc adequat en una escola especial; al final, en algun cas vaig fracassar perquè els pares em van carregar les culpes d'aquella problemàtica. Una vegada més se'm feia patent lo difícil que és que les persones acceptem la realitat quan aquesta ens és complicada o adversa, i si no acceptem la realitat mai no la podrem canviar
Tot i les dificultats que suposava aquest treball d'atenció personalitzada dels alumnes del Col·legi i de manera especial, tal com he dit, d'aquells que presentaven problemàtiques especials, jo ho considero encara ara una de les accions pedagògiques més fonamentals i novedoses que vam emprendre en aquells anys i que ara em plau commemorar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada