dimarts, 9 d’abril de 2013

TRES CAPSES MÀGIQUES, per Teresa Terricabras


Hi ha vegades que penses que sí que la màgia pot ser ben a prop nostre. Tres capses podien millorar el nostre petit món. Mireu-ho:
  • podien evitar la venjança
  • podien evitar la violència
  • provocaven parlar dels fets negatius amb tranquil·litat al cap d’un temps d’haver passat aquests
  • permetien reconèixer els errors propis
  • permetien reconèixer i acceptar i perdonar els errors dels altres
  • permetien fer les paus de veritat, després del diàleg corresponent
  • donaven peu a felicitar els fets positius dels companys
  • podíem ser feliços quan un sabia felicitar
  • ens permetia valorar i reproduir situacions positives
  • podíem aportar les nostres idees
  • calia defensar aquestes idees
  • i si es veien bones, podíem entre tots pensar com dur-les a terme
  • era possible discutir sobre els procediments i valorar el resultat final
  • era possible canviar si la valoració era criticable
  • era possible celebrar un bon fet...
I més, i més...
I quines capses eren aquestes? Eren tres urnes (bé crec que llavors no coneixíem aquest mot, anys 68,69,70... Ja es veu, oi?). Tres urnes amb tres cartells:

JO CRITICO
JO FELICITO
JO PROPOSO

A la primera capsa, tots, nens i mestres podíem posar-hi papers amb petites explicacions de “malifetes” i podien anar dirigides a tots, mestres i nanos. En recordo alguns exemples. Un nen no treballava prou i enredava, podíem escriure-ho i ho discutiríem a l’assemblea. Un altre tirava una coça jugant a futbol, cap a la capsa, no calia barallar-se, no calia tornar-s’hi: ja en parlaríem. La mestre no complia el que havia dit, o renyava “injustament”, cap a la capsa: enraonant la gent s’entén...

A la segona capsa podíem felicitar-nos quan havíem après quelcom prou difícil, quan ens havíem ajudat, quan havíem treballat bé, quan evitàvem un petit vici, quan ...

I a la tercera? Les propostes podien variar, des de proposar un joc per al pati, fins a un tema d’estudi, una “investigació”, un llibre, una ajuda, una col·laboració...

L’assemblea era el moment setmanal d’obrir les urnes i d’anar llegint cada paperet. En un principi la primera capsa era, de molt, la més plena, però es van anar equilibrant. Eren nens de 7 anys!, com aprenien a resoldre els problemes, fins i tot, si calia, es discutia el càstig a posar (sols de tant en tant, parlant-ne ja n’hi havia prou).

La disciplina era un diàleg en assemblea! Ho recordo amb alegria. Era possible. Les tutories que van aparèixer anys més tard no poden de cap manera substituir aquell diàleg. Normalment són temes preparats pels adults, prou interessants, que no s’han pas de deixar de fer (sexualitat, drogues, amistat, xats...). Hauria estat bé que les assemblees s’haguessin pogut fer uns quants anys seguits (sempre) per a valorar-ne el resultat social. Allà sí que es parlava del que ens passava i ens forjava. Es pot parlar de la violència com un fet exterior a tu, que diferent d’aquell nen que havent rebut una empenta corria cap a la capsa, agafava un paper (n’hi havia un pilot al costat) i ho apuntava, després tornava a jugar. Potser quatre o cinc dies després es parlava del fet i qui l’havia perjudicat n’havia de respondre. A voltes la culpa havia estat del que es queixava, això també passava i,... acabava acceptant-ho i demanant perdó. En pau, s’havia evitat la ràbia del moment.

Els nens i els mestres eren escoltats pels mestres i pels nens. Una nova escola.

Teresa Terricabras i Vilar


1 comentari:

  1. A l'escrit de la Teresa hi hauria d'haver les tres urnes però curiosament no aconseguim posar-les, és un tema de programes de l'ordinador. Sapigueu que haurien de ser tres les urnes i no una: una sobre "Jo critico", l'altra sobre "Jo felicito" i la tercera sobre "Jo proposo". Potser encara ho podrem resoldre...

    ResponElimina