divendres, 19 d’abril de 2013

Una primera "bomba de rellotgeria"

Era, l'any 1972, aquell any en què es començava a implantar la coeducació, es volia començar l'edificació de l'edifici "nou" als terrenys d'INVISA, etc. 
Era vist que un moment o altre arribaria alguna càrrega explosiva destinada a recuperar l'ordre contra aquell "caos, desastre i desordre imperant, disbauxa, descontrol" o com cadascú ho volgués qualificar. Em va arribar com revestit de preciosa mona de pasqua però que portava incorporada una càrrega que hauria de fer explosió al seu moment oportú: se'm proposava, per part de tres membres del professorat, d'iniciar amb ells una codirecció del Col·legi: la Marta Roqué, l'Ángel Luri i la Trinidad Carrascoso, líder indiscutible del grup i esposa de l'Ángel Luri. Vaig captar que hi havia càrrega amagada però ho vaig comentar a la Junta de Pares i vaig acceptar el repte: de fet tot havia anat precedit de llargues campanyes de desprestigi contra el sector innovador situat sobretot  a les classes dels petits i a més, com ja vaig dir fa uns dies, es fonamentaven en fets reals ja que no vull ni podria negar que ens faltaven molts ingredients per fer rutllar bé aquella nova experiència que es pretenia alliberadora; una cosa fonamental que ens faltava, crec jo, era una voluntat conjunta de fer en equip un vertader treball pedagògic més enllà de postures prèvies tancades al diàleg i a l'evolució positiva de les coses. Això afectava els dos sectors però sobretot i molt clarament a aquests que ara venien amb aires de salvadors. Jo em vaig convertir en una mena de trompítxol que ballava i donava voltes pel cantó que m'empenyien aquella colla de dits a cada moment; allò va ser per mi l'inici del període més obscur d'aquella petita història i ho vaig passar molt, molt malament. Al sortir al final de la jornada i a vegades a les hores de migdia i tot, recordo que m'escapava amb el cotxe a lo que jo en deia "els meus boscos de la Vola", més enllà de Les Cases de Sant Pere: havia trobat al bosc un refugi que m'aguantava de la desesperació, però que no em portava enlloc. Una tarda de primavera, enmig dels roures i les alzines i dels xòrrecs del Forners va ressonar un crit que em sortia del fons de les entranyes: Prou, s'ha acabat, o ells o jo! Aquell mateix vespre hi havia reunió de la Junta de Pares i els vaig dir aquella mateixa frase demanant-los que decidissin ells i quasi sospirant per alliberar-me de tot aquell merder però carregant-ho a la consciència de qui representava l'autoritat de l'Assemblea de Pares. Vaig quedar fred: no s'ho van pensar dues vegades i em van contestar: "Doncs, volem que siguis tu". 
De fet sempre he tingut clar que en aquells moments i en alguns altres vaig aguantar el tipus només per motius de consciència: perquè no podia deixar que els nens i els mestres tornessin a situacions educatives que creiem nocives i que alguns donàvem ja per superades. Potser avui dia no és fàcil creure's que això pugui ser així, però és la meva veritat que he guardat sempre al fons de l'ànima.
Avui us he parlat d'això amb molt poques ganes de fer-ho i de bona gana me'n guardo al tinter una bona colla de detalls ben sucosos; ho explico realment a contracor, però si vull tirar endavant aquesta petita història hi ha fets que no puc passar per alt perquè han de permetre que es pugui entendre la seqüència. És com ho recordo jo i si algú en guarda encara el seu record que ens ho expliqui a la seva manera. No pretenc ara que ningú em doni la raó de res sinó simplement parlar i deixar parlar de la memòria amb llibertat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada