dimarts, 30 d’abril de 2013

Anàlisi institucional (4)

Ara passem a les conclusions de la segona part, la que fa referència als elements dinàmics del Col·legi. Sap greu però tots entendreu que tampoc no podem reproduir aquí les pàgines i pàgines de l'informe dedicades a exposar tot el procés d'enquestes, tests, reunions i entrevistes fetes davant dels diferents elements: Junta de Pares, Direcció, Professors, Alumnes i Pares. Crec que per ara serveix així i si algú volgués saber-ne més detalls que m'ho demani. Us ho copio íntegrament traduint-ho al català:

ELEMENTS DINÀMICS: CONCLUSIONS GLOBALS

1er. - De l'anàlisi de les accions educatives, de les relacions i dels valors que es viuen i es transmeten al Col·legi, se'n dedueix l'existència a nivell dinàmic, d'una línia educativa, d'uns objectius i d'una metodologia, el valor operatiu fonamental dels quals és l'Autoritarisme.
L'Escola és autoritària en quant:

a) Les relacions que existeixen entre els membres de la Institució Escolar són quasi en la seva totalitat relacions de dependència:
  • Junta-Professorat
  • Professorat-Direcció
  • Professorat-Professorat
  • Professors-Alumnes
  • Pares-Alumnes
  • Junta-Pares
  • Junta-Direcció
La dominància i submissió de cada un, depèn de la dominància i submissió de l'altre.

b) No hi ha un projecte educatiu extern a l'acció individual, que faci possible la superació de la submissió mútua i dels condicionaments biogràfics i socials.

c) No hi ha autonomia personal, tot i que hi ha espais d'iniciativa individual, ja que ningú no es responsabilitza totalment de res. No hi ha compromís amb la pròpia realitat individual i col·lectiva.

d) No hi ha ni mitjans ni instruments per a una educació no autoritària.

e) L'escola viu en el caos i reclou els alumnes en aquest caos, imposant-los-el.

f) Aquest autoritarisme de l'escola, incideix plenament en els alumnes, en quant a aquests:
  • Se'ls transmeten uns coneixements que, per una part no es corresponen amb les seves necessitats, i per l'altra, no tenen connexió amb la realitat.
  • Se'ls imposa un aprenentatge memorístic d'aquests continguts, sense possibilitat d'anàlisi ni de reflexió crítica.
  • No participen en la gestió escolar
  • Se'ls reprimeix per mitjà del càstig
2on. - Els subjectes que viuen dintre de l'estructura anteriorment analitzada, manifesten per un cantó el desig de:
  • llibertat
  • autonomia personal
  • responsabilitat dels propis actes
  • informació objectiva i completa de la realitat
  • actitud reflexivament i operativament crítica enfront del medi social
  • treball en grup per a l'elaboració i posta en pràctica d'un projecte educatiu comú
Però, en contradicció amb lo expressat com a desigs i valors, la seva pràctica quotidiana es concreta en:
  • acceptació de la relació jeràrquica i autoritària
  • integració dels models de relació escolar, familiar i social, que presenta com a vàlids la societat narcisista i competitiva en la que viuen

És a dir, en cada persona hi trobem enfrontats dialècticament per un cantó tots els condicionaments socials i estructurals que l'envolten  i per l'altre, la força de l'home que tendeix a la consecució dels seus desigs i a la plena realització dels seus valors.

Aquesta força és capaç de trencar els condicionaments, i és per tant a aquest nivell des d'on s'ha forjar el projecte de canvi a nivell personal i social.

......................

(Ens queda només per fer una cinquena entrada sobre aquest informe en la que us mostrarem les conclusions globals generals i una llista de propostes)




dilluns, 29 d’abril de 2013

Saltirons al Liceu

Parlarem avui d'unes accions que vam fer al Col·legi que us podrien semblar insignificants, però  que ens conviden a pensar en la importància de les petites coses en la vida de les persones i dels grups. Em refereixo a dues visites que vam fer durant aquells anys amb grups de seixanta o setanta alumnes al Gran Teatre del Liceu. En aquells anys regentava aquell Liceu un gran entusiasta de l'òpera, el Sr. Joan Antoni Pàmies, que com a tal es proposava també una magnífica causa: fer-la conèixer als nens i nenes d'arreu de Catalunya. Li vaig escriure i la seva resposta positiva i entusiasta no es va fer esperar, ens donava dia i hora i encara ens agraïa el nostre interès. No aconsegueixo recordar quines òperes vam anar a veure i escoltar, però de fet ell mateix ens la proposava pensant en que fos tan adaptada als petits com fos possible; potser una vegada va ser el Nabucco però no ho podria assegurar, si fos així el calendari del Liceu d'aquella època ens diu que aquesta òpera s'hi va interpretar el dia 4 de febrer de 1970. També em semblava que l'altra podria haver sigut La flauta màgica, però no he trobat que l'haguessin programada mai durant aquells anys.
Jo mateix em vaig sorprendre del gran interès que van manifestar els nens i com van aguantar quiets i en ple silenci durant tot aquell llarg temps de la interpretació, sense crear-nos ni el més petit problema amb la resta de públic, allà sempre tan meticulós i "selecte". L'art és l'art i ens commou a tots encara que no hàgim tingut gaire ocasions propícies per fer-nos-hi sensibles. Alguns ens criticaven per voler portar al Liceu aquells vailets tan jovenets i habituats només a jugar al carrer a la cuit i a la pilota; potser si tenien a casa algun d'aquells petits nous amants de la música els fets els van poder mostrar que anaven una mica errats en les seves apreciacions.
Després d'aquelles dues visites al Liceu no recordo ben bé per què no vam poder repetir més aquella experiència educativa tan interessant i novedosa que havia ofert a aquells alumnes una primera petita-gran experiència de gaudir de l'art en majúscules.
Petits saltirons cap a horitzons oberts...

diumenge, 28 d’abril de 2013

Muralles de Jericó

Com que l'hem vista sempre així ja no ens n'adonem ni tenim consciència de que hi sigui: la part antiga del Col·legi està murallada amb un mur alt i massís, inexpugnable. Només li arriba l'aire fresc i la visió de fora pel raconet que dóna a la Plaça dels Estudis i pel cantó de can Juvinyà que té un fossat igualment inexpugnable. És de suposar que el mur es va construir ja quan es va fer l'edifici més antic, a finals del segle XIX, i l'estil semblaria confirmar-ho perquè crec que s'assembla molt amb el mur que envolta la presó Model de Barcelona que es va inaugurar precisament pel juny de 1904. Podria el mur del Col·legi haver sigut model per aquell mur de control i vigilància dels presoners? Tot és possible i per això caldrà guardar-se de que a algú se li acudís en aquest seu cent-vint-i-cinquè aniversari de fer sonar les trompetes de Jericó. Sospito que com a col·legis murallats no n'hi ha d'altres a tot Catalunya i que potser no seria gaire descabellat plantejar-se de convertir-ho en un atractiu turístic de cara al futur. Ara que ja tothom sap que hi ha maneres invisibles molt més efectives i contundents de controlar idees i persones, aquestes muralles ens fan somriure, però no deixen de ser petjada d'aquelles èpoques anteriors i de l'esperit que guiava ja llavors l'organització dels espais "educatius".
Vagament recordo que alguna vegada m'havia plantejat el tema amb no sé qui i havíem parlat de l'obertura de cara enfora que hauria suposat esfondrar aquells murs però no vam saber passar d'aquí. I curiosament al revisar l'anàlisi institucional del que us estic parlant aquests dies, a les seves pàgines dedicades a descriure minuciosament els diferents espais no hi trobo que en digui ni una sola paraula: o no es van atrevir a dir-ne res o també, com a la resta, els va passar per alt.
Parlem més que res d'un símbol, però els símbols no neixen ni es mantenen casualment i generalment són ben poc innocents.

dissabte, 27 d’abril de 2013

L'art de fer-se l'orni

M'he proposat que aquest blog sigui un espai de reflexió, per mi i per qui m'hi vulgui acompanyar. És relativament secundari que es centri en una experiència concreta viscuda en una escola fa una bona colla d'anys. Relativament secundari però especialment interessant perquè parteix de persones, grups i situacions molt determinades. La meva invitació a reflexionar surt, doncs, clarament de l'àmbit estricte de la comarca, del poble i de l'escola dels que parlem: poden estar interessats a seguir-ho i a participar-hi gent de qualsevol lloc, edat i condició com de fet ja s'està donant ben clarament.
També per part meva vull anar fent els meus comentaris de manera relativament espontània, deixant brollar sentiments, pensaments i impressions sense donar-los temps de passar per gaire sedassos preventius d'autocontrol i autocensura. La meva experiència em diu que sempre que m'ho he pensat molt i he meditat molt sobre l'oportunitat d'una expressió, d'una paraula, d'un judici sobre qualsevol cosa me l'ha feta sortir descafeïnada. Cal deixar brollar la paraula fresca i la poesia i els possibles matisos ja podran venir més tard.
Un breu comentari a les entrades anteriors de l'anàlisi institucional: crec que algú dels d'Ágora anava realment a analitzar a fons per obrir possibilitats de canvi real a l'escola i a la societat. Però aquest obrir possibilitats és només això, i falta la resposta per part dels implicats, falta que aquests tinguin alguna voluntat o desig real de canvi perquè sempre serien ells qui l'haurien de dur endavant en cas de voler-ho. I penso que lo normal era i és encara precisament lo contrari: les persones, les institucions i els grups ens guardem de fer canvis reals i ens entretenim canviant cosetes, adornar-les, pintar-les amb colors bonics precisament per estalviar-nos d'anar a fons de les coses, "canviar, només, per no canviar" com se sol dir. Sé molt bé que lo més difícil del món és que les persones canviïn realment i que normalment la gent mor en la mateixa perspectiva que havia tingut des de petit. Aquesta societat narcisista i competitiva de la que parla l'informe és la que de fet i amb fets volem majoritàriament i defensem, incloent-hi els qui van pel món de revolucionaris. Davant de plantejaments reals de canvi ens refugiem ràpidament i instintiva dintre la closca, com els cargols, i tenim dret a fer-ho, és la nostra llibertat, però això té un nom i li hem de saber donar: co-var-di-a. I uns resultats: el manteniment d'una societat cada vegada més inhumana en tots els àmbits.
Em donaria per ben pagat si algú reaccionés davant de lo que dic, inclús violentament, i em fes alguna resposta obrint possible diàleg. Difícilment serà així, la nostra closca més ben apresa és la de "deixar-les passar altes". "fer-nos l'orni", "muts i a la gàbia", criticar-ho des del xiuxiueig. I m'estarà bé si passa això que dic, però jo continuaré el meu camí, si calgués inclús en solitari.

divendres, 26 d’abril de 2013

Anàlisi institucional (3)

Tal com deia ahir ara us completo les conclusions de l'informe a la primera part, el que es refereix als elements estructurals i del que ahir reproduïa ja els vuit punts inicials:

"En resum, l'única cosa que permet l'estructura del col·legi és la transmissió d'uns coneixements predeterminats a nivell oficial, aliens a la realitat i la finalitat dels quals és la imposició dels models i valors socialment proposats per la societat narcisista i competitiva.
Però aquesta transmissió de coneixements es realitza a nivell individual (professor - grup classe), no facilitant l'estructura cap mena de coordinació, inclús a aquest nivell. És a dir, estructuralment, tot depèn de l'acció individual i espontània dels elements docents, la qual cosa implica una actitud exclusivament receptiva per part dels alumnes, subjecte pacient de l'estructura educativa.
Tot i que s'ha constatat anteriorment que no hi ha explicitat un model antropològic cap al qual el Col·legi adreci la seva acció educativa, és evident que qualsevol estructura educativa porta implícit un model antropològic, és a dir, l'estructuració expressa el model d'home que es va configurant a partir d'aquesta estructura. Dient això no es nega de cap manera la possibilitat de superació d'aquest condicionament estructural a partir de l'acció desenvolupada per la força de l'individu i del grup, però aquesta qüestió ja s'analitzarà a la segona part d'aquest estudi.
Així doncs, l'estructura educativa del Col·legi està configurant un model antropològic, les característiques de personalitat del qual són:
1. Individualisme, aïllament de la realitat: ja que aquest és l'esquema relacional que l'estructura li imposa.
2. Passivitat, no participació, dependència, submissió: com a resultat d'una estructura autoritària en la que l'alumne participa només com a subjecte pacient, sense tenir en compte les seves necessitats reals, les quals tampoc no pot expressar.
3. Inestabilitat, incoherència, no integració: com a conseqüència de la diversitat d'estímuls contradictoris rebuts i de la incoherència de la mateixa estructura educativa, la qual cosa es tradueix en una incapacitat per a la reflexió crítica de la realitat."

dijous, 25 d’abril de 2013

Un pou al mig del pati

Alguns encara recordareu que cap al mig del pati, enfront de la porta del mig de l'edifici, hi havia una espècie de cercle encimentat de mig metre d'alçada i potser de tres o quatre metres de diàmetre. No es pot negar que, enmig d'aquell ampli desert de terra, pols i sorra, tenia el seu encant i sobretot els nens petits s'hi divertien pujant-hi i baixant-ne, fent-hi dibuixos... un element més per a la inesgotable imaginació infantil. Aquell cercle misteriós era, de fet, UN POU.
Va ser una descoberta sensacional que es va fer un estiu en que es va llaurar el pati; i sembla que no quedava ningú viu que en recordés l'existència. Suposo que era pels any 69 o 70. Es va fer analitzar i l'aigua va resultar de primera qualitat, podríem abastir amb ell el col:legi i deixar de banda l'aigua del poble? Per ajornar la decisió i estudiar-ho amb més cura la Junta de Pares va creure que el pou havia de quedar de moment ben visible i li van vestir aquell monument.
Per jugar a futbol era un desastre perquè les pilotes hi ensopegaven i a vegades també els mateixos jugadors. Se me'n queixaven constantment i jo ho transmitia a la Junta ben sovint, però la decisió presa i l'obra ja feta no admetien rèpliques; corrien temps de democràcia orgànica, més o menys com la d'ara, i mai no tocava parlar-ne a fons...
Vaig iniciar una via de desgast de l'autoritat de la Junta per la via de l'humor. Cada setmana a la reunió de Junta els deia que tenia un tema especial a parlar i quan em deixaven els deia que el tema a parlar era "un pou que hi ha al mig del pati". Un dia els proposava de col·locar una estàtua a sobre, un altre dia una bandera, posar-hi una tauleta amb cadires per anar-hi a prendre la fresca... Finalment van cedir i el pou es va fer novament invisible, suposo que fins encara ara.
Us ho he volgut explicar per si algun dia algú el torna a descobrir. D'entrada que sàpiga que ha descobert la sopa d'all i no es faci gaire il·lusions sobre el seu ús. I que el tornin a tapar discretament sense fer soroll, no fos cas que arribés la veu a alguna d'aquestes companyies practicants del fracking que ronden per la comarca i es posessin a remoure cel i terra cercant gasos i petrolis. Decididament semblaria que als pous els ha passat la seva època, ara vivim temps de plàstics i d'aigües "plastificades".
I si algú ho veu d'una altra manera, doncs que el reivindiqui, segur que furgant el trobaran encara intacte al seu lloc i probablement els podrà servir d'alguna cosa. De monument, segur que sí; qui sap si per situar-hi una rèplica de l'estàtua de la llibertat.

Anàlisi institucional (2)

Com deia intentaré resumir algunes de les conclusions de l'informe que em sembli més significatives, però vull procurar anar-les acompanyant de les meves reflexions. Per començar ressalto que amb aquell estudi es pretenia tenir un instrument clar de treball a partir de les dades concretes de l'actualitat, no hi havia cap mena d'intenció de fer judicis que desvaloressin ni l'espai material ni l'activitat que s'estava fent al Col·legi: ho dic perquè en mi mateix i en l'altra gent vaig observar reticències, tots sabem com ens sentim "atacats" quan algú ens diu clarament les coses pel seu nom... Aquest "posar-nos a la defensiva" sol ser un gran obstacle que impedeix que avencem en noves propostes de canvi i crec que això ens va passar molt en aquells moments. També solem reaccionar rebutjant que algú que ve de fora ens vingui a dir les coses, però penso que és lo més normal que se'ns vegi més bé des de fora que des de dintre i que les altentatives vinguin d'aquesta manera i més si aquest de fora té la preparació i el bon criteri per fer-ho adequadament.
A la primera part de l'informe s'investiguen els elements estructurals, se n'analitzen les dades i les seves contradiccions i s'acaba amb unes conclusions en les que s'indica quin model antropològic reflexa aquesta mateixa estructura, és a dir, quin producte educatiu és capaç de produir. Em limitaré a copiar-ne la part final de conclusions globals traduint-ho al català ja que l'informe és en castellà. Com que de fet és una mica llarg avui en copiaré uns punts inicials i demà us en posaré la resta:  

ELEMENTS ESTRUCTURALS: CONCLUSIONS GLOBALS

1. No hi ha hagut per part de pares i professors, sobretot d'aquests últims, la necessària col·laboració per a l'elaboració d'aquest informe. Això pot estar motivat per:
  • Un desinterès per l'acció que es fa al Col·legi
  • Una desconfiança sobre l'eficàcia pràctica d'aquest estudi
  • Un temor a explicitar les postures personals enfront de la situació actual del Col·legi, això portaria a un compromís que no es vol assumir
2. El Col·legi Ntra. Sra. de Rocaprevera, és un col·legi que pertany a l'Associació de Pares dels mateixos alumnes i té una llarga història en les tasques educatives que es realitzen a Torelló, la qual cosa el converteix en una Institució amb pes específic dintre de la vida municipal.
Això el porta a dependre, tal com consta als Estatuts, de persones i organismes municipals no connectats amb la vida escolar. Interessa, doncs, mantenir el prestigi del Col·legi. S'adreça bàsicament a les classes mitja i alta d'aquesta població, per a les que imparteix en règim de coeducació els ensenyaments oficials d'E.G.B. i Batxillerat Superior, comptant també amb un parvulari i una Escola de Formació Professional.

3. No existeix diferenciació a nivell estructural entre l'Escola com a Associació, el Col·legi Lliure Adoptat i l'Escola de Formació Professional. Cal destacar sobretot la incoherència que representa la dependència dels cursos de Batxillerat d'una instància exterior al Col·legi, per lo que suposa d'ingerència en la seva acció educativa.

4. No hi ha un criteri per a la planificació i distribució de l'espai escolar, en funció de les necessitats individuals i comunitàries dels qui les utilitzen.
L'estructura material de l'edifici conforma un espai dividit en compartiments estancs, aïllats de la resta dels espais escolars i de la realitat exterior, condicionant tot això l'activitat educativa del Col·legi.

5, L'economia i administració del Col·legi no estan planificades en adequació a les necessitats reals del centre, lo que comporta la corresponent desorganització i desajustament.
No hi ha coordinació entre les persones responsables de lo econòmic-administratiu, i no s'ha tampoc especificat on arriben les respectives responsabilitats.

6. El Col·legi no té ni un Reglament Interior ni normes de disciplina, i això impossibilita una coherència i coordinació de les accions educatives, la qual cosa tampoc no es pretén a nivell estructural.

7. Falta una informació mútua de lo que passa a nivell de tots els estaments que intervenen al Col·legi: Administració, Junta de Pares, Professorat, Alumnes, etc.

8. El Col·legi no proposa a nivell estructural cap model antropològic vers el qual s'encamini tot el sistema pedagògic, en conseqüència no existeix una línia educativa, ni uns objectius pedagògics, ni uns principis metodològics.

Tot això fa possible que cada mestre a la seva classe i cada professor a la seva assignatura actui d'acord a criteris estrictament personals, no existint una coordinació d'aquestes accions individuals, les quals fins i tot poden perseguir finalitats oposades, la qual cosa impedeix també una avaluació objectiva del progrés en l'aprenentatge de cada alumne i de cada grup de classe.

(Demà completaré, doncs, aquest apartat de conclusions globals sobre els elements estructurals)

dimecres, 24 d’abril de 2013

Anàlisi institucional (1)

Si realment volíem un procés de canvi al Col·legi no podíem començar de cap altra manera que partint d'una anàlisi completa i detallada de la situació en què estàvem, una "Análisi institucional". Ágora va començar a treballar fort en aquesta qüestió i pel desembre de 1974 ens va poder entregar el resultat d'aquest treball reunit en un llibre mecanografiat de 247 pàgines. M'hauré de limitar a donar-ne un petit resum seleccionant-ne determinats aspectes que em semblin més significatius i que pensi que us poden ser més útils. Ho començo a continuació posant-vos el seu esquema i ho aniré completant amb algunes altres entrades successives que per ara no sé quantes seran. Procuraré que siguin poques i que no es faci gaire pesat, però de fet és un objectiu clar d'aquest blog intentar anar al fons dels temes i no quedar-se solament en les seves capes superficials, com ho era clarament la feina pedagògica que es començava a portar a terme en aquells moments. I tots, tothom qui vulgui, hi podeu intervenir enviant-hi algun text propi o fent comentaris dels que ja hi ha. També us puc dir que he començat a mantenir relació de caire privat amb gent que m'escriu per correu electrònic i també podeu fer-ho si voleu; contesto tots els missatges. La meva adreça: pitroig2@gmail.com

Començo,  doncs, amb un breu resum d'aquesta anàlisi institucional que  té quatre parts. Afegeixo també els grans sub-apartats que tenen les dues primeres:

1. Anàlisi dels elements estructurals
  • Dades històriques
  • Situació ecològica
  • Serveis
  • Economia i administració
  • Estructura educativa
  • Sistema pedagògic
  • Casos difícils
  • Anàlisi dels papers socials
2. Análisi dels elements dinàmics
  • Junta de Pares
  • Direcció
  • Professorat
  • Alumnes
  • Pares
3. Conclusions globals de l'anàlisi d'estructura i dinàmics
4. Projecte de canvi pedagògic: propostes a curt i llarg termini

..........

L'estudi es va realitzar fent servir els següents instruments:
  • Observació directa
  • Visita del Centre
  • Consulta de documentació
  • Entrevistes
  • Reunions de grup
  • Enquestes
  • Tests i qüestionaris
(Continuarà)

dimarts, 23 d’abril de 2013

Proposta de treball des de la Ley General de Educación

Sobre l'educació d'aquells anys seixanta tant al Col·legi com en general no em queda, em sembla, gran cosa més per dir. Tampoc no en tinc documentació i solament aquests records dispersos que us he presentat de manera genèrica i poc precisa en els escrits que he fet fins ara. Fins llavors oficialment encara era vigent la Ley de Instrucción Pública de 1857, coneguda com a Ley Moyano, i no n'hi va haver cap d'altra fins l'any 1970, la del ministre de l'Opus Dei Villar Palasí: la Ley General de Educación. Fos com fos aquella llei suposava un canvi important perquè es passava a tenir alguna cosa escrita una mica coherent que era referència i que posava ordre a moltes coses. Es canviava l'Enseñanza Primaria per l'Enseñanza General Básica (E.G.B.) per als nens i nenes dels sis als catorze anys, vuit cursos dividits en dues etapes; la segona etapa començava a sisè i corresponia al període del batxillerat elemental que quedava suprimit. Tot molt teòric i òbviament s'havia de començar a implantar i posa-la en pràctica en aquells primers anys de la dècada dels setanta. Oficialment quedaven suprimits els exàmens i es passava a fer avaluacions continues de l'aprenentatge de cada alumne i de les classes, i per avaluar s'havia de partir de programes i orientacions que, a partir d'unes temàtiques i uns nivells preestablerts, quedaven en mans dels mateixos professors; i com a resultat d'aquells programes i de les avaluacions dels resultats obtinguts se n'havien de programar modificacions i millores de cara al futur. Teòricament era tot un gran programa de treball per cada mestre i per a cada equip de mestres: entenc que sobre el paper es ressaltava molt la figura del professor i se'l feia més protagonista i també es tenia molt present i de manera continuada el procés real d'aprenentatge de cada alumne.
A l'acabar l'E.G.B. als tretze o catorze anys l'alumne podria seguir dos camins: o bé el nou batxillerat de tres cursos o la nova Formació Professional de primer grau que en durava dos. Això per un cantó ens permetria donar continuïtat al C.L.A., categoria que ja teníem per a alumnes de batxillerat, i per l'altra ens posava a les mans l'inici "oficial" al nostre mateix Col·legi d'estudis de Formació Professional que fins llavors s'havien anat fent, amb grans dificultats i èpoques de tota mena, en condició de "lliures" inscrits a l'Escola del Treball de Barcelona.
Realment s'iniciava arreu un període de desconcert total: molt maco sobre el paper però en ple desert en tots els sentits. I en aquests casos ja sabem lo que passa: la gent s'hi posa en contra, segueix formalment lo establert per prevenir possibles inspeccions però tot continua igual o una mica pitjor a nivell real; la vida, la realitat, la il·lusió per fer la feina que ens correspon, el progrés real dels nens, no es creen des de despatxos de ministres amb lleis i organigrames, i de fet segur que tampoc no interessava i era un pur rentat de cara per ser una mica menys mal vistos des d'Amèrica i des de la resta del món. Interessava oficialment, això sí, que els joves sortissin una mica més preparats per fer anar màquines i ser uns obrers o tècnics una mica més qualificats, havíem entrat a l'anomenada època dels tecnòcrates al govern de Madrid.
Nosaltres a l'escola, enmig del desconcert general que va provocar aquella llei, ens vam proposar donar-li una resposta adequada i fer lo que estigués a les nostres mans per aprofitar-la de cara a una millora substancial  de l'escola. Ens vam posar a estudiar-la i vam començar a preparar-nos per aprendre a fer les programacions i les avaluacions, a treballar de manera renovada. Per tot això ja vam poder comptar amb l'ajut decidit i constant dels companys d'Ágora des del moment en que vam iniciar la col·laboració amb ells, devia ser cap a finals de 1973 o principis del 1974. Amb els professors es feien reunions d'estudi de la llei i concretament de programació, inclús es va fer un seminari per als professors de parvulari i de primera etapa d'E.G.B. durant un parell de dies a la rectoria d'Orís per analitzar a fons la realitat educativa del Col·legi i cercar respostes adequades a la situació; en parlaré un altre dia. Així tothom podia quedar situat adequadament davant la feina; la filosofia que ens guiava era, doncs: molt bé que critiquem la nova llei i ben segur que hi trobarem mil coses criticables, però de fet la crítica ha de venir sempre després de fer esforços importants per entendre i posar en marxa la proposta, i mai com a excusa per quedar-nos on estàvem abans. Jo sempre deia que l'escola no podia ser una casa de beneficència i de bones intencions on tothom anés exercint de manera incontrolada la seva "bona voluntat". L'escola és una empresa que ha de donar compte dels resultats obtinguts a cada moment i s'ha de renovar constantment en aquesta direcció de manera molt realista i concreta.
No cal dir que aquestes qüestions van generar noves tensions una mica diferents de les d'abans: ara la qüestió de fons em sembla que era si es volia participar activament o no en un treball col·lectiu de renovació que se'ns oferia i exigia.

dilluns, 22 d’abril de 2013

AMB QUINA DISGLÒSSIA VIVÍEM AL NOSTRE PAÍS!, per Teresa Terricabras

Gent del col·legi Rocaprevera, avui sols voldria fer unes pinzellades, potser lingüístiques?…

M’he preguntat sovint si els nens amb qui vam gaudir tant de l’ensenyança havien llegit, a classe, llibres de col·leccions infantil abans del “Zoo d’en Pitus”. No ho sé. Era una època en què es començava a veure’n la necessitat, en què escriptors com Josep Vallverdú, Sebastià Sorribas, Emili Teixidor, i tants d’altres veient la manca de llibres en català per a infants, havien dedicat molt temps a escriure’n.
 Aquesta seva dedicació ens va permetre disposar a classe de bona literatura. Al “Zoo d’en Pitus” va seguir el “Festival al barri d’en Pitus”, “El viatge al País dels Lacets”, “En Roc drapaire”, “Rovelló”, “Dídac, Berta i la màquina de lligar boira” i tants d’altres.
Tu Ramon recordes quan es va constituir la biblioteca de l’escola. Tot estava per fer i es va anar fent. La biblioteca de la Caixa, vols dir que hi anàvem? La pròpia Caixa ens regalava Cavalls Forts, una nova esperança. Recordo que el nét del sr. Arbós em va fer conèixer els barrufets!

No recordava res de la Ramona Criballés, no ho vaig viure. Sols tinc un llunyà record d’una reunió, no sé si era de CC.OO o no amb el mossèn, llavors, Joan Ignasi Gorchs, em sembla... No recordo res. Uf, quina poca consciència tenia jo llavors! N’he buscat la biografia i m’han impressionat tres fets: a ella la feien patir dues coses, una: “En aquells moments, quan era a la presó, al seu partit i al sindicat li van arribar a dir que estava ´´fent un servei´´, que ´´tenien necessitat de tenir ´´víctimes´´ a presò´´, per poder fer-ne campanya”; l’altra: poc s’ha parlat del sofriment de les dones d’aquell moment... Em pregunto si hem avançat gaire. I la tercera idea?, doncs la gran munió de gent que va anar a dir-li adéu quan va morir: “La sala del tanatori de Torellò era plena de gom a gom” diuen les cròniques del 2011... un cop morta... No dic res més. Falta molt per a conèixer les persones que mentre jo feia classe a Rocaprevera, elles obrien camins democràtics. Avui he après.

Del Sr. Ullastre, alcalde de Torelló, en recordo els carregaments de rocs que es veu que exportava, s’ha aclarit aquest fet? I l’altre el NO a les classes de català. Em sembla que va ser el primer cop – tret de l’anada a tirar la carta als reis- que vaig entrar a l’Ajuntament. També vam fer una manifestació, tinc la visió del pas pel carrer 4 de febrer, carrer del Pont, i enfilar el carrer Sant Miquel. 
 
La qüestió de la llengua anava surant, La Pilar Espuña i jo anàvem cada dissabte a la tarda a Vic a classe de català amb el Joan Solà, quin gran mestre! Us imagineu que hi anàvem per carrers diferents per tal de no provocar sospites. Com vam aprendre a estimar la llengua i a entendre que teníem drets com a catalans a utilitzar-la. Al col·legi era difícil. Hi planava un no-diàleg, molts mestres eren castellano-parlants i no tenien pas cap mena de sospita que existien aquests drets. Com a mínim això és el que vivíem nosaltres. Em sembla que mai vam dir que anàvem a classes de català. El català a classe hi va anar entrant, a poc a poc, veiem tan normal que l’escola parlés castellà! 
 
Amb quina disglòssia vivíem al nostre país!
No vull deixar de dir que ens hem retrobat amb aquells nens de set anys, ara homes capaços de recordar i d’estimar les seves vivències dels set anys. Tot un passat i tot un futur! Vaig ser molt feliç parlant amb ells, vivint el seu present. Gràcies.

Teresa Terricabras Vilar

diumenge, 21 d’abril de 2013

Iniciem la relació amb la Cooperativa Ágora

Amb aquella eliminació brusca de la codirecció que vaig explicar fa un parell de dies no se'm resolien els problemes i simplement tornava a agafar tot sol el toro per les banyes. La situació per mi continuava sent ben difícil: tenia boicot declarat i franc d'una part dels professors i també de pares, uns altres anaven seguint la marxa des de distàncies ben mesurades i només uns pocs formaven bona pinya amb mi de cara als plantejaments d'innovació pedagògica que ens anàvem fent; la dificultat de tirar-ho endavant no era petita començant sempre per la nostra pròpia incompetència. En aquesta situació, doncs, un dia qualsevol vaig anar a dinar a casa d'uns bons amics de Barcelona que em tenien un gran apreci, i tot dinant em vaig esbafar explicant-los les meves trifulques a l'escola. Quan vaig acabar, el fill gran en Francesc Roqué, que feia poc que s'havia llicenciat en Psicologia, em va comentar que feia quinze dies que havia entrat a treballar en una cooperativa que entre altres coses oferia serveis sociopedagògics i que de moment estava molt content del treball que havia començat. Em va dir que si ho volia ell podia parlar de la meva problemàtica amb el director de la cooperativa i estudiar si es podia obrir entre nosaltres alguna forma de col·laboració. Li vaig dir que ja ho podia fer i al cap de poc vaig anar a conèixer i conversar llargament amb l'Ángel Nogueira, creador i director d'aquella Cooperativa Ágora, que acabava de deixar la docència de psicologia a la Universitat de Barcelona per dedicar-se a la nova aventura a ple rendiment. Per mi lo fonamental d'aquella conversa va ser que vaig veure clar que la seva proposta no era simplement de fer estudis psicològics dels alumnes de les escoles sinó que estudiaven les situacions de les persones i dels llocs per implicar-se després a fons en la resolució dels problemes que haguessin detectat en aquells estudis. A més, partint de la precària situació econòmica del Col·legi, m'oferien un tracte ben especial en els pressuposts de les seves col·laboracions que s'anessin plantejant. Vaig respirar a fons: se m'obrien nous horitzons i era clar que allò podia ser molt seriós i aportar aquells canvis que d'una manera molt esborronada i encara imprecisa alguns somniàvem. Ho vaig proposar a la Junta de Pares i ells, tenint presents les circumstàncies en què uns i altres ens movíem, van acceptar que iniciéssim alguna acció puntual amb Ágora i que ja aniríem veient on anava a parar tot plegat...
Explico aquest origen senzill i planer de la nostra relació amb Ágora perquè, a partir de lo que va passar uns anys més tard i amb la mitologia popular que se'n va crear a nivell de tot el país, a alguns us podrien sonar a mals esperits vinguts qui sap d'on a destruir-nos, provinents potser de les mateixes calderes d'en Pere Botero. No pretenc aquí defensar res ni destruir cap mite, així com durant quaranta anys hem aguantat en silenci tota mena de difamacions i de calúmnies a tots els nivells de la societat, no passarà res si això continua fins que em mori; en aquest blog vull simplement exercir el dret i potser la obligació moral d'expressar la meva veritat. I com que a partir d'ara a les explicacions que vagi donant Ágora hi ha de tenir una presència molt rellevant, us havia d'explicar planerament com havia començat aquella nostra col·laboració.
Lògicament no penso entrar ja més en qüestions externes a la mateixa tasca pedagògica i només aniré tractant concretament dels temes que es van anar plantejant i realitzant, però penso que em tocava començar aquest capítol situant aquestes coses. Segur que lo que anirà venint a molts dels qui ho llegiu encara us podrà ser útil perquè les problemàtiques personals i de les institucions crec que amb el pas dels anys tampoc no han canviat tant com podria semblar a primera vista... I la història sempre ens pot ser mestra si ens posem a to i estem oberts a  aprofitar-la.

dissabte, 20 d’abril de 2013

Reflexions

Aquest blog pretén fonamentalment reflexionar sobre fets i vivències d'aquells anys de la nostra escola. Reflexionar és intentar anar a l'arrel de les coses que fem i que ens passen. A través d'unes pinzellades que se m'acudeixen en aquest moment us convido a seguir aquest camí i fer nous intents d'arribar a aquestes arrels; és així com la memòria se'ns pot convertir realment en instrument de canvi per a cadascú de nosaltres en el present.
Des de postures ideològiques, partidistes i de bàndol la vertadera realitat de les persones, dels grups, dels projectes se'ns amaga darrera de les nostres banderes. No podem veure realment l'altre que tenim al davant perquè la nostra ment n'ha fabricat prèviament una imatge fictícia i irreal, a la mida de les nostres conveniències. L'altre passa a ser un contrincant a combatre i a desprestigiar a través de mitges veritats i moltes mentides que ja nosaltres mateixos ens creiem, potser fins i tot un enemic a destruir . I, ja en un àmbit més ampli de societat, ens arribem a matar per unes ideologies, per unes creences religioses, per afanys de domini i de poder... 
Crec que al Col·legi ens passava això mateix: es van crear dos bàndols i cada bàndol encara estava dividit en subbàndols diversos. A atacar el contrincant, desprestigiar-lo, minimitzar-lo, inclús fer-ne burla en comptes d'iniciar amb ell una franca col·laboració i debat constructiu. Des d'ideologies que partien de que els grans eren més importants que els petits, que uns sabien pensar i els altres no, sempre creient que l'altre és curt i imbècil o que té mala fe. Bons i dolents, grans i petits, E.G.B. i batxillerat... bàndols, partits oposats, temporals estèrils. I tot recolzat en irrealitats fictícies, perquè ni els professors més "conservadors" eren uns ogres que es mengessin els nens ni els altres eren uns irresponsables incapaços que creessin caos i descuidessin la seva feina... 
I des de les ideologies i els partidismes només es podia arribar a confrontacions i pugnes estèrils, a que cadascú es tanques a la seva classe i anés fent, això sí normalment, lo millor que bonament sabés. I lo més greu de tot això és que ens distreia i ens paralitzava per fer el plantejament constant de la persona dels alumnes i dels seus aprenentatges de la vida i de com fer per part nostra de la millor manera possible la feina que hi teníem compromesa, objectiu real i imperatiu categòric de la nostra presència allà de cada dia.

divendres, 19 d’abril de 2013

Una primera "bomba de rellotgeria"

Era, l'any 1972, aquell any en què es començava a implantar la coeducació, es volia començar l'edificació de l'edifici "nou" als terrenys d'INVISA, etc. 
Era vist que un moment o altre arribaria alguna càrrega explosiva destinada a recuperar l'ordre contra aquell "caos, desastre i desordre imperant, disbauxa, descontrol" o com cadascú ho volgués qualificar. Em va arribar com revestit de preciosa mona de pasqua però que portava incorporada una càrrega que hauria de fer explosió al seu moment oportú: se'm proposava, per part de tres membres del professorat, d'iniciar amb ells una codirecció del Col·legi: la Marta Roqué, l'Ángel Luri i la Trinidad Carrascoso, líder indiscutible del grup i esposa de l'Ángel Luri. Vaig captar que hi havia càrrega amagada però ho vaig comentar a la Junta de Pares i vaig acceptar el repte: de fet tot havia anat precedit de llargues campanyes de desprestigi contra el sector innovador situat sobretot  a les classes dels petits i a més, com ja vaig dir fa uns dies, es fonamentaven en fets reals ja que no vull ni podria negar que ens faltaven molts ingredients per fer rutllar bé aquella nova experiència que es pretenia alliberadora; una cosa fonamental que ens faltava, crec jo, era una voluntat conjunta de fer en equip un vertader treball pedagògic més enllà de postures prèvies tancades al diàleg i a l'evolució positiva de les coses. Això afectava els dos sectors però sobretot i molt clarament a aquests que ara venien amb aires de salvadors. Jo em vaig convertir en una mena de trompítxol que ballava i donava voltes pel cantó que m'empenyien aquella colla de dits a cada moment; allò va ser per mi l'inici del període més obscur d'aquella petita història i ho vaig passar molt, molt malament. Al sortir al final de la jornada i a vegades a les hores de migdia i tot, recordo que m'escapava amb el cotxe a lo que jo en deia "els meus boscos de la Vola", més enllà de Les Cases de Sant Pere: havia trobat al bosc un refugi que m'aguantava de la desesperació, però que no em portava enlloc. Una tarda de primavera, enmig dels roures i les alzines i dels xòrrecs del Forners va ressonar un crit que em sortia del fons de les entranyes: Prou, s'ha acabat, o ells o jo! Aquell mateix vespre hi havia reunió de la Junta de Pares i els vaig dir aquella mateixa frase demanant-los que decidissin ells i quasi sospirant per alliberar-me de tot aquell merder però carregant-ho a la consciència de qui representava l'autoritat de l'Assemblea de Pares. Vaig quedar fred: no s'ho van pensar dues vegades i em van contestar: "Doncs, volem que siguis tu". 
De fet sempre he tingut clar que en aquells moments i en alguns altres vaig aguantar el tipus només per motius de consciència: perquè no podia deixar que els nens i els mestres tornessin a situacions educatives que creiem nocives i que alguns donàvem ja per superades. Potser avui dia no és fàcil creure's que això pugui ser així, però és la meva veritat que he guardat sempre al fons de l'ànima.
Avui us he parlat d'això amb molt poques ganes de fer-ho i de bona gana me'n guardo al tinter una bona colla de detalls ben sucosos; ho explico realment a contracor, però si vull tirar endavant aquesta petita història hi ha fets que no puc passar per alt perquè han de permetre que es pugui entendre la seqüència. És com ho recordo jo i si algú en guarda encara el seu record que ens ho expliqui a la seva manera. No pretenc ara que ningú em doni la raó de res sinó simplement parlar i deixar parlar de la memòria amb llibertat.

dijous, 18 d’abril de 2013

Cuatro de Febrero

Una jornada per a mi gens memorable: estic al costat del Sr. Albert Arbós i Sra. durant el sopar del Premio Literario Cuatro de Febrero, any 1967, als locals de la Cooperativa La Moral. Un parell de mesos abans havia sabut que per ser capellà mestre del Col·legi em corresponia ser membre del jurat d'aquell Premio. No tenia ni temps per negar-m'hi d'una manera mínimament elegant i per companyerisme amb el Sr. Arbós ho vaig acceptar. En col·laboració dies abans ens vam llegir les obres presentades i ben d'acord vam decidir el nostre vot, el Sr. Arbós era realment un entès en escrits literaris, jo ho era ben poc però confiava en ell.
Jo l'any següent ja no vaig tenir el problema de decidir si continuava o no com a membre d'aquell jurat, ja no m'hi van convidar, i amb molta raó: al final d'aquell sopar tothom es va posar dret per cantar solemnement el Cara al Sol, la majoria fent amb el braç dret el signe feixista, però es veu que aquest ja no era ben obligatori del tot; jo, només jo en tota la sala, vaig continuar assegut i amb la boca molt ben tancada fins que va amainar el temporal. Lògicament allò era imperdonable i ja no em van molestar més per aquelles falòrnies de tan mal gust. El Sr. Arbós es fonia de ràbia però estava acostumat a aguantar-se i va haver de fer veure que cantava i crec que encara va haver de cantar alguns anys més...

Contextos de la vida del poble

Avui tinc ganes de tornar a parlar de coses del context del poble en aquells anys, no oblidem mai que tot estava molt entrelligat i jo, per exemple, em movia en fronts ben diferents que no puc deslligar uns dels altres per entendre'm i entendre lo que fèiem i passava.
Avui, que tinc la gran satisfacció d'haver-me retrobat amb en Josep Portell a través del comentari que fa al meu escrit anterior, faig memòria del "Consell Territorial" que encara ara no sé perquè tenia aquest nom. Un grupet de persones organitzàvem mensualment una conferència que es feia a la biblioteca de la Caixa al carrer de Sant Miquel, la biblioteca que tenia el poble en aquells temps. Segur que em deixaré noms però entre ells hi havia el Pere Portell de La Moda, en Xavier Arcarons, en Pere Sidera i no cito més noms perquè m'equivocaria. Havíem aconseguit fer venir conferenciants de molt nom i tractar temes de molt interès. Un exemple que recordo és el jesuïta Antonio Marzal que en aquella època tenia fama de ser un home "dels més avençats". Es feia un bon diàleg al final. Érem com una mena de precursors del Fòrum de Debats que es fa a Vic des de fa una colla d'anys amb molta força i en el que continuo participant activament. Normalment ens reuníem a casa d'en Pere Portell.
Un altre exemple molt vital: El Grup Esplai 69. El nom ja diu l'any en que va néixer. Sota les ales de l'església però de manera molt descafeïnada. Va tenir molta empenta: excursions de molta gent jove a la Vola, als Munts, a Savassona... Teatre al Centre Catòlic, amb "El retaule del flautista" que es va repetir i repetir amb gran èxit i que crec que es va anar a fer a altres llocs i tot. Aquí cal fer memòria, sobretot, d'en Josep Serrat com a primer impulsor i ja començava a despuntar un gran creador i home de gran entusiasme que va tenir Torelló durant molts anys i de qui tinc ganes de parlar més algun altre dia: en Josep Bardolet Casas. Pagaria lo que fos per tenir una foto del Fortià Casas, el Gori, quan a "El retaule del flautista", davant el seu fracàs d'autoritat, s'anava esmunyint i quedant realment sota la taula...
I últim per avui: la detenció pública a la Vitri i conduida amanillada pel carrer, d'una de les persones més honrades i compromeses que he conegut: la RAMONA CRIBALLÉS. Havia comès el greu pecat de participar en un seminari impartit amb gent del PSUC a l'Alemania Oriental. Més tard es va filtrar que jo l'havia visitada a la presó de dones d'Alcalá de Henares i vaig rebre amenaça velada però molt directa del mateix alcalde Pere Ullastre. La visita a aquella presó va ser una vivència d'humiliació sublim: separats entre reixes i davant una dona policia vigilant que ens exigia parlar-nos en castellà. Hi vam anar amb el seu cunyat Pere i amb el meu pare: a Madrid per primera vegada amb el sis-cents, només amb un plànol rudimentari i buscant el pis d'un conegut vigatà que vivia a Carabanchel Alto i que ens havia deixat la clau per tenir casa durant aquells dies. Demanant es va a Roma... Més tard, sempre valent-me de la meva condició privilegiada de capellà, la vaig continuar visitant periodicament a la presó de dones de Trinitat Nova i organitzava pel poble recollides d'aliments i altres materials per als nens de les preses que la Ramona tenia al seu càrrec a la presó.
Totes aquestes vivències, tenen alguna cosa a veure amb el Col·legi? Jo crec que sí d'una manera o altra, vosaltres ho podreu jutjar. Si més no són anècdotes que ens agrada explicar o sentir. I a qui no li agradi, pitjor per ell, que no ho llegeixi...

dimecres, 17 d’abril de 2013

La Revista Punt i a Part

Fa un parell d'anys, una persona amiga em va fer l'obsequi d'aquest nº 5 de la revista Punt i a Part. Confesso que jo ni recordava que hagués existit aquesta revista però me'n vaig alegrar molt; no n'he pogut trobar per ara cap més número, a veure si des d'aquí surt algú que tingui localitzats els altres. No sé tampoc a quants números va arribar.

La coberta d'aquest número 5. Com es pot veure va sortir a finals de març de 1972

La introducció del número que signo jo. Ja sabeu que clicant sobre les fotos s'amplien; podeu fer-ho amb qualsevol fotografia d'aquest blog.

La pàgina 5 està dedicada a un estudi econòmic del poble fet pels alumnes amb la col·laboració d'algun adult.

 En aquesta última pàgina hi trobem les solucions als passatemps de pàgines anteriors i es donen els noms dels col·laboradors. Veureu que diu, per exemple, EL MONO DESCIENDE DE LOS COCOTEROS: És que a la pàgina d'humor havien fet aquesta pregunta: "El hombre desciende del mono. ¿Pero de dónde desciende el mono?".

No ho podem reproduir tot, però sapigueu que també s'hi pot trobar una "Página Pedagógica" no signada on es parla de la seguretat emocional del nen i diuen que aquesta descansa en tres pilars: l'afecte, la tolerància i l'estabilitat. També hi ha un "Anecdotario escolar" i "Paso al humor".

dimarts, 16 d’abril de 2013

Educació sexual

Un gran tabú universal el tema de la sexualitat, encara ara... però en aquells anys seixanta era una vertadera fortalesa alimentada per una estricta moral de pecat. Un sol mal pensament consentit i no confessat a temps et podia obrir de bat a bat i per sempre les portes de l'infern. Un terror que creava conflictes interns gravíssims en persones que s'ho creien de veritat, que potser tampoc no eren tantes...
Jo vaig rebre una formació relativament oberta i ben fonamentada en principis teològics de part d'algun professor jesuïta obert i competent, però això no deixava de ser conflictiu i havies de vigilar molt de donar punts de vista massa permissius sobretot en públic: era conflicte intern constant de conciència i fessis lo que fessis sempre estaves en fals.
Al Col·legi el tema no podia continuar ja més silenciat si realment ens preocupava l'educació d'aquells nens en tots els aspectes. Una vegada més, organitzant al meu gust les classes de religió, vaig obrir el tema amb els alumnes més grans i vaig poder comprovar com només d'encetar obertament la qüestió ja respiraven més a fons. De fet eren les èpoques en què començava a córrer en determinats nuclis de pares un llibret que crec que es deia "Com neixen els nens" il·lustrat amb dibuixos; així ells també trobaven una senzilla referència per encetar el tema a casa... I va ser l'època en què va fer furor la pel·lícula alemanya Helga que es va anar projectant durant mesos i anys al cinema Aribau de Barcelona. La va veure molta gent però recordo que molts no s'atrevien a confessar que l'havien vista. Donava molta informació amb imatges nítides sobre gestació, part, etc. i penso que per damunt de tot servia per anar desmuntant el tabú. Puc dir que tenia força clar que l'educació sexual va molt més enllà d'una pura informació sobre el funcionament d'uns òrgans i sobre embarassos i gestacions i que forma part de l'educació integral de les persones.
Des dels primers anys i per fer-ho més bé vaig convidar a col·laborar en aquesta tasca un gran amic meu d'infància que en aquella època era metge pediatre a Manlleu: En Joaquim Ordeix Cornet. Cada curs trobavem uns dies per fer aquesta tasca a les classes en què ens semblava més adequat fer-ho. Crec que entre tots dos, no sols els informàvem bé de les qüestions bàsiques sinó que els ajudàvem a entrar en els platejaments de l'amor tan propis d'una sexualitat realment humana. Els qui ho van rebre són els qui ara podrien dir si realment tot allò els va servir o no. I per altre cantó també tenia clar que no era solament qüestió de fer aquesta activitat educativa amb els nens un cop cada any, sinó que d'una manera o altra havia de formar part del dia a dia de l'activitat a l'escola.

dilluns, 15 d’abril de 2013

El nen, el centre de l'escola?

Aquest blog té la pretenció fonamental de fer entendre la problemàtica que teníem al Col·legi en aquells anys i avui en parlo ressaltant l'escrit que ens va fer fa poc la Teresa Terricabras amb el títol "Tres capses màgiques." En aquest text senzill i concís hi trobem que el nen és convocat des de petit a valorar lo seu i el seu entorn, a reflexionar-hi amb distància, a donar resposta als problemes i a fer-se'n responsable. El nen, acompanyat sempre per l'adult però protagonista real del seu propi creixement humà... I com diu la mateixa Teresa: "Les tutories que van aparèixer anys més tard no poden de cap manera substituir aquell diàleg..." És que realment el conflicte el teníem no solament amb l'escola i la societat autoritària i jeràrquitzada que ho inundava quasi tot sinó també amb els grups i moviments que en plantejaven la millora a partir de nous mètodes i tècniques pedagògiques però sense plantejar a fons el principi general autoritari, vertical, monolític, la vertadera atmosfera que es respirava arreu. La Teresa i alguns altres, poquets, plantejàvem com qui no diu res i de manera encara poc madura però real, un canvi molt radical de l'escola i de la mateixa societat i crec que n'érem només parcialment conscients i per altra banda no disposàvem d'uns models palpables per fer-ho; els pocs models que se'n podia trobar ens quedaven lluny, només als llibres, d'aquells pedagogs que realment havien fet camí per aquestes vies i ho havien realitzar a la seva manera amb coratge. I nosaltres n'estàvem convençuts, ho portàvem dintre com una fe interior en les persones de qualsevol edat o condició i no estàvem disposats a vendre-ho o abandonar-ho a cap preu.
Tot això, qui ho pugui entendre que ho entengui, i sospito que continuen sent no pas molts, però és això lo que explica el fons de tots els problemes i lluites que vam viure al Col·legi i a nivell de tot el poble i comarca. I és aquest fons que cal fer patent si de veritat volem retornar la memòria en aquest cent-vint-i-cinquè aniversari. Per entendre-ho s'ha de tenir plantejada una crítica al sistema social imperant encara i assimilat a les consciències, piramidal i vertical, d'amos i esclaus, de rics i pobres, de llestos i ignorants, de petits i grans, d'homes i dones; sistema de dominació i de poder imposat  per la força i recolzat en principis religiosos, en l'obediència i en una consciència personal adulterada. I és aquest el motiu fonamental que m'ha inspirat a iniciar aquest blog. Volem dir tot això quan diem que el nen és o hauria de ser el centre real de l'escola; és la gran assignatura que continua pendent arreu de la nostra societat i que ens permet seguir vivint com a sers disminuits i amb delegació constant de responsabilitats. I el mestre, el primer disminuit, dedicat a realitzar i executar programes i consignes que li vénen donades amb detall, obligat a doblegar-se constantment per mantenir, que trist, un lloc de treball al servei del control de les noves generacions...

diumenge, 14 d’abril de 2013

"Guiatge"

Crec que vaig començar a ensenyar català a les classes dels grans des del primer any de la meva arribada, o sigui el mateix 1966 i crec que, al menys des de la guerra civil, ningú no ho havia fet encara, suposo que en èpoques de la república i abans això devia ser molt més normal però en aquells moments la normalitat imperant era l'ús del castellà i el seu aprenentatge. Òbviament nosaltres les classes les vam fer sempre en català, en flagrat desobediència civil com diríem ara, però l'ensenyament directe de la nostra llengua a classe crec que es posava en pràctica per primera vegada.
Al principi no tenia cap classe assignada de català, simplement ho ficava dintre de les altres classes, no recordo si a les de religió, o de FEN (Formación del Espíritu Nacional), o en les altres llengües que ensenyava: castellà i llatí, o potser una mica en totes... Ho feia d'una manera molt senzilla, còmoda i divertida: tenia un llibre que encara ara recomanaria a qualsevol: "GUIATGE.
Per a parlar i escriure bé el català", un llibre senzill i molt divertit de l'Artur Martorell i amb dibuixos preciosos d'en Cesc. Cada lliçó ocupava només dues o tres pàgines amb una part curta de teoria, un apartat de barbarisme que ens feia veure els castellanismes que teníem incorporats a la llengua, seguien uns exercicis en els que s'incloia una lectura curta d'un poema o escrit triat d'algun bon escritor. Als alumnes em sembla que els agradava molt aquella pràctica; és la base principal per què servís per alguna cosa. Crec recordar que ells no tenien el llibre però tots tenien la seva llibreta dedicada al català i hi anaven anotant les coses que els ensenyava.



dijous, 11 d’abril de 2013

De fet i a pesar de tot, érem pioners de canvi

Fins ara m'he entretingut molt a parlar de temes podríem dir estructurals del Col·legi que penso que eren necessaris per situar una mica les coses al seu lloc. Ja aniré donant dades d'aquesta mena sempre que pensi que hi ha qüestions que interessi exposar, però ara tinc moltes ganes de dedicar-me a tractar dels temes centrals: dels alumnes, de l'experiència educativa en ella mateixa, de la vida que existia abundant enmig d'aquella situació tan caòtica. Ja n'ha començat a parlar la Teresa Terricabras en els dos escrits que ens ha fet fins ara.
A partir d'aquest escrit vull suspendre de moment aquesta part més estructural però l'acabo ara fent encara referència a unes quantes dades interessants o curioses que m'agrada fer-vos conèixer o recordar:
La fàbrica INVISA havia fet fallida i en un moment determinat de 1969 vam saber que al cap de poc aniria a subhasta. La Junta va veure que no podia deixar escapar així com així aquella oportunitat tenint present la proximitat d'aquell ampli espai i va plantejar comprar-la. Es va anar a parlar amb l'alcalde qui es va entusiasmar amb la idea i de fet es va posar al davant en nom del Col·legi i fins i tot va fer ell mateix les ofertes a l'hora de la subhasta. Tot i que es va presentar un altre pretendent que va fer pujar considerablement el preu, es va poder comprar per una quantitat realment irrisòria: si no recordo malament crec que no arribava a tres milions de pessetes o que no passava gaire d'aquesta quantitat. Això va ser durant els primers mesos de 1970. Aquesta compra va permetre iniciar dos anys més tard (1972) la construcció en aquests terrenys d'un nou edifici que es feia possible gràcies a una subvenció i un anticip retornable per hipoteca, concedits pel Banco de Crédito a la Construcción vinculat al Ministeri.
L'any 1968 ens vam proposar la creació d'una petita biblioteca, de moment en un armari de la sala de professors, amb llibres de lectura per a nens i adolescents i llibres de consulta per alumnes i professors. Se'n cuidava una professora i tenia un arxiu de préstecs però no d'obres. Amb tres o quatre anys es va arribar a tenir uns cinc-cents volums, rebuts d'alguna entitat bancària i de donacions particulars.
Va suposar un bon progrés que el 1969 s'instal·lés la calefacció a l'edifici antic i també més tard al nou: a l'antic va ser amb caldera de llenya i carbó i al nou amb caldera de fuel.
El 1972 es decideix sol·licitar la implantació de la coeducació de nens i nenes. També aquest any es va fer un intent de codirecció de l'actual director amb tres mestres de l'escola que va fracassar ben aviat per no poder-se posar d'acord en línia educativa i mètodes. Miraré de parlar-ne més extensament un altre dia.
Ben curiós, pel maig d'aquell any la Junta Directiva discuteix la possibilitat de presentar dues mares d'alumnes com a candidates per a la pròxima renovació dels seus membres. Sembla que es va aprovar ja que hi van entrar com a pioneres del sexe femení la Pilar Barniol i la Rosa Nardi.
Es contracta per primera vegada una bona assegurança mèdica escolar.
Pel setembre s'inicia la coeducació als tres graus de parvulari i a 1er. i 2on. d'E.G.B. Es tracta d'anar-la implantant progressivament.
L'any 1973 s'encarrega a un centre especialitzat, crec que de Vic, el nom del qual no recordo, un diagnòstic psicopedagògic dels alumnes de 4t. i 6è d'E.G.B. i es preveu que s'anirà fent amb els altres cursos.
Per avui ja n'hi ha prou i, com deia al principi, d'aquí en endavant miraré d'entrar més en la vida real de l'escola en el seu dia a dia, en aquell viure col·lectiu tan poc satisfactori i conflictiu per a tots nosaltres però que de fet significava l'inici d'un replantejament de tot lo que s'havia fet fins llavors i que es recolzava en una bona voluntat compartida de moltes persones amb mentalitats i maneres de fer ben diverses i sovint molt contradictòries.
Seria molt bo que altres persones us animéssiu a dir-hi la vostra, tan si éreu llavors professors, pares o alumnes o gent del poble, com si no hi vau tenir res a veure però que us heu interessat ara per seguir aquesta petita narració de la nostra experiència d'aquells anys.

dimecres, 10 d’abril de 2013

L'Associació de Pares, la Junta Directiva, el Director

Als Estatuts de l'Associació, aprovats com deia a l'assemblea general de desembre de 1965, es diu a l'article segon que el seu objectiu és "el fomento de la enseñanza en general y el sostenimiento, gobierno y mejora del colegio masculino..." Sobre la Junta Directiva diu a l'article cinquè: "regirá la vida de la Sociedad, con sujeción a las disposiciones de la Asamblea General, con las más amplias facultades de representación judicial, extra-judicial y de gestión. Se compondrá de seis miembros...". Del Director i dels mestres aquests estatuts no en diuen ni una sola paraula. De fet, la clau d'això i d'altres coses podia haver sigut l'article novè que diu: "La Junta Directiva formulará y pondrá en vigor un Reglamento para el gobierno interior del Colegio y tendrá facultad para modificarlo siempre que la experiencia y las circunstancias lo aconsejen o a su juicio". Com sol passar sempre en aquests casos d'això ja no se'n va recordar més  ningú i crec que s'ha de reconèixer que hauria sigut molt difícil concretar-ho si algú ho hagués intentat; però el fet important és que realment no hi havia res escrit sobre línies educatives, funcions del director i dels mestres, organització interna del Centre i tot s'havia de continuar fent de manera improvitzada comptant amb la bona voluntat i dedicació d'uns i altres, campi qui pugui i que cadascú vagi fent lo que bonament sàpiga. Aquest és al meu entendre el pecat original que ens va ocasionar a tots sofriments i disgustos, malentesos i lluites internes i, sobretot, uns resultats pedagògics molt limitats i sempre molt discutibles. Cal tenir present tot això a mesura que es vagi parlant de l'activitat de tots aquells anys. Realment aquesta gran indefinició no pot portar més que a compartiments estancs, a lo que diuen en castellà "cada maestrillo con su librillo", i a que algú anés fent una labor indefinida, discutible i poc clara d'intentar mantenir unit aquell puzzle d'una manera o altra: un director, en aquest cas jo, que com a tal i més enllà de les classes que també impartia, no sabia mai què havia de fer ni per on girar-se i que anava justificant la seva activitat a base d'"enderezar entuertos", com diria el Quixot, per tots cantons i animar les activitats que es plantejaven els mestres, sobretot les que li eren més plaents i satisfactòries dintre de les diferents línies d'activitat que allà convivien. Continuaré parlant d'aquestes qüestions en altres escrits referits a l'activitat que vam anar fent durant tots aquells anys.
La Junta Directiva es reunia cada setmana amb la participació del Director. Centrava la seva atenció primordial la qüestió econòmica, sempre molt precària i que requeria constantment apedaçar forats. Era una funció fonamental seva i crec que l'anaven fent dignament i tan bé com sabien. I l'altra feina que tenien era escoltar cada setmana les explicacions sobre les vivències setmanals i el plec de problemes que el director vivia en el dia a dia, deixar-lo que s'esbafés i tornant-li opinions i algun cop de mà. Sort que sempre havia tingut la seva confiança i recolzament; a més per mi, i potser també per ells, sempre era una estona setmanal agradable i de bona convivència que donava un petit respir davant els problemes de tot tipus que ens anaven sorgint. En aquest sentit la Junta ajudava a mantenir aquestes situacions tan precàries i anava trampejant les borrasques de l'Atlàntic, les inundacions i pedregades provinents de nord i sud i el fred siberià que sovint ens congelava l'ànima.
De fet, oi que s'entén la renúncia incondicional del Sr. Arbós poc temps abans? I em pregunto per què jo vaig aguantar tants anys? Encara ara no ho tinc clar, crec que una mica per l'il·lusió ingènua de canvi cap a una escola realment nova i per als nens, també per l'esperança real d'aquest canvi que em donaven determinats fets i progressos que s'anaven aconseguint, potser també per l'esperit de sacrifici i de renúncia que portava dintre, i no cal dir que també perquè de fet portar el títol de director satisfeia una mica la meva vanitat i em feia sentir "important". Segurament que una mica de cada cosa i d'altres i tot; les coses no són simples i els motius que tenim per fer-les tampoc, i ni nosaltres mateixos no en som mai plenament conscients ni sabem valorar el pes que pugui haver tingut cada un d'aquests motius en les nostres decisions.

dimarts, 9 d’abril de 2013

TRES CAPSES MÀGIQUES, per Teresa Terricabras


Hi ha vegades que penses que sí que la màgia pot ser ben a prop nostre. Tres capses podien millorar el nostre petit món. Mireu-ho:
  • podien evitar la venjança
  • podien evitar la violència
  • provocaven parlar dels fets negatius amb tranquil·litat al cap d’un temps d’haver passat aquests
  • permetien reconèixer els errors propis
  • permetien reconèixer i acceptar i perdonar els errors dels altres
  • permetien fer les paus de veritat, després del diàleg corresponent
  • donaven peu a felicitar els fets positius dels companys
  • podíem ser feliços quan un sabia felicitar
  • ens permetia valorar i reproduir situacions positives
  • podíem aportar les nostres idees
  • calia defensar aquestes idees
  • i si es veien bones, podíem entre tots pensar com dur-les a terme
  • era possible discutir sobre els procediments i valorar el resultat final
  • era possible canviar si la valoració era criticable
  • era possible celebrar un bon fet...
I més, i més...
I quines capses eren aquestes? Eren tres urnes (bé crec que llavors no coneixíem aquest mot, anys 68,69,70... Ja es veu, oi?). Tres urnes amb tres cartells:

JO CRITICO
JO FELICITO
JO PROPOSO

A la primera capsa, tots, nens i mestres podíem posar-hi papers amb petites explicacions de “malifetes” i podien anar dirigides a tots, mestres i nanos. En recordo alguns exemples. Un nen no treballava prou i enredava, podíem escriure-ho i ho discutiríem a l’assemblea. Un altre tirava una coça jugant a futbol, cap a la capsa, no calia barallar-se, no calia tornar-s’hi: ja en parlaríem. La mestre no complia el que havia dit, o renyava “injustament”, cap a la capsa: enraonant la gent s’entén...

A la segona capsa podíem felicitar-nos quan havíem après quelcom prou difícil, quan ens havíem ajudat, quan havíem treballat bé, quan evitàvem un petit vici, quan ...

I a la tercera? Les propostes podien variar, des de proposar un joc per al pati, fins a un tema d’estudi, una “investigació”, un llibre, una ajuda, una col·laboració...

L’assemblea era el moment setmanal d’obrir les urnes i d’anar llegint cada paperet. En un principi la primera capsa era, de molt, la més plena, però es van anar equilibrant. Eren nens de 7 anys!, com aprenien a resoldre els problemes, fins i tot, si calia, es discutia el càstig a posar (sols de tant en tant, parlant-ne ja n’hi havia prou).

La disciplina era un diàleg en assemblea! Ho recordo amb alegria. Era possible. Les tutories que van aparèixer anys més tard no poden de cap manera substituir aquell diàleg. Normalment són temes preparats pels adults, prou interessants, que no s’han pas de deixar de fer (sexualitat, drogues, amistat, xats...). Hauria estat bé que les assemblees s’haguessin pogut fer uns quants anys seguits (sempre) per a valorar-ne el resultat social. Allà sí que es parlava del que ens passava i ens forjava. Es pot parlar de la violència com un fet exterior a tu, que diferent d’aquell nen que havent rebut una empenta corria cap a la capsa, agafava un paper (n’hi havia un pilot al costat) i ho apuntava, després tornava a jugar. Potser quatre o cinc dies després es parlava del fet i qui l’havia perjudicat n’havia de respondre. A voltes la culpa havia estat del que es queixava, això també passava i,... acabava acceptant-ho i demanant perdó. En pau, s’havia evitat la ràbia del moment.

Els nens i els mestres eren escoltats pels mestres i pels nens. Una nova escola.

Teresa Terricabras i Vilar