dissabte, 27 d’abril de 2013

L'art de fer-se l'orni

M'he proposat que aquest blog sigui un espai de reflexió, per mi i per qui m'hi vulgui acompanyar. És relativament secundari que es centri en una experiència concreta viscuda en una escola fa una bona colla d'anys. Relativament secundari però especialment interessant perquè parteix de persones, grups i situacions molt determinades. La meva invitació a reflexionar surt, doncs, clarament de l'àmbit estricte de la comarca, del poble i de l'escola dels que parlem: poden estar interessats a seguir-ho i a participar-hi gent de qualsevol lloc, edat i condició com de fet ja s'està donant ben clarament.
També per part meva vull anar fent els meus comentaris de manera relativament espontània, deixant brollar sentiments, pensaments i impressions sense donar-los temps de passar per gaire sedassos preventius d'autocontrol i autocensura. La meva experiència em diu que sempre que m'ho he pensat molt i he meditat molt sobre l'oportunitat d'una expressió, d'una paraula, d'un judici sobre qualsevol cosa me l'ha feta sortir descafeïnada. Cal deixar brollar la paraula fresca i la poesia i els possibles matisos ja podran venir més tard.
Un breu comentari a les entrades anteriors de l'anàlisi institucional: crec que algú dels d'Ágora anava realment a analitzar a fons per obrir possibilitats de canvi real a l'escola i a la societat. Però aquest obrir possibilitats és només això, i falta la resposta per part dels implicats, falta que aquests tinguin alguna voluntat o desig real de canvi perquè sempre serien ells qui l'haurien de dur endavant en cas de voler-ho. I penso que lo normal era i és encara precisament lo contrari: les persones, les institucions i els grups ens guardem de fer canvis reals i ens entretenim canviant cosetes, adornar-les, pintar-les amb colors bonics precisament per estalviar-nos d'anar a fons de les coses, "canviar, només, per no canviar" com se sol dir. Sé molt bé que lo més difícil del món és que les persones canviïn realment i que normalment la gent mor en la mateixa perspectiva que havia tingut des de petit. Aquesta societat narcisista i competitiva de la que parla l'informe és la que de fet i amb fets volem majoritàriament i defensem, incloent-hi els qui van pel món de revolucionaris. Davant de plantejaments reals de canvi ens refugiem ràpidament i instintiva dintre la closca, com els cargols, i tenim dret a fer-ho, és la nostra llibertat, però això té un nom i li hem de saber donar: co-var-di-a. I uns resultats: el manteniment d'una societat cada vegada més inhumana en tots els àmbits.
Em donaria per ben pagat si algú reaccionés davant de lo que dic, inclús violentament, i em fes alguna resposta obrint possible diàleg. Difícilment serà així, la nostra closca més ben apresa és la de "deixar-les passar altes". "fer-nos l'orni", "muts i a la gàbia", criticar-ho des del xiuxiueig. I m'estarà bé si passa això que dic, però jo continuaré el meu camí, si calgués inclús en solitari.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada