dijous, 25 d’abril de 2013

Un pou al mig del pati

Alguns encara recordareu que cap al mig del pati, enfront de la porta del mig de l'edifici, hi havia una espècie de cercle encimentat de mig metre d'alçada i potser de tres o quatre metres de diàmetre. No es pot negar que, enmig d'aquell ampli desert de terra, pols i sorra, tenia el seu encant i sobretot els nens petits s'hi divertien pujant-hi i baixant-ne, fent-hi dibuixos... un element més per a la inesgotable imaginació infantil. Aquell cercle misteriós era, de fet, UN POU.
Va ser una descoberta sensacional que es va fer un estiu en que es va llaurar el pati; i sembla que no quedava ningú viu que en recordés l'existència. Suposo que era pels any 69 o 70. Es va fer analitzar i l'aigua va resultar de primera qualitat, podríem abastir amb ell el col:legi i deixar de banda l'aigua del poble? Per ajornar la decisió i estudiar-ho amb més cura la Junta de Pares va creure que el pou havia de quedar de moment ben visible i li van vestir aquell monument.
Per jugar a futbol era un desastre perquè les pilotes hi ensopegaven i a vegades també els mateixos jugadors. Se me'n queixaven constantment i jo ho transmitia a la Junta ben sovint, però la decisió presa i l'obra ja feta no admetien rèpliques; corrien temps de democràcia orgànica, més o menys com la d'ara, i mai no tocava parlar-ne a fons...
Vaig iniciar una via de desgast de l'autoritat de la Junta per la via de l'humor. Cada setmana a la reunió de Junta els deia que tenia un tema especial a parlar i quan em deixaven els deia que el tema a parlar era "un pou que hi ha al mig del pati". Un dia els proposava de col·locar una estàtua a sobre, un altre dia una bandera, posar-hi una tauleta amb cadires per anar-hi a prendre la fresca... Finalment van cedir i el pou es va fer novament invisible, suposo que fins encara ara.
Us ho he volgut explicar per si algun dia algú el torna a descobrir. D'entrada que sàpiga que ha descobert la sopa d'all i no es faci gaire il·lusions sobre el seu ús. I que el tornin a tapar discretament sense fer soroll, no fos cas que arribés la veu a alguna d'aquestes companyies practicants del fracking que ronden per la comarca i es posessin a remoure cel i terra cercant gasos i petrolis. Decididament semblaria que als pous els ha passat la seva època, ara vivim temps de plàstics i d'aigües "plastificades".
I si algú ho veu d'una altra manera, doncs que el reivindiqui, segur que furgant el trobaran encara intacte al seu lloc i probablement els podrà servir d'alguna cosa. De monument, segur que sí; qui sap si per situar-hi una rèplica de l'estàtua de la llibertat.

2 comentaris:

  1. I tant que hi havia un pou!

    Amb una font d' aigua molt bona. I una figuera que feia unes figues que semblaven mel. El pati era ple de troncs de faig i de freixe a punt de serrar.
    Explico breument l' anècdota d' una "borratxera monumental", vull dir un "gatarràs". Penso què va ser la primera. Després, ves a saber què s’entén per veure més del compte.
    No oblideu que vaig néixer a l' Invisa el 1943. Tenia 4-5 anys, per tant parlo de l' any 1947 o 1948. En plena postguerra, no era cap dia feiner. La fàbrica estava parada. I devia succeir en una data d'estiu propera al mes d' Agost. Per tant feia calor.
    Els meus pares, en Pius i la Maria, eren els porters. El meu pare, de bon matí va abastar unes quantes figues madures i  va omplir un canti d'aigua fresca a la font. La mare havia anat a cal “Tianet” avui "Quatre Cantons" a comprar un petricó d' aiguardent, a la tarda hi hauria gresca familiar. Pel que sigui, van haver d’absentar-se descuidant-se a la taula del menjador una plata de figues, el canti i l’ aiguardent.
    Em van deixar sol a vigilar en Valentí el meu germà, que dormia.
    Què deuria pensar? pobre de mi. Vaig fer com aquell... Només una figa i no s’hi coneixerà rés, la resta ja la podeu imaginar.
    El cas és que quan van arribar els meus pares ja no era d’aquest món. El Doctor Verdaguer va donar instruccions precises: Que dormi! Vaig dormir tres dies seguits. Sempre he recordat el fet. Ah, per cert no vaig avorrir l’ aiguardent.
    Faig constar que la meva vinculació a l’escola era la de veí. Vaig ser alumne dels Nacionals fins a 12 anys que vaig deixar els estudis reglats. Més tard al voltant dels 16 els vespres vaig provar d’estudiar el Batxillerat nocturn que feia amb el Senyor Arbós. No va anar bé, però tampoc malament. En tinc un bon record.

    Jaume Ordeig Altimiras

    ResponElimina
  2. Referent al pou al pati del Col·legi que esmentes em sembla si no vaig equivocat, que era un que hi havia al pati del davant de l'edifici antic i on abans de "descobrir-lo" hi havia hagut un arbre força gran que em sembla que era una acàcia. El pou que descriu en Jaume Ordeig deuria esta situat al pati de l'Invisa quan encara funcionava com a torneria de fusta.
    La veritat és que segueixo cada dia amb molt interès les teves entrades al blog per varis motius. En primer lloc perquè recordes aquells anys de la nostra infantesa i alhora descobrim la història i les vicissituds del Col·legi i del poble i que nosaltres per raons de edat lògicament no podíem percebre.
    També les teves reflexions em serveixen per esvair dubtes sobre els comentaris que es varen fer al seu moment quan intentàveu fer les reformes pedagògiques en vistes al futur i que estic totalment convençut que el decurs del temps us ha donat la raó. Tots aquells comentaris desfavorables em dóna la impressió que eren molt tergiversats i partidistes i per descomptat no feien cap bé al Col·legi i als alumnes. Almenys aquesta és ara la meva percepció, si fos a la inversa, també ho diria.
    Jaume Rovira i Pujol.

    ResponElimina