dimecres, 10 d’abril de 2013

L'Associació de Pares, la Junta Directiva, el Director

Als Estatuts de l'Associació, aprovats com deia a l'assemblea general de desembre de 1965, es diu a l'article segon que el seu objectiu és "el fomento de la enseñanza en general y el sostenimiento, gobierno y mejora del colegio masculino..." Sobre la Junta Directiva diu a l'article cinquè: "regirá la vida de la Sociedad, con sujeción a las disposiciones de la Asamblea General, con las más amplias facultades de representación judicial, extra-judicial y de gestión. Se compondrá de seis miembros...". Del Director i dels mestres aquests estatuts no en diuen ni una sola paraula. De fet, la clau d'això i d'altres coses podia haver sigut l'article novè que diu: "La Junta Directiva formulará y pondrá en vigor un Reglamento para el gobierno interior del Colegio y tendrá facultad para modificarlo siempre que la experiencia y las circunstancias lo aconsejen o a su juicio". Com sol passar sempre en aquests casos d'això ja no se'n va recordar més  ningú i crec que s'ha de reconèixer que hauria sigut molt difícil concretar-ho si algú ho hagués intentat; però el fet important és que realment no hi havia res escrit sobre línies educatives, funcions del director i dels mestres, organització interna del Centre i tot s'havia de continuar fent de manera improvitzada comptant amb la bona voluntat i dedicació d'uns i altres, campi qui pugui i que cadascú vagi fent lo que bonament sàpiga. Aquest és al meu entendre el pecat original que ens va ocasionar a tots sofriments i disgustos, malentesos i lluites internes i, sobretot, uns resultats pedagògics molt limitats i sempre molt discutibles. Cal tenir present tot això a mesura que es vagi parlant de l'activitat de tots aquells anys. Realment aquesta gran indefinició no pot portar més que a compartiments estancs, a lo que diuen en castellà "cada maestrillo con su librillo", i a que algú anés fent una labor indefinida, discutible i poc clara d'intentar mantenir unit aquell puzzle d'una manera o altra: un director, en aquest cas jo, que com a tal i més enllà de les classes que també impartia, no sabia mai què havia de fer ni per on girar-se i que anava justificant la seva activitat a base d'"enderezar entuertos", com diria el Quixot, per tots cantons i animar les activitats que es plantejaven els mestres, sobretot les que li eren més plaents i satisfactòries dintre de les diferents línies d'activitat que allà convivien. Continuaré parlant d'aquestes qüestions en altres escrits referits a l'activitat que vam anar fent durant tots aquells anys.
La Junta Directiva es reunia cada setmana amb la participació del Director. Centrava la seva atenció primordial la qüestió econòmica, sempre molt precària i que requeria constantment apedaçar forats. Era una funció fonamental seva i crec que l'anaven fent dignament i tan bé com sabien. I l'altra feina que tenien era escoltar cada setmana les explicacions sobre les vivències setmanals i el plec de problemes que el director vivia en el dia a dia, deixar-lo que s'esbafés i tornant-li opinions i algun cop de mà. Sort que sempre havia tingut la seva confiança i recolzament; a més per mi, i potser també per ells, sempre era una estona setmanal agradable i de bona convivència que donava un petit respir davant els problemes de tot tipus que ens anaven sorgint. En aquest sentit la Junta ajudava a mantenir aquestes situacions tan precàries i anava trampejant les borrasques de l'Atlàntic, les inundacions i pedregades provinents de nord i sud i el fred siberià que sovint ens congelava l'ànima.
De fet, oi que s'entén la renúncia incondicional del Sr. Arbós poc temps abans? I em pregunto per què jo vaig aguantar tants anys? Encara ara no ho tinc clar, crec que una mica per l'il·lusió ingènua de canvi cap a una escola realment nova i per als nens, també per l'esperança real d'aquest canvi que em donaven determinats fets i progressos que s'anaven aconseguint, potser també per l'esperit de sacrifici i de renúncia que portava dintre, i no cal dir que també perquè de fet portar el títol de director satisfeia una mica la meva vanitat i em feia sentir "important". Segurament que una mica de cada cosa i d'altres i tot; les coses no són simples i els motius que tenim per fer-les tampoc, i ni nosaltres mateixos no en som mai plenament conscients ni sabem valorar el pes que pugui haver tingut cada un d'aquests motius en les nostres decisions.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada