dissabte, 20 d’abril de 2013

Reflexions

Aquest blog pretén fonamentalment reflexionar sobre fets i vivències d'aquells anys de la nostra escola. Reflexionar és intentar anar a l'arrel de les coses que fem i que ens passen. A través d'unes pinzellades que se m'acudeixen en aquest moment us convido a seguir aquest camí i fer nous intents d'arribar a aquestes arrels; és així com la memòria se'ns pot convertir realment en instrument de canvi per a cadascú de nosaltres en el present.
Des de postures ideològiques, partidistes i de bàndol la vertadera realitat de les persones, dels grups, dels projectes se'ns amaga darrera de les nostres banderes. No podem veure realment l'altre que tenim al davant perquè la nostra ment n'ha fabricat prèviament una imatge fictícia i irreal, a la mida de les nostres conveniències. L'altre passa a ser un contrincant a combatre i a desprestigiar a través de mitges veritats i moltes mentides que ja nosaltres mateixos ens creiem, potser fins i tot un enemic a destruir . I, ja en un àmbit més ampli de societat, ens arribem a matar per unes ideologies, per unes creences religioses, per afanys de domini i de poder... 
Crec que al Col·legi ens passava això mateix: es van crear dos bàndols i cada bàndol encara estava dividit en subbàndols diversos. A atacar el contrincant, desprestigiar-lo, minimitzar-lo, inclús fer-ne burla en comptes d'iniciar amb ell una franca col·laboració i debat constructiu. Des d'ideologies que partien de que els grans eren més importants que els petits, que uns sabien pensar i els altres no, sempre creient que l'altre és curt i imbècil o que té mala fe. Bons i dolents, grans i petits, E.G.B. i batxillerat... bàndols, partits oposats, temporals estèrils. I tot recolzat en irrealitats fictícies, perquè ni els professors més "conservadors" eren uns ogres que es mengessin els nens ni els altres eren uns irresponsables incapaços que creessin caos i descuidessin la seva feina... 
I des de les ideologies i els partidismes només es podia arribar a confrontacions i pugnes estèrils, a que cadascú es tanques a la seva classe i anés fent, això sí normalment, lo millor que bonament sabés. I lo més greu de tot això és que ens distreia i ens paralitzava per fer el plantejament constant de la persona dels alumnes i dels seus aprenentatges de la vida i de com fer per part nostra de la millor manera possible la feina que hi teníem compromesa, objectiu real i imperatiu categòric de la nostra presència allà de cada dia.

1 comentari:

  1. Excelente conexión entre identidad privada e identidad ciudadana. Me la apropiaré, citando la autoría, por supuesto, jajaja. Muchas gracias, con este abrazo.
    Tomás V.B.

    ResponElimina