dilluns, 22 d’abril de 2013

AMB QUINA DISGLÒSSIA VIVÍEM AL NOSTRE PAÍS!, per Teresa Terricabras

Gent del col·legi Rocaprevera, avui sols voldria fer unes pinzellades, potser lingüístiques?…

M’he preguntat sovint si els nens amb qui vam gaudir tant de l’ensenyança havien llegit, a classe, llibres de col·leccions infantil abans del “Zoo d’en Pitus”. No ho sé. Era una època en què es començava a veure’n la necessitat, en què escriptors com Josep Vallverdú, Sebastià Sorribas, Emili Teixidor, i tants d’altres veient la manca de llibres en català per a infants, havien dedicat molt temps a escriure’n.
 Aquesta seva dedicació ens va permetre disposar a classe de bona literatura. Al “Zoo d’en Pitus” va seguir el “Festival al barri d’en Pitus”, “El viatge al País dels Lacets”, “En Roc drapaire”, “Rovelló”, “Dídac, Berta i la màquina de lligar boira” i tants d’altres.
Tu Ramon recordes quan es va constituir la biblioteca de l’escola. Tot estava per fer i es va anar fent. La biblioteca de la Caixa, vols dir que hi anàvem? La pròpia Caixa ens regalava Cavalls Forts, una nova esperança. Recordo que el nét del sr. Arbós em va fer conèixer els barrufets!

No recordava res de la Ramona Criballés, no ho vaig viure. Sols tinc un llunyà record d’una reunió, no sé si era de CC.OO o no amb el mossèn, llavors, Joan Ignasi Gorchs, em sembla... No recordo res. Uf, quina poca consciència tenia jo llavors! N’he buscat la biografia i m’han impressionat tres fets: a ella la feien patir dues coses, una: “En aquells moments, quan era a la presó, al seu partit i al sindicat li van arribar a dir que estava ´´fent un servei´´, que ´´tenien necessitat de tenir ´´víctimes´´ a presò´´, per poder fer-ne campanya”; l’altra: poc s’ha parlat del sofriment de les dones d’aquell moment... Em pregunto si hem avançat gaire. I la tercera idea?, doncs la gran munió de gent que va anar a dir-li adéu quan va morir: “La sala del tanatori de Torellò era plena de gom a gom” diuen les cròniques del 2011... un cop morta... No dic res més. Falta molt per a conèixer les persones que mentre jo feia classe a Rocaprevera, elles obrien camins democràtics. Avui he après.

Del Sr. Ullastre, alcalde de Torelló, en recordo els carregaments de rocs que es veu que exportava, s’ha aclarit aquest fet? I l’altre el NO a les classes de català. Em sembla que va ser el primer cop – tret de l’anada a tirar la carta als reis- que vaig entrar a l’Ajuntament. També vam fer una manifestació, tinc la visió del pas pel carrer 4 de febrer, carrer del Pont, i enfilar el carrer Sant Miquel. 
 
La qüestió de la llengua anava surant, La Pilar Espuña i jo anàvem cada dissabte a la tarda a Vic a classe de català amb el Joan Solà, quin gran mestre! Us imagineu que hi anàvem per carrers diferents per tal de no provocar sospites. Com vam aprendre a estimar la llengua i a entendre que teníem drets com a catalans a utilitzar-la. Al col·legi era difícil. Hi planava un no-diàleg, molts mestres eren castellano-parlants i no tenien pas cap mena de sospita que existien aquests drets. Com a mínim això és el que vivíem nosaltres. Em sembla que mai vam dir que anàvem a classes de català. El català a classe hi va anar entrant, a poc a poc, veiem tan normal que l’escola parlés castellà! 
 
Amb quina disglòssia vivíem al nostre país!
No vull deixar de dir que ens hem retrobat amb aquells nens de set anys, ara homes capaços de recordar i d’estimar les seves vivències dels set anys. Tot un passat i tot un futur! Vaig ser molt feliç parlant amb ells, vivint el seu present. Gràcies.

Teresa Terricabras Vilar

2 comentaris:

  1. Teesa,
    Em sembla que té molt interès que entrem a dintre d'aquella literatura infantil que cites i que anàvem portant a les classes i a la biblioteca. Era, de fet, un aliment pedagògic de primer ordre i ara jo al menys tinc ganes de retrobar-m'hi després de tants anys. Vull mirar de localitzar aquests llibres a les biblioteques o en algun armari. Concretament jo, a més de llegir-ne la majoria, n'havia escollit un per llibre de lectura col·lectiva a la classe de la que vaig ser tutor durant un curs, a quart d'E.G.B; el llibre era "En Roc drapaire".Penso que inclús seria molt interessant que d'aquests llibres n'anéssim seleccionant trossets i posant-los aquí al blog. Què te'n sembla? Ho fem? Segur que algun altre company de docència de l'època també ho podria fer... I si alguns d'aquells alumnes del moment també hi diguessin la seva això encara seria molt millor. I fem-ne crítica valorant-ne coses concretes i criticant-ne d'altres si ara hi trobéssim aspectes que no ens convencen del tot.

    ResponElimina
  2. M'ha costat ben poc localitzar els tres primers llibres de lectura que cita la Teresa a la biblioteca del meu barri. Fa només una estona que els tinc sobre la taula i per ara només n'he fullejat algun; per avui, doncs, em limito a parlar-vos de lo que es diu a la coberta, tant de l'autor de tots tres, en Sebastià Sorribas, com de l'argument de cada un.
    Sobre en Sorribas els tres llibres diuen lo mateix: "Sebastià Sorribas (Barcelona, 1928-2007) ha compaginat la literatura amb l'ensenyament i la pedagogia. L'èxit dels seus llibres s'ha d'atribuir al coneixement que té dels nois i les noies per haver fet de mestre i de monitor i pel fet d'haver viscut una infantesa lliure i intensa en dos ambients ben diferents: el poble de Sallent i un barri humil de Barcelona".
    El primer d'aquests tres llibres, "El zoo d'en Pitus", publicat el mes d'abril de 1966 i que l'any 2008 havia ja tingut quaranta sis impressions, porta aquest resum del seu argument: "És un cant a l'amistat, a la col·laboració, a la fe i a l'entusiasme, a través de l'acció i les aventures d'una colla de nois i noies del barri d'en Pitus, que munten un autèntic zoo -amb tigre i tot- perquè l'amic malalt es pugui pagar un viatge a Suècia, on un especialista pot guarir-lo."
    El segon és "Festival al barri d'en Pitus" publicat pel novembre de 1969; el que tinc a les mans és de la dinovena impressió de setembre de 2006 i explica així el seu argument: "Dos anys després del famós zoo d'en Pitus, la colla s'ha ampliat: ara són catorze, entre nois i noies, i decideixen organitzar un festival per recaptar diners per fer un parc infantil per al barri. Hauran de buscar un local, decorar-lo, preparar el vestuari, assajar tres cops per setmana... Perquè volen fer un festival esplèndit, amb pallassos, mímica, cançons, danses, teatre... Un festival on es divertiran tant els espectadors com els actors. I també els lectors!"
    El tercer és "Viatge al país dels lacets" publicat per l'abril de 1969 i que l'any 2008 estava en la trenta-vuitena impressió. Resumeix així l'argument."Us imagineu la selva que hi devia haver en el mesolític on ara hi ha el Passeig de Gràcia de Barcelona? I la tartera que calia grimpar per arribar al peu de la talaia del Tibidabo? Aquesta és, doncs, la situació en emprendre aquest viatge al país dels lacets. La Bora, en Piru i els seus amics són els protagonistes de l'aventura dels més primitius nois i noies barcelonins, molt abans que els laietans entrin a les pàgines de la prehistòria de la ciutat."
    I que no se m'escapi un detall important: tots tres llibres vénen magníficament il·lustrats amb preciosos dibuixos de la Pilarín Bayés. Per cert, algú recorda la xerrada o xerrades que ens havia vingut a fer la Pilarín al Col·legi per ensenyar-nos a dibuixar, i el seu gran entusiasme que es contagiava fins a les parets?
    Ara, passats tants anys, em falta rellegir una a una aquestes obres gaudir-ne novament i mirant d'extreure'n la seva riquesa tant com pugui. Suposo que us en tornaré a parlar un altre dia i segur que algú més s'animarà a fer-ho.
    Sigui també un humil però sentit homenatge que faig al Sebastià Sorribas i a la Pilarín Bayés.

    ResponElimina