diumenge, 21 d’abril de 2013

Iniciem la relació amb la Cooperativa Ágora

Amb aquella eliminació brusca de la codirecció que vaig explicar fa un parell de dies no se'm resolien els problemes i simplement tornava a agafar tot sol el toro per les banyes. La situació per mi continuava sent ben difícil: tenia boicot declarat i franc d'una part dels professors i també de pares, uns altres anaven seguint la marxa des de distàncies ben mesurades i només uns pocs formaven bona pinya amb mi de cara als plantejaments d'innovació pedagògica que ens anàvem fent; la dificultat de tirar-ho endavant no era petita començant sempre per la nostra pròpia incompetència. En aquesta situació, doncs, un dia qualsevol vaig anar a dinar a casa d'uns bons amics de Barcelona que em tenien un gran apreci, i tot dinant em vaig esbafar explicant-los les meves trifulques a l'escola. Quan vaig acabar, el fill gran en Francesc Roqué, que feia poc que s'havia llicenciat en Psicologia, em va comentar que feia quinze dies que havia entrat a treballar en una cooperativa que entre altres coses oferia serveis sociopedagògics i que de moment estava molt content del treball que havia començat. Em va dir que si ho volia ell podia parlar de la meva problemàtica amb el director de la cooperativa i estudiar si es podia obrir entre nosaltres alguna forma de col·laboració. Li vaig dir que ja ho podia fer i al cap de poc vaig anar a conèixer i conversar llargament amb l'Ángel Nogueira, creador i director d'aquella Cooperativa Ágora, que acabava de deixar la docència de psicologia a la Universitat de Barcelona per dedicar-se a la nova aventura a ple rendiment. Per mi lo fonamental d'aquella conversa va ser que vaig veure clar que la seva proposta no era simplement de fer estudis psicològics dels alumnes de les escoles sinó que estudiaven les situacions de les persones i dels llocs per implicar-se després a fons en la resolució dels problemes que haguessin detectat en aquells estudis. A més, partint de la precària situació econòmica del Col·legi, m'oferien un tracte ben especial en els pressuposts de les seves col·laboracions que s'anessin plantejant. Vaig respirar a fons: se m'obrien nous horitzons i era clar que allò podia ser molt seriós i aportar aquells canvis que d'una manera molt esborronada i encara imprecisa alguns somniàvem. Ho vaig proposar a la Junta de Pares i ells, tenint presents les circumstàncies en què uns i altres ens movíem, van acceptar que iniciéssim alguna acció puntual amb Ágora i que ja aniríem veient on anava a parar tot plegat...
Explico aquest origen senzill i planer de la nostra relació amb Ágora perquè, a partir de lo que va passar uns anys més tard i amb la mitologia popular que se'n va crear a nivell de tot el país, a alguns us podrien sonar a mals esperits vinguts qui sap d'on a destruir-nos, provinents potser de les mateixes calderes d'en Pere Botero. No pretenc aquí defensar res ni destruir cap mite, així com durant quaranta anys hem aguantat en silenci tota mena de difamacions i de calúmnies a tots els nivells de la societat, no passarà res si això continua fins que em mori; en aquest blog vull simplement exercir el dret i potser la obligació moral d'expressar la meva veritat. I com que a partir d'ara a les explicacions que vagi donant Ágora hi ha de tenir una presència molt rellevant, us havia d'explicar planerament com havia començat aquella nostra col·laboració.
Lògicament no penso entrar ja més en qüestions externes a la mateixa tasca pedagògica i només aniré tractant concretament dels temes que es van anar plantejant i realitzant, però penso que em tocava començar aquest capítol situant aquestes coses. Segur que lo que anirà venint a molts dels qui ho llegiu encara us podrà ser útil perquè les problemàtiques personals i de les institucions crec que amb el pas dels anys tampoc no han canviat tant com podria semblar a primera vista... I la història sempre ens pot ser mestra si ens posem a to i estem oberts a  aprofitar-la.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada