diumenge, 7 d’abril de 2013

Allò era esperança activa d'una societat

I la nostra font d'il·lusió i esperança de canvi no eren solament els llibres que ens referien experiències de pedagogs il·lustres o la nostra relació amb Rosa Sensat. Tenia en nosaltres, com és lògic, una influència capital tot el context del poble i de tota una societat que, contra lo que podria semblar, tenia il·lusió i esperança; i a tot això no puc deixar de dedicar-hi unes pinzellades perque són part intrínseca de lo que vivíem i fèiem al Col·legi. Jo vaig arribar a Torelló directament des de Roma on havia estudiat durant quatre anys en ple Concili Vaticà II i havia tocat directament tot l'ambient d'eufòria que allà es respirava, havia acompanyat el Joan XXIII en moltes de les seves visites per la perifèria de la ciutat, havia assistit a mil conferències de teòlegs il·lustres de l'època i ànimes d'aquell concili: Congar, Rahner, Danielou... i tot ens feia augurar, o il·lusos!, un canvi radical en la marxa de l'Església. A Torelló em vaig trobar amb la gent il·lusionada i intrèpida que estaven tirant endavant la construcció en cooperativa de bona part del nou barri de l'Estació i vaig tenir una relació molt directa amb ells a través, sobretot, del seu equip de matrimonis: en Pere Prat, en Sansalvador, en Josep Dot, en Prims, en Josep Carrera... També era consiliari de l'agrupament Comte Jofre dels Escoltes on vivíem moments de màxima eufòria i uns campaments plens de creativitat, d'alegria, de pedagogia activa emmig de la natura, se'n podria fer un llibre; en Joan Aligué, en Jaume Ordeig, en Josep Arumí... En Jaume Ordeig, per exemple, ho vivia les vint-i-quatre hores del dia i quan sortia amb el cotxe als bancs i caixes per temes de feina recordo que el trobàves parat a qualsevol cantonada on hagués vist que passava algun dels seus ràngers i hi feia la xerrada, l'animava, hi discutia, planejava...; activitat frenètica. Que coses que en vaig aprendre d'aquella gent i com em van servir també pel Col·legi! També de la lluita política clandestina que portàvem: recordo que una nit arribava de Vic amb el sis-cents atapaït de fulls de propaganda i a la Placeta d'en Pujol em va parar la parella de la guàrdia civil: vaig abaixar el vidre i em van dir: "Ah, es Vd., pase pase y disculpe...". En ple franquisme estàvem plens d'esperança i lluitàvem a la nostra manera i això potser als més joves us costarà d'entendre-ho però aquella era una societat que regalimava vida per tots cantons si estàves en ona per copçar-ho.
Ja podeu veure que explico tot això perquè el Col·legi era Col·legi de portes endins i de portes enfora i la presència allà del conjunt de la societat s'ha de tenir molt en compte. Lo que explico és lo que se m'acud ara i que d'alguna manera ressalta en la meva memòria, ja disculpareu que no parli de tantes i tantes coses que poden ser tan importants com aquestes, i que citi només alguns noms entre molts d'altres que també ho mereixerien.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada