divendres, 31 de maig de 2013

Aquella Festa de l'Arbre

 Portada del número 6 del Caliu (desembre de 1977)


Com deia ahir la festa venia a ser una culminació de tot un seguit d'accions d'acondicionament, millora i reordenació dels espais que ja vaig intentar explicar.
Parlem-ne a través d'una selecció de textos d'aquest número 6 del Caliu:

Per començar podeu llegir la referència que en fa l'editorial que reprodueixo més amunt i també l'escrit d'en Josep Vivet que podeu trobar més avall a la segona imatge.
Diuen en Jordi Solanich i l'Antoni Pladevall, alumnes de 1er. de Formació Professional a l'article titulat 'La Festa': "La diada va tenir força afluència de gent: tots junts formàrem un ambient festiu. La quitxalla es va entusiasmar al veure com va quedar el pati després d'haver-hi plantat els arbres i les tuies (...) Cap al pati de dalt s'ha dit! Anem-hi tots! Allí els alumnes de parvulari, primera etapa i representants de segona etapa feren unes actuacions musicals. Seguidament els de vuitè repartiren les castanyes. Després, recordeu els jocs que es van fer entre les persones grans? (...)
I en Francesc Suñé, del mateix curs, fa el poema titulat "Núvols, arbres, ocells, nosaltres..." :
Els núvols passen pel cel,
la verdor dels arbres,
el jugar dels nens,
conflueix amb el piular
dels ocells,
amb el passar
dels núvols.

El sol sembra les estrelles;
nosaltres l'alegria
d'un espai verd.



Les pàgines 2 i 3 del número 6 del Caliu

A continuació es publica un qüestionari que demana per què s'ha fet la festa i què te n'ha semblat. El contesten dos alumnes i tres professors. No ho puc reproduir tot, em limitaré a seleccionar algunes frases de cadascú d'ells:
Diu en Boixadós: "S'ha fet per arreglar una mica el pati de baix. Jo crec que bé, perquè els petits es podran divertir més i els grans també."
La Carme Guarch diu, contestant la segona pregunta: "Tant la preparació com la festa en sí  han estat molt positius; moltes són les hores que els pares i mares organitzadors han dedicat a la festa. Els ho agraïm molt! Els nanos també s'hi van fer, i molt! (...) L'experiència ha valgut la pena i no ha de ser l'última, doncs amb aquestes coses anirem donant vida a la nostra escola. L'ESCOLA és de tots els qui la formem i tots hi hem de col·laborar."
La Fàtima ressalta també l'acció conjunta: "Com que el Col·legi és de tots, tots hi vàrem poder participar: els nens més petits plantant tuies i cantant cançons; els més grans torrant castanyes i ajudant els més petits; i els encara més grans, els pares, jugant, cosa que suposo que no feien des de fa molt temps."
L'Emili Viñas comenta: " (...) El fet concret de plantar símbols de vida i de joia entre quatre parets mortes que, per més que les facin vibrar els petits amb els seus crits i corredisses, continuen essent tristes i fosques." (...) Acaba dient: " Des del meu indret com a 'torrador de castanyes', haig d'agrair la col·laboració d'uns pares que varen fer més lleugera la meva tasca."
Finalment, diu en Josep Mª Garolera de 8è. d'E.G.B.: " La festa s'ha fet perquè pares i petits poguessin prendre part directament en una cosa que, encara que als nois més grans del Col·legi no els hi sembli, és de tots" (...) " A mi em va agradar molt, i encara que diguin que l'economia del Col·legi està fotuda, si hi ha tanta participació com la que hi ha hagut en la festa de l'arbre, aquest podrà ser l'inici per fer moltes més coses pel bé del Col·legi."
Queda prou ressaltada per tots cantons la idea de que el Col·legi és de tots. És clar que sí, però si s'havia de dir tant és senyal de que de moment era més un bon desig que una realitat palpable i continuada. I queda per treure totes les conclusions d'aquesta frase: què vol dir que és de tots i com s'ha de portar a la pràctica quotidiana. El Col·legi era realment dels nens i sobretot dels més marginats, problemàtics o inadaptats,...? Calia continuar qüestionant-ho.
Aquella festa i lo que significava, els passos donats recentment en l'acondicionament dels diferents espais, els arbres i les tuies del pati... diríem que eren alguns passos concrets en aquest sentit.

dijous, 30 de maig de 2013

Adequem l'espai: una important acció educativa

Des de finals de 1976 i sobretot durant l'any 1977 es va fer una gran feina d'adequació de l'espai del Col·legi. Va partir d'un estudi molt complet i detallat que ens va preparar un arquitecte vinculat a Ágora;  i la que consideràvem una primera fase d'un projecte més ampli i ambiciós va culminar amb la celebració de la "Festa de l'Arbre" el dia 30 d'octubre d'aquell 1977.
En la meva exposició d'aquelles accions que vaig fer a l'Assemblea General de l'Associació de Pares el dia 12 de març, m'hi vaig referir textualment amb aquestes paraules: "Tot ha de fer goig i ha de ser adequat; al Col·legi hi continuen havent moltes coses que ningú de vosaltres no consentiríeu que es mantenguessin a casa vostra". "Els espais materials són un element bàsic per a viure dignament, per al treball, per aprendre a tractar i a usar les coses. Els nens i tots hem d'estar bé a l'escola, hem de superar les deficiències i les misèries i a l'època en que vivim ho podem i ho hem de fer. No oblidem tampoc que aquests nens seran qui donaran al Torelló del futur l'aspecte i la qualitat humana que hauran après." "Les obres que ja s'han realitzat han canviat ja molt l'aspecte del Col·legi, han eliminat perills i han comunicat adequadament els locals de baix amb els de dalt. Hem guanyat espai i l'hem fet més digne."
A l'entrevista que em va fer en Jordi Arqués sobre aquestes qüestions al Caliu 6, publicat el mes de desembre, explicava així les reformes que ja s'havien fet en aquell moment: "Partint d'un projecte global molt pensat s'han distribuït els locals de manera més racional: s'han ajuntat les classes de parvularis, les de Formació Professional, les de cada etapa d'E.G.B. a un lloc adequat on no es molestés les classes amb el soroll, s'ha ampliat l'administració amb el despatx que era de direcció i s'ha posat el de direcció al costat de les sales de professors. S'ha tancat una de les entrades del Col·legi..., s'ha portat a terme la reforma del pati de baix amb la plantació d'arbres i plantes. S'ha preparat per gimnàs una part de la nau antiga. S'ha posat amb gasoil la calefacció de l'edifici de dalt..." I quan em pregunta sobre el per què dels canvis li responc: "És molt important que al Col·legi hi estiguem bé. Per realitzar el treball s'ha d'estar còmode i tranquil, no ens podem destorbar els uns als altres com passa quan l'espai està mal distribuït, brut i mal cuidat. Aprendre a cuidar l'espai és un aspecte important de l'educació dels petits i l'escola n'ha de ser model d'entrada."
Deixo per demà, per no allargar-me massa ara, la celebració de la Festa de l'Arbre que completava tota aquella fase d'adequació de l'espai.

dimecres, 29 de maig de 2013

Atitellaments

En aquells temps ens plantejàvem qüestions serioses que segur que encara ara no són gens clares ni en l'àmbit escolar ni en la societat en general. Aquest blog podrà tenir algun sentit si torna a posar sobre la taula i ajuda a mantenir vius uns plantejaments que toquen l'arrel dels vertaders problemes educatius i la corresponent acció pedagògica de l'escola. Em sembla interessant recordar lo que vam fer al Col·legi en tots els àmbits en aquelles èpoques però no podem oblidar la perspectiva que alguns teníem i que guiava els nostres passos. Ens fèiem una colla de preguntes algunes de les quals ja porten implícita la resposta. Us en poso algunes que encara poden ajudar a situar aquella nostra petita història i que voldrien ser ocasió d'obrir debat amb qui en tingués ganes:
Què vol dir educar?
Educar és inculcar?
És motivar?
Què vol dir una educació alliberadora?
Creiem realment que les escoles han sigut creades per educar? Si pensem que sí, des de quina visió de l'educació?
L'Estat i els seus representants a cada lloc, toleraria que es fes una vertadera educació alliberadora de les persones? Aportaria forces i diners per tirar endavant projectes que portessin a l'emancipació real del nen i de l'adult?
Quin producte necessita i exigeix realment el Poder, de les institucions educatives a tots els nivells?
Les escoles innovadores i progressistes, començant ja en aquella època per la mateixa Rosa Sensat, es plantegen realment aquestes qüestions de fons? O en definitiva moltes d'elles eren i són també instruments bonics i moderns dels mateixos poders estatals i dels seus partits i institucions?

Convé que els nens puguin jugar molt, però penso que ja seria hora de que, per part dels adults, es deixés de jugar amb l'educació real dels nens i de totes les persones. 
M'invento la paraula: Que es deixi ja d'atitellar a les persones!!!

dimarts, 28 de maig de 2013

La Carme Vila i els treballs manuals

Suposo que encara mai no s'havia donat cap importància a les escoles a la plàstica o als aprenentatges de manualitats i la situació en aquests aspectes havia sigut sempre molt precària. Per això vull deixar constància aquí de lo que va significar la incorporació al Col·legi com a professora d'aquestes activitats de la Sra. Carme Vila. Fins llavors els alumnes de batxillerat només feien dibuix copiat i havien de presentar a final de curs un àlbum d'unes trenta làmines que l'examinador de l'institut ni tan sols no es mirava; i a la Primària abans no arribés l'E.G.B. crec que aquest ensenyament era totalment precari. A partir del canvi que vam fer a primària i amb la nova llei d'educació alguna cosa començava a canviar també en aquest aspecte però de moment era encara tot molt embrionari.

 Taller de treballs manuals. Maig de 1978

La Carme ens va ser providencial. Jo n'havia sentit parlar i sabia que ensenyava dibuix i potser algunes manualitats a gent gran del poble; me'n vaig interessar i la vaig anar a trobar a casa seva. Vaig tenir una molt agradable sorpresa de trobar-me amb una persona plena d'il·lusió i amb unes grans ganes d'ensenyar i d'aprendre per ensenyar i això per mi era un títol de primer ordre que l'acreditava per emprendre aquella nova aventura al Col·legi. No m'ho vaig pensar dues vegades i allà mateix li vaig fer la proposta de venir a ser la nostra professora d'aquesta matèria a la segona etapa d'E.G.B i restes del batxillerat i que oficialment portava el nom de "Plàstica i Pretècnica".

 Detall de l'exposició de treballs manuals de les escoles del poble
 (Foto cedida per Carme Vila)

La Carme va ser una gran revelació al Col·legi: innovadora constant i portadora de noves propostes, noves formes de treballar, noves tècniques; i lògicament els alumnes responien i s'ho passaven molt bé i s'engrescaven amb les seves innovacions i propostes, potenciant-se constantment la seva creativitat. De fet la Carme al principi tenia un àmbit bastant limitat de coneixements d'aquelles matèries i ensenyava sobretot dibuix;  però, com deia, tenia la condició ideal d'un ensenyant: tenia imaginació i una gran inquietud per aprendre: era una gran autodidacta que a més no parava de buscar constantment com i on anar a aprendre nous àmbits d'activitat i les noves tècniques corresponents: a Beaufleur de Barcelona hi va aprendre a fer rams de flors, a Industrial Bolsera li van ensenyar manualitats diverses en paper i cartró, algú de Vic li va ensenyar a fer macramé i algú també a fer tota mena de cistells, làmpades... amb vímets i a fer-hi vestits d'ampolles com es feia amb les garrafes. Amb gent de Torelló mateix i d'allà on fos va aprendre a fer repujats d'estany, talles de fusta amb gúbies i enformadors, linòleums, titelles amb pasta de fusta o de paper, preciosos mosaics amb closques d'ou pintades de diferents colors, figures amb cordill, diorames de pessebres, pintura, punt de creu... I la innovació era constant en els diferents aspectes.
Val molt la pena ressaltar un aspecte de la feina que es plantejava: la voluntat de que aquells aprenentatges servissin ja directament per la millora dels espais i de l'activitat del mateix Col·legi: ho veureu reflexat a l'entrevista que li fan a la Carme al número 7 de Caliu que reproduiré al cap d'avall. També ho diu en Rafel Cobertera al número 3 de la revista: "D'acord amb la senyoreta, uns nois ens vàrem oferir per ensenyar a pintar finestres, portes, etc., tot practicant al col·legi i amb això embellint-lo. Per part dels nois que s'han interessat hi ha moltes ganes de pencar de valent. Nosaltres hem fet aquesta activitat per tal de millorar el col·legi..."

 Participació del Col·legi en una exposició de treballs manuals de les escoles del poble (Foto cedida per Carme Vila)

A partir d'un cert moment, no recordo quan exactament, vam arribar a crear un veritable taller de treballs manuals als locals de la porteria de l'INVISA on ella s'entregava plenament, apartada de les altres aules, a l'experimentació amb els alumnes de les diferents edats de totes aquelles noves tècniques que ella prèviament havia volgut aprendre a fons amb tota la il·lusió i amb una gran dedicació.  Aquell taller devia crear-se el 1977 o 1978: al Caliu nº 2 de febrer de 1977 encara en Manel Peláez parla de la gran classe amb una aigüera que teníem a la part nova del carrer dels Estudis; també comenta: "els nois de 8è curs vàrem fer abans de Nadal uns estants de fusta, i ara hem fet grups i uns van decorar la classe de música, altres ajuden a construir el teatre i els restants fan treballs amb fusta i altres materials. Altres cursos del col·legi fan treballs amb fang, papers, etc. Per el que sembla, els alumnes estan contents de que s'hagin comprat diverses eines i de que la classe sigui més de tots, ja que ens deixen elegir el treball que volem fer."

 El taller de treballs manuals. Maig 1978

Dóna gust poder-ho contemplar en aquestes fotografies que he pogut recollir, algunes que jo tenia guardades i algunes altres que la mateixa Carme m'ha deixat del seu àlbum. Crec que la llarga presència de la Carme Vila al Col·legi és un fet molt destacable i segurament que la seva postura creadora, imaginativa, de constant voluntat d'aprenentatge podria ser encara ara un model i un estímul per a persones que es dediquen a la tasca d'ensenyar, moltes vegades des de postures i actituds més adormides i conservadores.

L'aula de treballs manuals en plena activitat. Maig de 1978

Perquè la cosa fonamental que es pot ensenyar crec que sempre ha sigut, és i serà una actitud davant la vida portada a la pràctica: l'obertura a la novetat i a la creació, el desig i la voluntat constant d'aprendre, d'entendre, de sentir com a nostre el món que ens envolta i saber-nos-en protagonistes. I tot això només ho ensenya qui ho viu. No sembla que vagi gens per aquí ni el món oficial que pareix cada quatre dies noves lleis d'educació ni la majoria dels contractats per executar-les i que tenen ben apresa la lliçó de ser purs funcionaris d'un estat profundament corrupte. Es cuiden bé de distreure el personal amb falsos problemes de llengua i altres històries i van canviant constantment coses per tal de no canviar mai res en profunditat que ens pogués portar a lo que hauria de ser realment l'educació de les persones.

Diorama de pessebre. Nadal 1978
 (Foto cedida per Carme Vila)

L'entrevista "La classe de pre-tècnica" amb la Carme, Caliu, 7 (febrer de 1978

Sra. Carme Vila, professora de plàstica i pre-tècnica. Com veu vostè la Pre-tècnica i la plàstica a la segona etapa?
Aquest any la Pre-tècnica es desenvolupa molt bé, estic molt contenta perquè em sembla que hem trobat que el noi treballi molt bé i amb interès.
Per lograr això, triem entre tots els nois de la classe un treball, que sigui instructiu i a la vegada se'n pugui treure profit; he pogut observar que si el noi disfruta fent un treball, es treballa molt més que fent un treball obligat, que per ell és aburrit.
Els de 6è. treballen la pasta de paper fent uns titelles, hauríeu de veure l'ambient que hi ha en aquesta classe, de veritat és una classe per filmar-la.
Els de 7è. fan talla també treballant molt i estan entusiasmats al veure que amb dues gúbies poden fer uns treballs tan bonics.
Els de 8è. treballen per grups: un grup fa un teatre de fusta pels titelles, doncs els de 6è. faran titelles pel col·legi i així tindrem el teatre i els nois podran fer representacions pels parvularis i 1ª etapa.
Un altre grup fa més prestatges de fusta per a posar-hi llibres i altres coses; altres fan una caixa-maleta molt maca per a posar eines, pintures, etc.
Altres treballen el vim amb molta gresca. Hi ha un grup que és de reparació del col·legi, com arreglar els bancs del pati, portes, finestres, prestatges, etc., i després un altre grup que pinta que quasi són oficials de 1ª. Com veureu es fa el que al noi li agrada.
De  la plàstica no en puc dir gaires coses doncs seguim un programa.
A la classe de 6è. hem estudiat les formes, moviments, la teoria del valor i anem seguint.
A 7è. els moviments, carbó i perspectiva, etc.
A 8è fem el dibuix linial.
Pel que he observat agrada més en general la pre-tècnica que la plàstica, o sigui, em sembla que sortiran més treballadors que pintors d'aquesta escola.

dilluns, 27 de maig de 2013

Nivell de l'aprenentatge i dels hàbits de raonament

Per el curs 1976-1977 ens proposàvem un objectiu molt ambiciós si tenim present com funcionaven habitualment les escoles i la nostra en concret: allò que ja he comentat algun dia de que cadascú anava fent lo que bonament sabia sense un punt clar de referència que pogués objectivar amb rigor la feina que feia. Però sabíem que aquella manera de fer no era realment gens seriosa i que un centre d'ensenyament no es pot fonamentar solament en la bona voluntat d'uns i altres; com a qualsevol empresa del tipus que sigui, s'han d'avaluar objectivament els resultats obtinguts, la qualitat del producte, i cercar remeis a les deficiències constatades. I en aquells moments per nosaltres el barem o punt de referència no podia ser cap altre que la mateixa llei d'educació vigent i el seu desplegament normatiu. 
Era molt bonic i engrescador, per mi i per altra gent que treballava a l'escola, el plantejament d'una alternativa alliberadora dels nens i de tota la comunitat educativa, però per començar ens havíem de posar plenament al nivell que corresponia en aquests aprenentatges escolars als diferents cursos i en cada una de les àrees fonamentals d'aprenentatge. I paral·lelament havíem de saber també quin era el nivell de maduresa dels hàbits de raonament de cada un dels alumnes i dels grups de classe, és a dir, si la seva capacitat era l'adequada.
Partíem de la hipòtesi de que el nivell real era baix, i a partir de la investigació d'aquests dos factors (nivell real i capacitat) podríem tenir clar quines possibilitats reals teníem d'anar endavant en la progressiva millora d'aquests objectius i quines activitats calia programar per aconseguir-ho.
No puc entrar aquí a tractar d'aquestes proves que vam fer amb tots els alumnes d'E.G.B., si a algú li interessés conèixer-les amb detall me les podria demanar. Em limitaré a exposar breument alguns dels resultats i les conclusions bàsiques a les que vam arribar:
  • El nivell d'aprenentatge era deficient i es situava clarament per sota del nivell mitjà teòric del conjunt de cada edat i curs.
  • Aquesta deficiència era més notable en les àrees bàsiques de Llengua i Matemàtiques, cosa que condicionava seriosament el conjunt de totes les activitats del Col·legi.
  • El nivell general en l'àrea d'experiència era una mica millor, sobretot als cursos dels petits.
  • Es constatava que el nivell d'aprenentatge que corresponia anava baixant a mesura que augmentava l'edat i els cursos corresponents.
  • Els hàbits de raonament era, en tots i cada un dels cursos, els que corresponien a qualsevol grup de classe de la mateixa edat i curs, és a dir, tenien bona capacitat per a la resolució de problemes lògics, una correcta percepció de les relacions causals i d'espai-temps, i això feia possibles les funcions mentals d'anàlisi i síntesi, inducció i deducció.
Tot plegat, doncs, ens feia constatar que el Col·legi no funcionava adequadament i que faltava una programació adequada de les tasques escolars, que no teníem una metodologia didàctica adequada, que faltava un seguiment real i d'atenció a cada alumne i a cada grup en el seu procés d'aprenentatge, una inadequació del treball dels professors a la realitat dels alumnes i a les exigències objectives de l'aprenentatge escolar, y una carència de coordinació entre els professors en les diferents àrees i nivells.
I es feia una proposta de treball a nivell immediat que consistia en l'estudi de la legislació i de les normes pedagògiques de l'E.G.B., una adequació de les activitats escolars a la programació realitzada per aquell curs, i un seguiment constant de l'aprenentatge dels alumnes per part de tots els professors de cada nivell i àrea.
Crec que tot plegat ens posava obertament i sense embuts davant de la realitat crua i objectiva de la feina que estàvem fent, ens obligava a superar fantasies i a posar bé els peus a terra, a un treball seriós i responsable a nivell individual de cada professor i de grup que ens podrien portar progressivament i des d'aquell mateix moment a una superació real d'aquella situació. A un canvi real i efectiu molt important d'aquesta base tan fonamental en una escola.
I la pregunta de sempre: qui estaria realment disposat a fer aquell canvi? S'escolliria fer-se l'orni, sentir-se culpable, i potser carregar les culpes de la situació a qui s'havia atrevit a posar les cartes sobre la taula amb dades objectives, però evitant de prendre cap decisió ferma de posar-se a treballar de manera renovada per aconseguir aquell canvi de la situació?
Que difícil que és i que rar, que algú accepti que se li digui la vertitat quan aquesta és problemàtica i que li serveixi realment per anar endavant; però, ho mirem com ho mirem, només la veritat ens pot obrir camins de canvi i de llibertat si estem oberts a acceptar-la tal com sigui.

dijous, 23 de maig de 2013

Alguns fets de 1976

Al número 1 de Caliu hi trobem un escrit d'en Marcel Carrera que explica que s'ha creat un grup de persones que vol vetllar per la realització d'activitats diverses al Col·legi. A la primera reunió hi participen quatre joves del poble (Pere Barniol, Rosa Sala, Joan Mª Rubinat i Ramon Pujol), dos delegats de cada un dels cursos superiors d'E.G.B. (des de 5è fins a 8è) i el director. Es fan les següents propostes: Un quo vadis a nivell de tot el Col·legi; un festival infantil; excursions i campaments; concursos; gimkama; converses referides a cotxes, motos, senyals de tràfic...; teatre; cinema; colla sardanista; col·leccions de segells, minerals...; cross amb bicicleta; jocs de taula; atletismes. Quan ho escriu algunes d'aquestes activitats ja s'han anat realitzant: un petit festival infantil, guinyol per als petits, jocs de mans, cross, campionat de ping-pong, campament a Sora; diu que ja s'han començat a fer les converses sobre cotxes, etc. amb l'ajuda de l'Autoescola Torelló.
Es crea el menjador escolar: en Martí Padrós en fa un article al mateix número de Caliu on diu entre altres coses: "En l'esmentat menjador s'hi queden a dinar cada dia més de trenta nois fixes... a més hi ha nois que només els hi convé quedar-s'hi una setmana o més..." "El dinar cada dia el porten fet (per Bonay de Sant Pere); quan la taula està parada i hi han portat el dinar, els nois que hi han d'anar a dinar deixen de jugar, fer deures..."
Es fan públiques unes normes de comportament basades en el sentit real de cada cosa, el respecte per la destinació de cada espai i sobre tot en el respecte a les persones.
Es vol centrar l'acció global de l'escola del curs 1976-1977 en l'atenció a l'alumne a nivell individual i en grup i per això pel setembre es prepara un estudi que avalua el nivell d'instrucció que s'està donant en relació amb lo que exigeix la vigent legislació educativa i sobre els hàbits de raonament dels alumnes. D'aquest estudi me n'ocuparé més àmpliament els propers dies.
S'organitza una experiència de trobada i de convivència de tres dies per als alumnes de 8è. d'E.G.B. a una casa de colònies prop de Saldes, davant del Pedraforca, crec que el lloc es deia Peguera. L'activitat de grup es centra en l'estudi del llibre Joan Salvador Gaviota, de Richard Bach, que narra una forma de vida a través d'un personatge simbòlic: aprenentatge de la llibertat, de l'amor i de la comunitat.
A primers de desembre es publica el primer número de la revista Caliu.
Finalment, per la repercusió que sens dubte va tenir en l'opinió pública i al Col·legi, he de deixar constància de que pel novembre d'aquest any jo vaig deixar de participar en l'Església Catòlica i per tant vaig deixar de fer de capellà.

dimecres, 22 de maig de 2013

Saber escriure, per Teresa Terricabras


No sols cal saber dibuixar les lletres! És imprescindible tenir quelcom a dir i aquí és on normalment l’escola feia figa. S’ensenyava a escriure fent cal·ligrafia, còpies, dictats… Segurament que tot això es necessita per al domini de la mà però no n’hi ha prou per aprendre a expressar-te.

Encara queda un tercer aspecte. Sé dibuixar les lletres correctament, sé expressar força el que vull dir i, quan ho tinc escrit què? Com a màxim ho corregirà el/la mestre. Sols servirà per a una nota? Així se m’obriran les ganes d’escriure? Què faria un escriptor sense lectors?

Aquesta era la discussió que hi havia en aquells anys. Ara no hi ha ni tan sols discussió, no se’n parla. Massa enrenou? Por a la llibertat?

Tornem als anys setanta. A les nostres classes de l’escola Rocaprevera vam adoptar el text lliure. Els nois escrivien lliurement sobre el tema que volien, dipositaven el text dins d’una bústia (la classe plena de bústies, les de l’assemblea, les del text lliure…) . La classe tenia una hora per tal de llegir els textos, cada noi llegia el seu, els altres escoltàvem i decidíem quin o quins corregíem entre tots. La resta ja els corregiria la mestra. El text o textos escollits eren copiats a la pissarra pel mestre, amb totes les faltes hagudes i per haver i quan un noi en descobria una ho deia i es corregia. S’arranjava el text ortogràficament, es buscaven sinònims, es millorava la construcció de les frases, s’ampliava... Un cop s’acceptava l’escrit, era copiat pels nois a la seva llibreta del text lliure. L’ortografia, l’expressió era vida, es necessitava. El que no es necessitava era una nota.

Un dels papers més importants de l’adult era intentar que els textos escollits fossin d’autors-nois ben variats. No calia que fossin els millors ni els dels meus més amics... Era difícil però s’anava fent.

Tots els altres eren corregits pel mestre, passats en net per l’autor i guardats en un arxivador. Calia buscar temps per rellegir-los. Una possibilitat era quan un noi acabava abans la feina o en un moment donat, quan hi havia molts escrits, repartir-los entre els nois, donar temps a llegir-lo i passar-lo al company i així se’n podia llegir un segon i un tercer i un quart...

També n’escollíem per a la revista Caliu. Com m’ha agradat trobar els noms del Josep M. Fontserè, del Pere Adam, el Marcel Carrera, el Manel Pelàez, el Martí Padrós i el de tots els col·laboradors. Una encaixada a tots vosaltres.

Moltes vegades m’he imaginat quants escriptors haurien sorgit de deu anys de text lliure! I quants lectors! I quin sentit crític i d’autoformació, i ... Va ser una llavor que prou fruit ha donat. Felicitats nois.

dimarts, 21 de maig de 2013

Si més no un sotragueig

Com deia a la petita crònica que vaig posar el passat dia 15 al referir-me a l'any 1975: "Per l'abril Ágora ens fa arribar una proposta per a un projecte educatiu al Col·legi: se'n dóna còpia a cada professor  i a cada membre de la Junta de Pares i se'n comença a discutir. Finalment queda tot penjat i només es manté present a la ment i en l'esforç d'algun dels professors i del director."
Es tractava de posar a mans dels professors i  dels representants dels pares un document que pogués servir de base per a elaborar entre uns i altres el projecte educatiu del Col·legi i realment va ser ocasió per iniciar reunions d'uns i altres per treballar-ho.
Transcriure aquí tot aquest document no em sembla oportú perquè té vuit pàgines mecanografiades i resultaria massa extens.  Però em sembla que és un text ben significatiu pel seu contingut i per lo que podria haver significat i per això us en transcriuré aquí alguns paràgrafs que m'han semblat més destacables de cada una de les cinc parts de què consta. Si algú estigués interessat en tenir el text complet que me'l demani i molt de gust li'n puc fer arribar una còpia (pitroig2@gmail.com).

1) L'Analisi de la realitat de l'escola ens fa evident que:
L'Escola està en funció de la transmissió dels valors propis de la societat autoritària, narcisista i competitiva en què viu, reproduint-los i integrant-los en els subjectes. Per tant, l'acció educativa ni està centrada en les necessitats i interessos dels subjectes ni està en connexió amb la realitat, pròxima i llunyana. (...)
2) L'acció de l'escola s'ha de centrar en:
Respondre a les necessitats i interessos profunds de tots els membres de la comunitat educativa i molt especialment dels alumnes. (...)
El professorat ha de realitzar necessària i fonamentalment una acció alliberadora, que parteix de la pròpia experiència d'alliberament, única resposta possible a les necessitats i interessos dels alumnes. (...)
3) La finalitat de l'acció educativa de l'escola és la de capacitar el subjecte per formular, realitzar i compartir el seu projecte personal de vida. (...)
4) Els objectius educatius
(...) Per això, el primer objectiu educatiu es concreta així:
a) Aprendre a pensar, expressar (verbal, numèrica, plàstica i dinàmicament) i actuar, com a resposta a aquest aprenentatge. (...)
b) Capacitat de valoració, de decisió i de selecció d'un camp de cultura tècnica, d'un conjunt de valors i relacions en funció dels quals el subjecte desenvoluparà la seva vida.
5) La comunitat educativa és l'instrument fonamental per a la realització de les finalitats i objectius educatius que s'han proposat. (...) la iniciativa i el treball personal i grupal dels alumnes són el centre dels interessos (...) l'escola es centra en les necessitats i interessos dels membres de la comunitat educativa en connexió amb la realitat ecològica i social que l'envolta (...) 
Continua exposant les funcions de la Junta de Pares, funcions del Director i funcions de l'equip de mestres i professors, tant com a membres de la institució escolar i d'un conjunt docent com en el seu treball amb els alumnes i acaba parlant de l'alumne en aquests termes:
Les necessitats i interessos de l'alumne són el centre de la vida escolar d'on parteixen i on convergeixen el fi, els objectius i el mètode educatius.
Si partim de la consideració de l'alumne com a poder d'acció responsable, la institució escolar adequada per a educar serà aquella en la que els escolars participin efectivament com a persones, a tots els nivells i en tots els seus aspectes.
Una proposta que podia posar fonaments a la creació d'una autèntica comunitat educativa que portés a un canvi real al servei dels alumnes, dels professors, dels pares i de la societat. Però, a qui interessaven i interessen realment els canvis reals? Potser somniàvem truites, però si no ens quedessin ni els somnis... Continuo pensant que si més no es possibilitava algun canvi en la vida i la consciència dels interpel·lats encara que fos des de la negació d'aquell conjunt de plantejaments. Era si més no un sotragueig...

dilluns, 20 de maig de 2013

Cel amunt, Sant Fortià!

Al Caliu número 1, en Pere Adam fa un article sobre la festa de Sant Fortià i diu entre altres coses: "El típic berenar i la pel·lícula, que amablement no sé qui ens regalava, tampoc per nosaltres els escolars, ha estat vista el diumenge de Sant Fortià. Les excuses que ens han donat de no haver-hi local adequat són raonables, però sense això i aquell caliu que fa falta, la festa de Sant Fortià no ha estat la de l'any passat, ni la de l'any passat no l'altre... i així fins arribar a la major esplendor de la festa", i acaba fent una premonició de lo que passaria potser ja l'any següent o poc després amb la festa: "I no ha pensat ningú que si anem fent així, la diada de Sant Fortià acabarà igual, penso, que la Festa Major de Torelló o que la bonica excursió del dijous llarder que per problemes de programació se'ns ha vist anul·lada fa ja un parell d'anys?"
Potser no es justifica que en aquell temps es deixés perdre aquella festa que probablement era, a tot Catalunya, l'única festa popular dels nens i organitzada en bona part per ells mateixos a través dels "pabordes", els representants elegits de les diferents edats i escoles del poble. Una clau de la devallada d'aquella jornada festiva anual tan característica s'insinua ja a l'entrevista que fa en Josep Maria Fontserè a la pàgina següent del número amb el director del Col·legi Vall del Ges. Una de les qüestions que li planteja és: "Potser a nosaltres ens va passar que no vàrem tenir quasi cap mostra de recolzament per part dels professors, va passar així al seu Col·legi? La seva resposta desmenteix rotundament que faltés aquell recolzament per part dels professors de la seva escola. 
L'entrevista es clou amb aquesta nota de l'entrevistador: "Referent a la pregunta sis, he de dir que quan és festa per l'alumne ho és pel mestre per tant si els alumnes participaven de les proves esportives i artístiques, els mestres tenen tota l'obligació de col·laborar-hi, com a mestres que són; havien de participar-hi a la seva manera i amb allò que els hi toqui, com pot ser anar a seguir al col·legi en les proves esportives, cosa que en el nostre cas no es va aconseguir gens ni mica."
Els directors de Caliu veuen que s'esfondra Sant Fortià i ho atribueixen molt a la desídia dels professors del Col·legi i sembla un argument consistent; realment aquella festa entranyable i de llarga tradició al poble crec que ja no es va refer i que se'n va anar ben aviat aigua avall o cel amunt. Com deiem l'altre dia els nens i els adolescents estan plens de vida però necessiten tenir al costat la presència engrescadora dels adults; ja es veu aquí com ells mateixos n'eren ben conscients.
De fet tot és molt relatiu i morta una festa o qualsevol activitat sempre en poden néixer deu mil al seu costat; no faltaran mai llavors de vida que brotaran amb ufana si troben una terra saonada que les aculli i mans que en tinguin constant cura.

dijous, 16 de maig de 2013

La revista CALIU, un nou caliu d'aquest blog

Després de les curtes experiències anteriors de fer una revista del Col·legi, (Punt i a Part, La Veu de l'Estudiant i Rocaprevera Informa) podem dir que amb el Caliu arribem a una certa maduresa que permetrà publicar-ne una bona colla de números durant uns quants anys, dotze essent-hi jo i algun altre de més tard. De quan jo ja no hi era tinc a mans el número 14 que crec que no porta data de publicació i lògicament si hi ha el 14 vol dir que també hi va haver el 13; i tampoc no sé si en van sortir d'altres més tard, a veure si algú ens ho explica.
Com podreu veure més avall, el primer número porta la data de 5 de desembre de 1976, amb número del Dipòsit Legal, imprès a la impremta Marquet del Carrer d'Orís. Es va fer a aquella impremta fins al número 8, d'abril de 1978. Els set primers números tenen un format petit, aproximadament de 15,5 x 21. El número 8, encara fet a la impremta, canvia de format i és de 23,5 x 32.

 La portada del primer número de Caliu

Tots aquests números fets a l'impremta porten un editorial a la portada i tenen una segona pàgina dedicada als crèdits on consta el Consell de Redacció, els col·laboradors del número, i les dades pròpies de la publicació, en canvi no tenen cap índex o sumari. Des del número 9, de juny de 1978, la revista es fa amb la nostra multicopista: tots en format foli, amb la portada il·lustrada i sempre amb un editorial que l'encapsala a l'interior; algun número no fa ni menció del Consell de Redacció i no hi surten ja més llistes de col·laboradors.
La pàgina de crèdits del primer número de Caliu


Aquí tinc una qüestió molt fonamental a remarcar: com era la meva presència i participació a la revista. Hi vaig ser sempre molt present però us vull deixar molt clar que m'havia plantejat molt com hi havia de participar: els nens i els adolescents necessiten la presència de l'adult que els encoratgi, els estimuli, els suggereixi discretament algunes coses, els ajudi fins i tot a veure determinades incoherències que puguin cometre, però que ha de saber posar-se a distància de manera clara per permetre que siguin realment ells qui creen, qui imaginen, qui redacten i porten a terme les coses des d'ells mateixos. Si no es vigila molt això es pot convertir en un domini dissimulat, en moure els fils des de l'ombra, en manipular-los, però modestament crec que ho tenia clar i que no va ser gens així. Espero que qui tingui bon olfacte ho pugui anar observant a les pàgines del Caliu mentre hi vaig ser.
Potser ara no us seria fàcil trobar els diferents números de la Revista. Estic convençut de que una colla d'anys més tard en vaig portar una col·lecció al fons local de la biblioteca Dos Rius però, sigui com sigui, allà no n'hi ha ni rastre actualment, qui sap si pot haver quedat incorporada al fons local de silencis volguts i imposats pels déus...
El Caliu, doncs, ens farà caliu a partir d'ara en la petita història que narrem en aquest blog; em sembla un document preciós que ens permetrà accedir a la vida de l'escola d'aquella època des de l'atalaia privilegiada dels alumnes. Procuraré fins i tot anar-vos-en escanejant determinades pàgines per tal que hi pugueu tenir alguns accessos directes.

dimecres, 15 de maig de 2013

Una petita crònica d'accions educatives (1971-1975)

De manera resumida vull fer memòria avui d'unes quantes activitats que vam fer aquells primers anys setanta, a partir de que, des del setembre de 1969, havíem iniciat la nova ruta a Primària o E.G.B. amb el nou equip de mestres:
Sembla que va ser l'any 1971 que vam fer aquella experiència fallida de codirecció amb tres professors que ja he explicat. No era exacte lo que vaig explicar: he comprobat que vaig ser jo qui va fer aquella proposta.
Es van començar a fer reunions de professors i reunions amb els pares dels cursos de parvulari i primera etapa d'E.G.B. Comencem a fer informes escrits als pares de cada nen de parvulari.
A partir de la compra de l'Invisa es reinicia la Formació Professional: inicialment per correspondència i com a secció ben pròpia del Col·legi a partir de quan s'aplica la nova llei d'educació. Em sembla recordar que les classes es feien al pis de dalt del nou edifici i es van crear els tallers a la nau de l'antiga fàbrica per a cada una de les especialitats que feiem: mecànics, delineants i electricistes. El talles dels delineants era ocupat plenament amb precioses taules de dibuix, el de mecànics tenia alguns torns, fressadora, serra... provinents d'alguna empresa que ho regalava o també comprats a preu de ferralla. El taller d'electricistes tenia instal·lacions senzilles per fer adequadament la feina com podeu observar a la foto:

 El taller dels electricistes. Maig de 1978

L'any 1972 es comença la coeducació que s'implantarà progressivament. Organitzem una conferència de la Marta Mata, la gran pedagoga de Rosa Sensat, que ens contagia el seu entusiasme de cara a una escola nova i activa; l'assistència de gent del poble va ser massiva. Vull deixar constància aquí de l'esforç fet per algun membre de la Junta per aconseguir aquesta presència de la Marta Mata i per la nostra implicació amb la labor pedagògica d'aquella Associació de Mestres Rosa Sensat, concretament del Sr. Joaquim Camprubí.

Pel maig de 1973 fem les primeres colònies a Batet amb alguns cursos d'E.G.B.
S'aconsegueix l'ajuda econòmica de l'Estat en règim de concert que s'iniciarà amb l'inici del curs 1973-1974 i que significarà un reforç important en la situació precària que tenia el Col·legi en aquells moments.
S'organitza el batxillerat superior com a continuació de l'elemental i obert a les noies; comencem pel setembre i s'inscriuen per fer cinquè tretze alumnes, deu nois i tres noies.

Durant l'any 1974 es fan dos nous intents de tirar endavant una revista del Col·legi, primer amb el títol "La Veu de l'Estudiant" i més tard "Rocaprevera informa"; no conservo cap exemplar ni de l'una ni de l'altra i no en sé dir res més.
Es comencen a fer de manera sistemàtica tests individuals als alumnes i se'n comenten els resultats amb els pares corresponents i amb els professors; a partir dels problemes observats en els tests es comença a treballar a nivell de classe i s'organitzen els dissabtes grups de nois que necessiten assistència especial. 
S'ofereixen xerrades adreçades als pares i als alumnes dels últims cursos  per a la seva orientació professional; als pares se'ls planteja també detingudament la problemàtica dels adolescents. 
Per maig tornem a fer colònies d'estiu, aquesta vegada a Cavallera, prop de Camprodon. 
Per desembre Ágora ens presenta l'estudi institucional del que ja he parlat llargament. 

Pel març de 1975 es fa el curs intensiu per a la Junta de Pares al que ja em vaig referir fa poc.
Per l'abril Ágora ens fa arribar una proposta per a un projecte educatiu al Col·legi: se'n dóna còpia a cada professor  i a cada membre de la Junta de Pares i se'n comença a discutir. Finalment queda tot penjat i només es manté present a la ment i en l'esforç d'algun dels professors i del director. Tinc intenció d'exposar amb més detall els pròxims dies un resum d'aquesta proposta. 
Es va fer a la rectoria d'Orís un seminari de tres dies adreçat als professors de parvularis i primera etapa d'E.G.B.: es va analitzar la nostra situació educativa de cara a donar-hi respostes concretes i es van oferir a cada professor materials de treball sobre motricitat i sobre les fases evolutives del nen.
 Pel juliol, els alumnes de sisè de batxillerat viatgen a París, Normandia i Bretanya: en autocar, en tendes de campanya i a una residència d'estudiants a París. Els acompanyem la Montserrat Arisa, la professora de francès i jo mateix.


Arribada a la residència d'estudiants a París. S'hi veuen en Jaume Verdaguer, en Pere Trias, en Salvador Sala...

A principis de setembre es va organitzar a la Casa Mater Salvatoris del Tibidabo un seminari adreçat a tots els professors del Col·legi per tractar a fons de la problemàtica educativa de l'escola; es va oferir i explicar abundant material sobre diferents teories educatives i sobre el pla d'estudis de la nova llei d'educació.
 De cara al nou curs es fa un estudi sobre els llibres de text de cara a adquirir els millors que hi hagi al mercat.

FILOSOFANT, per Teresa Terricabras

Més d’un cop he dit que vaig aprendre molt al col·legi Rocaprevera, a les escoles tot estava per fer, com en el país, i tot era possible… Després van venir noves limitacions.
Com recordo llibres que ens feien bullir el cap per a un futur diferent: “El mestre de Barbiana·”, “L’autogestió a l’escola”… Diria que hi va haver molts mestres que ni se’n van enterar, d’altres hi van fer un somriure i se’n van allunyar abans de conèixer-ho més a fons i d’altres ens hi vam entusiasmar. Em recorda la paràbola dels sembradors. El que fora greu és que tots tres grups haguéssim anat a parar a un desencís protestaire i prou, sigui canalitzat cap a una lluita entre escola privada – concertada o no- i escola pública o en manifestacions contra la retallada del sou! Quin greu si fos així!

Però en aquells moment el país s’aixecava: les reivindicacions eren la democràcia, la llengua, la millora pedagògica, el país, la televisió catalana... Franco encara va viure uns anys i va poder veure com el canvi s’anava covant (si és que li ho deixaven mirar o si ho volia saber). De la Rosa Sensat d’aquells moment ja n’he parlat. La Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent era una finestra oberta a l’Europa lliure, hi anàrem amb fruïció. Allà hi vam conèixer l'obra de Pompeu Fabra, en Martí i Pol coixejant i presentant “La fàbrica”, la Maria Aurèlia Campmany, l’Espriu... Quins mestres, no sabíem res de la literatura catalana! Quins descobriments més agradables. La castellana estava encallada –potser encara hi està ara, quantes escoles no llegeixen res més enllà- en Cervantes. Llavors vaig conèixer “Platero y yo”, vam conèixer Machado... Tot un món cultural més enllà del franquisme-falangista. També hi vam conèixer en Frederic Boix, el sexòleg... Em sembla que un dia va venir a l’escola a fer una conferència per als pares i mares. En recordo una idea: si els fills us han vist estimant-vos i respectant-vos, els heu donat la millor formació sexual encara que no els n’hagueu parlat gaire. La idea era bona. Amor i respecte. Em sembla que era un lema ben nostre: amor i respecte vers els nens...

Què va fer possible aquests descobriments? L’engrescament del Ramon Gabarrós. Va obrir camins. Tots vam caminar per aquests camins? Crec que no, no tots ho vèiem ni possible, ni necessari, ni engrescador... això si no s’hi estava en contra. Fot, no va ser possible fer un equip ben compenetrat. La llengua, el sentit de disciplina, de llibertat, de dogmatisme ens separava, també... l’edat, la procedència, la formació... vés a saber què. La realitat va ser aquesta.

Com recordo la Maria Treserra, la Pilar Barniol, - com vaig estimar el teu Marc, Pilar, recordes aquell dibuix d’un lleó que va guanyar un premi televisiu?, com estimo el seu record- l’Emili, la Maria Pujol, la Pilar Espuña, el Marcel, mossèn Codina, en Lluís Montoliu, l'Anna Serra... Ens feien molt respecte d’altres professors dels “grans” dèiem, i n’estàvem lluny.

Potser va mancar temps, potser havíem de parlar més de petits aspectes, potser...

Més d’un cop he pensat que amb el nostre “teixit” algú se’n feia un “vestit polític”. També n’era temps.

Cal parlar d’Àgora, miraré de fer-ho més endavant.

dimarts, 14 de maig de 2013

Una idea fonamental d'educació

 Com ja he anat dient, aquest blog vol ser sobretot un espai de reflexió que d'alguna manera recuperi per a l'actualitat un passat que vam viure i que aquella nostra petita història ens pugui encara ara servir per alguna cosa sigui quina sigui la nostra situació actual.
Una reflexió fonamental que havia de guiar els nostres passos cap a un canvi real de les persones i de la pedagogia de l'escola era sobre la visió global de la realitat. La idea fonamental que hi havia al fons de tot el plantejament que feiem era que la realitat, la vida i les persones som autogestionàries per naturalesa; la realitat i la vida s'ha produit i es produeix des del seu propi nucli energètic. El nen té dintre seu ja des de que neix tota la seva gran riquesa que haurà de poder desenvolupar en el decurs de la seva existència en la seva relació amb l'entorn. Des d'aquesta perspectiva tot canvia, és un principi general que capgira la visió que tinguem del nen i de l'adult i les formes de tractar-nos i de relacionar-nos els fills amb els pares, els mestres amb els alumnes, la societat en general. Cada persona, totes les persones, som un món riquíssim amb un potencial immens de vida i de creativitat; i la feina de l'escola, per exemple, ha de consistir en potenciar i donar canals de desenvolupament i d'expressió a aquest gran potencial que cada nen porta dintre i que és la font de la seva llibertat. 
Es tracta, així, de que cadascú maduri progressivament la seva pròpia realitat i posi a disposició de la llibertat dels altres la seva pròpia llibertat i riquesa personal...
Sospito que es podria resumir la història humana que hem tingut fins ara com a l'esforç continuat a tots els nivells per destruir aquest principi bàsic de la realitat. Però la realitat és tossuda i finalment s'imposarà... Mentrestant sempre és possible provocar el canvi a nivells més reduïts... Convençuts del principi que he exposat, de fet som imparables.

dilluns, 13 de maig de 2013

Passos de canvi i refugi del cargol

Pantint d'aquell informe del que he parlat ja llargament i que analitzava la situació del Col·legi en els diferents aspectes, es tractava d'iniciar en grup tota una nova experiència de renovació pedagógica seguint la mateixa metodologia de treball: analitzant personalment i en grup la realitat per iniciar passos concrets de transformació. De cap manera no es tractava d'assistir a conferències o sessions d'aprenentatge de tècniques..., sinó d'implicar-se a fons en l'anàlisi de la situació i en el corresponent inici de canvis concrets; i tot de manera participada i grupal, com a pla i projecte de la nostra comunitat escolar. I entenc que, només d'iniciar-ho, el sol fet de reunir-nos en un lloc separat per fer aquella feina, ja suposava un trencament de la fatalitat i de l'aïllament en que vivíem i actuàvem.
Inicialment vam ser convidats a fer aquella primera experiència, junt amb gent provinent d'altres jocs i situacions, en Josep Arumí com a president de la Junta de Pares i jo mateix com a director: va ser durant l'últim cap de setmana del mes d'octubre de 1974 a la Casa Mater Salvatoris del Tibidabo; unes cinquanta hores de convivència i de treball.
El dossier que exposava el temari i els horaris d'aquell Curs s'obria amb la següent introducció: "El Curs d'Anàlisi de la Realitat pretén investigar les arrels dels condicionaments històrics i biogràfics; aportar solucions adequades i despertar possibles alternatives de cara a la realització d'un projecte personal i institucional. Aquest primer curs és una introducció en la que s'insisteix en els pressupòsits i fonaments antropològics del mètode del Curs".
Uns pocs mesos més tard, a mig març de 1975, i al mateix lloc, vam realitzar aquell mateix curs adreçat a la Junta de Pares i al Director i no hi va faltar ningú. Jo diria que va ser una experiència única i molt profitosa a tots els nivells i hi va haver una participació molt activa per part de tots. Recordo com, tornant cap a Torelló en cotxe a la nit del diumenge, es respirava eufòria i ganes de posar-nos a treballar immediatament de manera renovada per impulsar tots aquells nous horitzons que se'ns obrien a tots els nivells, i per lo que van dir a l'altre cotxe va passar de manera semblant. S'havien trencat situacions de rutines i conformisme i es respirava un nou aire que prometia anar molt lluny. 
Però també he de deixar constància aquí de la vivència que vaig tenir pocs dies després quan es va fer la primera reunió de Junta: vaig captar clarament com algun vent s'havia endut com a mínim aquelles eufòries, entusiasmes i propòsits de canvi i de renovació que havíem compartit pocs dies abans. Recordo que en silenci ho vaig viure molt malament. I no vaig acabar d'entendre mai del tot la provinença d'aquella ventada que formalment ho mantenia tot per camí iniciat però que a mi se'm presentava ja com una primera desfeta.
Suposo que, en poques paraules, la clau de tot era la por del canvi. Recloure's dins la closca és i serà sempre per tothom una temptació permanent davant noves propostes que ens impulsin a nous horitzons: el refugi del cargol.

divendres, 10 de maig de 2013

I aprendre a escriure

Escriure es pot fer amb lletres i números, amb notes musicals, amb gestos corporals, pintant colors en una tela, fent teatre, mímica o titelles..., de mil maneres diferents podem expressar lo que pensem i sentim dintre nostre. És treure de dintre la gran riquesa i vida interior que tots tenim pel sol fet de ser persones humanes. Lliurant-ho als altres ens alliberem nosaltres mateixos i ens enriquim més i més perquè de fet viure és comunicar-se. Però, com deia ahir que passa amb el llegir, ja se'ns espera de petits per trencar també aquesta expressió pròpia i personal i convertir-nos-la ben aviat en "la voz de su amo"; ja no seré jo qui m'expressi sinó els poders que a través meu imposen la seva visió, les seves normes i doctrines; i, com aquells gramòfons antics que portaven escrita aquesta expressió en castellà a la seva trompa, nosaltres aprenem a no expressar-nos sinó a expressar veus alienes: podem arribar a cantar melodies ben precioses, però si no provenen del cor, seran això, "la voz de su amo".

En teoria l'escola és un gran auxiliar del nen per fer aquest aprenentatge d'espressió pròpia, però de fet dóna si els dóna, determinats instruments lingüístics que com a tals poden servir per a tot però que de fet han sigut programats per aconseguir moltes i bones "veus del seu amo". El nen de ben petit viu una poesia, dibuixa magníficament de manera espontània, riu i plora com li surt de dintre, expressa lo que sent i lo que comença a pensar; i l'observador atent haurà de comprovar com en pocs anys i de manera progressiva el nen va perdent aquella expressió lliure pròpia per convertir-se en la veu dels altres: potser farà poemes, cantarà, farà teatre... però en tot es farà expressió freda i sense ànima d'algú que li ha robat l'ànima pròpia.
A vegades diem que no sabem escriure, que no ens sabem expressar i això pot voler dir coses diferents: no hi ha dubte que molts realment van fer un mal aprenentatge dels instruments lingüístics i això pot ser impediment considerable de l'expressió pròpia com ho és que algú vulgui fer melodies pròpies sense tenir nocions de les notes i de tècniques de solfeig; però jo crec que els problemes fonamentals ens vénen encara molt més de les pors a manifestar-nos tal com som i sentim realment. Sabem de fons i per experiència pròpia que el poder, l'amo, persegueix els qui no accepten convertir-se en la seva veu i dóna premis als qui ho fan diligentment. Sabem que no se'ns tolerarà fàcilment que aprenguem realment a escriure i sobretot que ens posem a fer-ho.
Per això hi ha qui s'atrebeix a expressar tot això de manera contundent però real: "el poder mata", el poder necessita destruir realment les persones i fer-les robots al seu servei i per això l'educació a l'escola, a la llar, al carrer, si no s'està molt atent i previngut, ja podeu entendre lo que fa... Qui pretengui educar que es plantegi abans o quan pugui si ho farà al servei del nen o al servei de qui, que les garses són garses i les perdius són perdius, per més que ens esforcéssim en confondre-les.
Aprendre de lletra, i de lletra menuda.

dijous, 9 de maig de 2013

Aprendre a llegir...

"Aprendre a llegir i a escriure", o com diu la cançó popular "La Mare de Déu quan era xiqueta anava a costura a aprendre de lletra". Un bon resum d'un objectiu molt prioritari de tota persona en aquest món i la funció primordial que ha de complir la institució escolar des de parvulari fins a la universitat: assistir adequadament les persones a aquest aprenentatge del llegir i de l'escriure. I el bon professor, el bon pare... és aquell qui d'entrada sap ell mateix llegir i escriure i que té la voluntat ferma de comunicar-ho als altres. 
Parlem avui de la primera part, del llegir, i ja parlarem de l'escriure un altre dia. Llegir és interpretar cara a cara i sense ulleres la realitat del món que ens envolta i les coses que passen a cada moment al nostre entorn pròxim i llunyà, escrits en imatges fotogràfiques, artístiques, coses que es produeixen davant nostre, escrites en lletres o en números o en partitures musicals, en imatges de tota mena. I això que semblaria tan normal i tan senzill és de fet una de les coses més difícils de fer ja que, veient-hi negoci, ens hi han muntat òptiques a cada cantonada que ens ofereixen ulleres variades per fer-nos veure aquesta realitat en les formes i colors que interessen els òptics de torn; i de fet ja han aconseguit posar-nos les ulleretes des de que naixem... D'aquestes ulleres se'n diuen "ideologies" i les portem tan arrapades a la pell que ens costa moltíssim adonar-nos de que no som nosaltres mateixos qui llegim: ens pensem que pensem tal cosa i resulta que són uns altres qui les han pensades per nosaltres, els han donat formes i colors i ens les han imposades a la seva manera amb una discreció magistral... No és gens fàcil llegir realment des d'un mateix! Això és, com deia més amunt, lo que hauria d'intentar ensenyar l'escola a tots els nivells però resulta que aquesta també ha sigut creada com a òptica d'ulleres i que els seus encarregats solen ser òptics més o menys qualificats que compleixen precisament la missió inversa a la lectura pròpia i personal de cadascú: parlant amb plata, s'encarreguen d'imposar la ideologia de qui els paga per fer aquella feina.
Així, doncs, per aprendre a llegir realment s'ha d'aprendre abans a desllegir, a treure's les ulleres, i encara més abans d'això, a adonar-nos de que ja portem aquelles ulleres, perquè, si no,  no ens les podrem pas treure.
A més de tot, tant per llegir amb ulleres com sense necessitem lo que se'n sol dir "comprensió lectora", desenvolupar la capacitat mecànica de lectura de les lletres i frases escrites o d'imatges de tota mena. Recordo bé un experiment que vaig fer el primer dia de classe de matemàtiques quan, com vaig explicar fa uns dies, vaig ser tutor de quart curs d'E.G.B.: Vam obrir tots la primera pàgina del flamant llibre de text que faríem servir durant aquell curs i un dels alumnes va començar a llegir poc a poc per a tots en veu alta el primer pàrraf d'aquella primera pàgina i li vaig fer repetir un parell de vegades més. A continuació vaig demanar què havien entès i realment només tres o quatre dels quaranta de la classe eren capaços de dir-me alguna cosa sobre aquell trosset que havíem llegit i rellegit. De què podria servir aquell llibre durant el curs? Experiències així serveixen per aterrissar realment en la realitat que tenim al davant; no és còmode de fer-ho i s'ha d'estar a fons disposat a mirar a la cara la vertadera realitat de les situacions per molt lletja que se'ns presenti.

dimecres, 8 de maig de 2013

Atenció personalitzada

Ens plantejàvem una qüestió molt seriosa que de fet també criticàvem de la mateixa nova llei d'educació: el nen, cada nen, és un món complet i complex que segueix un ritme propi de desenvolupament i d'aprenentatge, que viu una molt determinada situació familiar, que amb els companys viu situacions d'acceptació o de rebuig, què pensa, sent, experimenta... i, en canvi i com a exemple, se'l classifica i se'l posa en determinat nivell de classe a partir tan sols del criteri de la seva edat cronològica i realment no se'l té en compte i se'l massifica. I la nova llei d'educació suprimia la repetició de cursos quan un nen no arribava al nivell corresponent i teòricament se l'havia d'assistir per superar les seves mancances, però, com dic, això no podia ser més que teòric pensant en els mitjans que s'oferien. I tot això es feia especialment escandalós en els casos de nens amb problemàtiques més profundes que, per dir-ho d'alguna manera, sortissin de la normalitat: s'havia d'intentar descobrir els problemes reals d'aquests nens i les arrels que els produïen i conseqüentment iniciar programes específics que ajudessin a canviar aquelles situacions. Pot semblar una utopia plantejar-se aquestes qüestions però realment i en consciència no podíem deixar de fer-ho i de fet les utopies són les que han impulsat sempre els vertaders canvis socials encara que puguin haver semblat d'entrada inabastables. A més teníem clar que, dintre de certs límits, aquesta feina amb els nens "especials" ens l'havíem de plantejar al mateix Col·legi, sense excloure'ls de les classes i deixant només per situacions molt complicades l'adreçar-los cap a escoles especials. Tot això significava un repte de primera magnitud però l'havíem d'assumir i vam començar a donar passos per fer-ho. Conservo algun informe d'algun alumne concret que porta data del mes d'abril de 1974; havíem iniciat aquesta feina amb alguns nois que vèiem amb més urgències, però d'una manera ja més organitzada ho vam anar fent a partir de 1975. Guardo molt viu a la memòria algun exemple de descoberta de problemàtica especialment complexa que suposava convèncer-ne els pares del nen, mirar que ho acceptessin i assistir-los per buscar-los el lloc adequat en una escola especial; al final, en algun cas vaig fracassar perquè els pares em van carregar les culpes d'aquella problemàtica. Una vegada més se'm feia patent lo difícil que és que les persones acceptem la realitat quan aquesta ens és complicada o adversa, i si no acceptem la realitat mai no la podrem canviar
Tot i les dificultats que suposava aquest treball d'atenció personalitzada dels alumnes del Col·legi i de manera especial, tal com he dit, d'aquells que presentaven problemàtiques especials, jo ho considero encara ara una de les accions pedagògiques més fonamentals i novedoses que vam emprendre en aquells anys i que ara em plau commemorar.

dimarts, 7 de maig de 2013

Pous i xemeneia, perill i refugi de mariscals

La compra de l'INVISA havia sigut una gran oportunitat i una aposta important de cara al futur, però de moment augmentava els problemes: no era fàcil sense molts diners fer-se càrrec d'un espai tan ampli, abandonat i que havia estat dedicat a feines tan diferents. Un problema greu el teníem en la part del darrera de la nau industrial, l'indret aproximat on més tard va arribar l'escala que comunicava amb la part antiga del Col·legi: allà estava ple de racons misteriosos, pous d'aigua mig tapats, ... i la xemeneia. De moment es va fer un envà de considerable altura pel cantó de l'entrada al recinte INVISA, entre la façana de la nau i la paret exterior, que teòricament impedia el pas a aquest sector de més perill, però és difícil crear muralles realment inexpugnables pels adolescents i de fet vam anar comprovant que havien descobert viaranys secrets per accedir-hi; els nois d'aquelles edats encara estimen el risc i l'aventura i fan miracles... Al descobrir alguns indicis de que algú es ficava en aquelles zones perilloses vaig començar a patir per lo que pogués passar un dia o altre. Vaig insistir a la Junta de Pares en que convenia fer-hi alguna cosa però efectivament, davant la mateixa manca de recursos econòmics, s'anava diferint la solució i s'anava passant... Però quan un dia vaig descobrir que es començaven a moure els totxos de la part alta de la xemeneia vaig fer un ultimàtum amigable a la Junta: "si no decidiu ja enderrocar la xemeneia i netejar el recinte perillós de la zona signeu-me ara mateix un document pel qual us feu  responsables vosaltres dels accidents que hi puguin succeir..." En pocs dies es va presentar una grua des de la qual un sol home anava desfent peça per peça, totxo per totxo aquella magnífica peça de museu. No se'm va acudir que al menys n'havíem de fer fotografies, quin greu em sap! Van deixar net i polit tot aquell recinte i ens vam quedar tots tranquils.
Amb alguns alumnes ens contemplàvem l'enderroc d'aquella xemeneia des del pati de dalt, crec que un dissabte a la tarda, i, en la tertúlia que fèiem entre nosaltres, un d'ells, en Xavier Domènech, em va anar fent amb pèls i senyals una revelació per mi totalment insospitada: al cim de la xemeneia, com si es tractés del Puigmal o el Puigsacalm, hi tenien col·locada una llibreta on els bons excursionistes o escaladors podien posar la seva firma que testimoniava la seva gesta... Em vaig esgarrifar, no m'ho podia creure; que en som a vegades d'ingenus els adults davant l'activitat dels adolescents! No vaig poder recuperar aquella llibreta que suposo que va quedar enterrada entre les runes, ara seria un document ben interessant d'aquelles gestes tan perilloses. Realment algun àngel de la guarda ens havia anat protegint dels perills i finalment ens en podíem sentir alliberats, quedant-me però jo sens dubte amb sentiments de culpabilitat.
Per cert, parlant d'aquell recinte no puc deixar de comentar que la veu popular de l'època afirmava que durant algun temps s'havia refugiat allà mateix durant la retirada de la guerra civil en Josip Broz Tito, que havia participat en la guerra com a membre de les Brigades Internacionals, secretari general del Partit Comunista de Iugoslàvia des de 1937 i que més tard passaria a ser el "Mariscal Tito", cap d'Estat d'aquell país durant molts anys fins a la seva mort. Una anècdota potser ben intrascendent però de la que em sembla bo deixar constància.

dilluns, 6 de maig de 2013

Inculcadors


Em sembla que encara ara si ens poséssim a parlar a fons sobre què entenem per educació i per educar amb gent que a casa, a l'escola o on sigui es dediquen a aquesta tasca, descobriríem que de fet ens movem en postures ben oposades i contradictòries, fins i tot mirant el conjunt d'accions educatives d'una mateixa persona. Si intento mirar-me a mi mateix en aquelles èpoques em veig realment molt contradictori amb dues creences fonamentals en convivència forçada: havia après bé que havia de treballar per canviar les persones a través de la persuasió, de la prèdica, del donar bon exemple, en definitiva a partir d'inculcar, de ficar dintre dels altres unes doctrines i uns valors que els guiessin per la vida, fer els altres a imatge de Déu o de qui sigui, en definitiva si ho pensem a fons, deixar l'altre sense la responsabilitat final de fer el propi camí en plena llibertat dintre seu i en col·laboració amb els altres. Per altre cantó creia en el valor fonamental de que cada persona aprengués a pensar pel seu compte, tingués projectes propis, fos responsable dels seus actes i decidís què fer i com fer-ho des del fons de la seva consciència i volia treballar per fonamentar aquesta llibertat i autonomia. Des d'aquí m'ha semblat desviat el pensar que a l'escola, al carrer, a casa, s'hagi de fomentar i impulsar la creativitat de les persones, perquè sé de bona font que això ho tenim tots ben viu des de que naixem; lo que cal és alliberar-nos dels obstacles que obstinadament posem a aquesta llibertat i creativitat pròpia i dels altres. Si no tenim ben clares aquestes qüestions tots plegats col·laborarem en crear un món on lo que realment val és la dependència, l'obediència a doctrines i consignes, l'anulació real de les persones, per més filigranes pedagògiques que es puguin anar fent. Si no som radicals en aquesta qüestió, les reformes i millores pedagògiques a tots els nivells fàcilment serviran per tapar i fer boniques les vergonyes de les educacions que en sentit inculcador es proposen des dels poders de tota mena i a tots els nivells.
Vist des d'ara he de dir que durant molts anys va predominar en mi la postura de missioner i de predicador, d'inculcador; la visió realment alliberadora que he mig descrit era més teòrica que real, però de fet em va fer possible d'anar emprenent camins nous en aquest altre sentit que és el que realment tinc ara molt clar a la consciència i que em permet el somriure distant quan algú pretén vendre'm gats per llebres.

diumenge, 5 de maig de 2013

La gimnàstica i l'esport al Col·legi

Al principi a Primària es feien simplement certs exercicis de gimnàstica  a càrrec del mateix mestre de cada classe i em sembla que depenent de la voluntat i preparació de cada mestre, però els alumnes de batxillerat sí que tenien una formació especial en aquesta qüestió que estava encomanada a en Josep Torredà que feia, crec jo, una bona labor i amb competència; al final de curs s'havien de sotmetre també en això a uns exàmens que qualificava el professor de l'Institut de Batxillerat nometat per la Falanje per això i per a la "Formación del espíritu Nacional". Feien les taules reglamentàries de gimnàstica i al final feien una estona de jocs diversos. Però en Torredà va deixar-ho, crec que per motius de feina al seu taller, i vam contractar el Sr. Jaume Jutglar i senyora que ja treballaven en altres escoles de la comarca: ell s'encarregaria dels grans i ella dels petits. Recordo que sobretot ell era un home molt entusiasta que comunicava esperit de superació i que tenia molta marxa; des del primer moment va desbordar l'àmbit dels patis de l'escola, muntava marxes per determinats indrets del poble i finalment vam acabar fent ús fix de l'estadi municipal crec que totes les tardes de la setmana, un dia amb una classe i l'altre amb una altra. Lo que jo recordo és que tot era una mica caòtic però que aquest caos quedava relativament compensat per aquell gran entusiasme que encomanava per tots cantons. Feia bones taules de gimnàstica a ritme dur i després es feien diferents esports. I va començar a organitzar la participació en diferents competicions comarcals i de més enllà i tot. Al primer número de "Punt i a Part" es parla de la participació en el cross de Sentfores, el número 2 explica la participació en el "Jean Bouin" concentració atlètica feta a Barcelona amb el patrocini del seu ajuntament, i a la mateixa revista hi surt una crònica d'un partit de bàsquet jugat contra l'equip SAMI que no podem saber d'on era: vam guanyar per 14 a 37. Al número següent de la revista es publica una entrevista amb l'entrenador del Club Balonmano Torelló on manifesta el gran futur que veu al Col·legi en aquest esport i explica que portaran ben aviat unes porteries al pati del Col·legi i que ja les tenen a punt. Jo no recordo que vinguessin mai...
D'aquesta experiència amb en Jaume Jutglar personalment en guardo un record molt agre-dolç. Aquella gran activitat física acompanyada d'engrescament em semblava molt positiva però aquella organització desorganitzada sempre em tenia en tensió i em tocava anar-ho vigilant d'aprop. I per un altre cantó confesso que l'esperit competitiu que infonia constantment en els alumnes no em feia gens de gràcia. De fet era lo que es portava arreu i crec que encara es porta i potser més i tot, però he de dir que aquest esperit de rivalitat i competició no lligava en res amb la meva manera de pensar i d'entendre l'educació. Sí que l'esport es fonamenta en la col·laboració entre els membres de l'equip, i en això em semblaria molt positiu, però sempre de cara a guanyar un rival, de sortir vencedor sobre un altre, i això encara ara no ho he paït. Ho podríem discutir, jo em limito a posar les meves cartes sobre la taula en aquesta qüestió, per això poden servir les mil pàgines lliures d'aquest blog per discutir-ho amb qui en tingui ganes.
Unes fotografies que tenia guardades i que ara us acompanyo aquí em fan recordar que també participàvem en petits campionats que organitzava a la comarca la Coca-Cola. Feien concursos de redacció cada any a nivell de tot Espanya i els finalistes podien arribar a la final de... Madrid, és clar. En aquests campionats de futbol potser també, però ho recordo menys.

Aquí s'hi  poden reconèixer molts cocacolers: Quasi els reconec tots pel nom: en Joan o en Severí Gallach, en Jordi Juvanteny, en Joan Constansó, en Manel Bofill, en Ramon Tort, en Ramon Camprubí, en Joan Font Llorens, en Joan Salarich, l'Albert Vilaregut, en Jaume Romeu, en Vicens Català Parés, mig Lluís Miró i tres o quatre més que no es veuen bé o que no recordo com es diuen.

dijous, 2 de maig de 2013

Anàlisi institucional (i 6): Propostes

Amb aquesta entrada queda completat lo que m'ha semblat que havia de seleccionar d'aquella anàlisi institucional. Crec que des d'aquest informe i d'altres coses que anem rememorant es van obrint camps de reflexió sobre el Col·legi en aquella època i el seu context social i sobre els plantejaments de canvi que ens vam fer i que en part vam començar a dur a terme. Em sembla que reflexionar-hi i debatre-ho ara ens pot ser encara ben útil i aquest és en definitiva l'objectiu que em proposo amb aquest blog.

ANÀLISI INSTITUCIONAL: PROPOSTES

A) Propostes a curt i a llarg termini:
  1. Anàlisi de la realitat del Col·legi, a partir de les dades, anàlisi i conclusions d'aquest informe, per part de la Junta de l'Associació de Pares i de la Direcció del Col·legi.
  2. Realització d'un "Curs d'Anàlisi de la Realitat" per als membres de la Junta de l'Associació de Pares i la Direcció.
  3. Elaboració d'un Projecte Educatiu, Línia Educativa, Objectius educatius i Metodologia pedagògica, a partir de la realitat analitzada.
  4. Presentació de l'informe al professorat.
  5. Formació de l'equip educatiu del Col·legi, el qual conjuntament, ha d'assumir i portar a la pràctica el Projecte Educatiu. Qui no estigui disposat a fer-ho, ha d'abandonar l'Escola.
  6. Nou plantejament, definició i organització de l'Economia-Administració d'acord amb la realitat analitzada.
  7. Comunicar obertament els dos edificis escolars i fer un ús adequat dels espais no utilitzats.
B) Propostes a realitzar de manera immediata
  1. Reestructuració de la Junta de l'Associació de Pares, que s'haurà de compondre de les persones disposades a portar a terme, amb totes les seves conseqüències, les propostes anteriorment explicitades.
  2. Realització d'un Seminari, per al professorat de Parvulari i de la primera etapa d'E.G.B., per a l'adequació de les seves accions educatives a les necessitats dels alumnes d'aquests cursos.

dimecres, 1 de maig de 2013

Anàlisi institucional (5): Conclusions globals

Quasi tot lo que es diu aquí de fet ja queda expressat a les entrades anteriors de conclusions parcials però el nou resum pot acabar de ser clarificador del tot. Com que és una mica llarg he pensat deixar per una última entrada sobre el tema que posaré ben aviat, les propostes finals que es fan a l'informe.


CONCLUSIONS GLOBALS DE L'ANÀLISI ESTRUCTURAL I DINÀMIC

1. - El Col·legi no proposa a nivell estructural cap model antropològic cap al que s'encamini tot el sistema pedagògic, i per tant, no hi ha ni una línia educativa, ni uns objectius pedagògics, ni uns principis metodològics. A més no hi ha tampoc cap Reglament Interior ni unes normes disciplinàries.
L'única cosa que permet l'estructura del Col·legi es la transmissió d'uns coneixements predeterminats a nivell oficial, fora de la realitat i la finalitat dels quals és la imposició dels models i valors imposats per la societat narcisista i competitiva en què viu.
Però aquesta transmissió de coneixements es realitza a nivell individual, no facilitant l'estructura cap tipus de coordinació, inclús a aquest nivell. L'estructura material de l'edifici escolar és també un exacte reflex d'aquesta situació.
Així doncs, aquesta estructura condiciona la formació d'una personalitat que té les característiques essencials d'individualisme, aïllament de la realitat, inestabilitat i dependència-submissió.

2.- De l'anàlisi de les accions educatives, de les relacions i dels valors que es viuen i es transmeten al Col·legi, se'n dedueix l'existència a nivell dinàmic d'una línia educativa, d'uns objectius i d'una metodologia que tenen com a valor operatiu fonamental l'autoritarisme. Aquest es manifesta en les relacions de dependència, en la inexistència d'un projecte educatiu que superi els condicionaments individuals i també en les mateixes accions educatives.
Els subjectes que viuen dintre d'aquesta estructura escolar integren per un cantó els models i valors de la societat autoritària i competitiva i per l'altre, en contraposició dialèctica, manifesten un profund desig de ser plenament homes.

3.- En conclusió, el Col·legi viu al caos i en la desorganització, essent l'estructura un exacte reflex d'aquesta dinàmica.
Perquè viu en el caos diem que l'escola és essencialment autoritària, ja que ho imposa als alumnes, als quals transmet els models i valors que presenta la societat autoritària, narcisista i competitiva. Però, tot i que els subjectes integren aquest model antropològic, manifesten al mateix temps un desig profund d'alliberació i realització plenament humà. És precisament a partir d'aquests desigs i valors dels subjectes d'on ha de partir l'elaboració i realització d'un projecte de canvi de la Institució Escolar que hem analitzat.