dimarts, 23 d’abril de 2013

Proposta de treball des de la Ley General de Educación

Sobre l'educació d'aquells anys seixanta tant al Col·legi com en general no em queda, em sembla, gran cosa més per dir. Tampoc no en tinc documentació i solament aquests records dispersos que us he presentat de manera genèrica i poc precisa en els escrits que he fet fins ara. Fins llavors oficialment encara era vigent la Ley de Instrucción Pública de 1857, coneguda com a Ley Moyano, i no n'hi va haver cap d'altra fins l'any 1970, la del ministre de l'Opus Dei Villar Palasí: la Ley General de Educación. Fos com fos aquella llei suposava un canvi important perquè es passava a tenir alguna cosa escrita una mica coherent que era referència i que posava ordre a moltes coses. Es canviava l'Enseñanza Primaria per l'Enseñanza General Básica (E.G.B.) per als nens i nenes dels sis als catorze anys, vuit cursos dividits en dues etapes; la segona etapa començava a sisè i corresponia al període del batxillerat elemental que quedava suprimit. Tot molt teòric i òbviament s'havia de començar a implantar i posa-la en pràctica en aquells primers anys de la dècada dels setanta. Oficialment quedaven suprimits els exàmens i es passava a fer avaluacions continues de l'aprenentatge de cada alumne i de les classes, i per avaluar s'havia de partir de programes i orientacions que, a partir d'unes temàtiques i uns nivells preestablerts, quedaven en mans dels mateixos professors; i com a resultat d'aquells programes i de les avaluacions dels resultats obtinguts se n'havien de programar modificacions i millores de cara al futur. Teòricament era tot un gran programa de treball per cada mestre i per a cada equip de mestres: entenc que sobre el paper es ressaltava molt la figura del professor i se'l feia més protagonista i també es tenia molt present i de manera continuada el procés real d'aprenentatge de cada alumne.
A l'acabar l'E.G.B. als tretze o catorze anys l'alumne podria seguir dos camins: o bé el nou batxillerat de tres cursos o la nova Formació Professional de primer grau que en durava dos. Això per un cantó ens permetria donar continuïtat al C.L.A., categoria que ja teníem per a alumnes de batxillerat, i per l'altra ens posava a les mans l'inici "oficial" al nostre mateix Col·legi d'estudis de Formació Professional que fins llavors s'havien anat fent, amb grans dificultats i èpoques de tota mena, en condició de "lliures" inscrits a l'Escola del Treball de Barcelona.
Realment s'iniciava arreu un període de desconcert total: molt maco sobre el paper però en ple desert en tots els sentits. I en aquests casos ja sabem lo que passa: la gent s'hi posa en contra, segueix formalment lo establert per prevenir possibles inspeccions però tot continua igual o una mica pitjor a nivell real; la vida, la realitat, la il·lusió per fer la feina que ens correspon, el progrés real dels nens, no es creen des de despatxos de ministres amb lleis i organigrames, i de fet segur que tampoc no interessava i era un pur rentat de cara per ser una mica menys mal vistos des d'Amèrica i des de la resta del món. Interessava oficialment, això sí, que els joves sortissin una mica més preparats per fer anar màquines i ser uns obrers o tècnics una mica més qualificats, havíem entrat a l'anomenada època dels tecnòcrates al govern de Madrid.
Nosaltres a l'escola, enmig del desconcert general que va provocar aquella llei, ens vam proposar donar-li una resposta adequada i fer lo que estigués a les nostres mans per aprofitar-la de cara a una millora substancial  de l'escola. Ens vam posar a estudiar-la i vam començar a preparar-nos per aprendre a fer les programacions i les avaluacions, a treballar de manera renovada. Per tot això ja vam poder comptar amb l'ajut decidit i constant dels companys d'Ágora des del moment en que vam iniciar la col·laboració amb ells, devia ser cap a finals de 1973 o principis del 1974. Amb els professors es feien reunions d'estudi de la llei i concretament de programació, inclús es va fer un seminari per als professors de parvulari i de primera etapa d'E.G.B. durant un parell de dies a la rectoria d'Orís per analitzar a fons la realitat educativa del Col·legi i cercar respostes adequades a la situació; en parlaré un altre dia. Així tothom podia quedar situat adequadament davant la feina; la filosofia que ens guiava era, doncs: molt bé que critiquem la nova llei i ben segur que hi trobarem mil coses criticables, però de fet la crítica ha de venir sempre després de fer esforços importants per entendre i posar en marxa la proposta, i mai com a excusa per quedar-nos on estàvem abans. Jo sempre deia que l'escola no podia ser una casa de beneficència i de bones intencions on tothom anés exercint de manera incontrolada la seva "bona voluntat". L'escola és una empresa que ha de donar compte dels resultats obtinguts a cada moment i s'ha de renovar constantment en aquesta direcció de manera molt realista i concreta.
No cal dir que aquestes qüestions van generar noves tensions una mica diferents de les d'abans: ara la qüestió de fons em sembla que era si es volia participar activament o no en un treball col·lectiu de renovació que se'ns oferia i exigia.

1 comentari:

  1. Al número 2 de la revista Punt i a Part publicat abans de Nadal de l'any 1971 hi trobem un escrit titulat "Un saludo" en el que Elías Castro es presenta com a nou professor que és del Col:legi des del setembre anterior. Ve al cas citar una part d'aquest escrit:
    "En este curso, como ustedes saben,entramos de lleno en un nuevo sistema educativo, totalmente revolucionario y de altas pretensiones, que quiere preparar al alumno de forma tal que pueda resolver todos los problemas que puedan presentársele en el devenir de los actuales tiempos revolucionarios. Dicho sistema ha producido cierto choque en algunos grupos familiares e incluso en algunos alumnos por su, digamos, aparente oposición con el método tradicional tan familiar para todos. (...) La nueva ley ya no se limita a transmitir unos pensamientos elaborados, sino que pretende preparar al niño para que él mismo los elabore, sea él mismo quien construya su propia cultura y, en parte, pudiéramos decir, se "autoeduque" y pueda superar en el futuro cuantas situaciones se le presenten. Aunque llevar a cabo tales metas suponga no pocas dificultades, sobre todo en lo que a la labor del maestro se refiere: "dirigir esta autoactividad del alumno", con trabajo y constancia, trataremos de conseguir el fin que nos proponemos y que la nueva ley de educación nos pide. (...)

    ResponElimina