divendres, 20 de desembre de 2013

Apèndix 2: Una resposta meva al blog d'El Cosidor Digital

 Copio aquí  un breu escrit anònim i la meva resposta que s'han publicat al blog d'El Cosidor Digital:
Algú s'anima a escriure l'altre versió dels fets?
Per edat no ho vaig viure, i m'agradaria saber-ne més coses.

Respon
Responc a l'anònim anterior: Els fets centrals crec que queden suficientment documentats al blog. Una altra cosa es la interpretació que se'n pugui fer i en això no n'hi ha solament una sinó tantes com persones ho llegeixin o ho escoltin. No sembla que hi hagi gaire ningú disposat a donar públicament la cara per contradir la meva versió..., és una llàstima. Ja m'agradaria a mi que hi hagués algú disposat a dialogar, a descobrir junts noves cares de la realitat i públicament... No, ja veig que hem tornat al gran silenci i que com a màxim, si surt el tema, es continuaran movent des de l'anonimat en el món dels rumors, de les suposicions, de les suspicàcies i de les sospites..., de les frases genèriques que no diuen realment res però que engatussen els pusil·lànimes. Per exemple, encara ressona pel poble "En Gabarrós va fer molt mal a Torelló" o semblants... Recony, que s'expliquin d'una vegada! Que diguin en què consisteix aquest mal o que tinguin la decència mínima de, si més no, callar. Quina colla de covards; és la covardia una de les grans maldats del nostre temps, i es veu que també de molt abans, del temps dels fariseus si més no. A l'evangeli de Mateu Jesús els deia "sepulcres blanquejats" (Mt. 23, 27).

diumenge, 15 de desembre de 2013

Apèndix 1: Entrevista amb Emilio Lledó

Foto Sergio Méndez
Foto Sergio Méndez
SARAY ENCINOSO | Santa Cruz de Tenerife
Acaba de cumplir 86 años, pero irradia felicidad y esperanza. Emilio Lledó (Sevilla, 1927 ) ha impartido su vocación en universidades extranjeras y españolas, entre ellas la de La Laguna. Esta semana asistió como invitado de honor a una nueva edición de El mundo que queremos, de la Fundación CajaCanarias.
-¿La crisis ha reducido nuestra capacidad de pensar, de replantearnos las cosas?
“Creo que no estamos tanto ante una crisis económica, sino en una crisis de la mente, de nuestra forma de entender el mundo. La crisis más real -con independencia de los problemas económicos, que son muy reales- es la crisis de la inteligencia. No estamos solo ante una corrupción de las cosas, sino ante una corrupción de la mente. A mí me llama la atención que siempre se habla, y con razón, de libertad de expresión. Es obvio que hay que tener eso, pero lo que hay que tener, principal y primariamente, es libertad de pensamiento. ¿Qué me importa a mí la libertad de expresión si no digo más que imbecilidades? ¿Para qué sirve si no sabes pensar, si no tienes sentido crítico, si no sabes ser libre intelectualmente? También ocurre que uno intenta pensar y escribe cuatro especulaciones y no puede hacer nada. Piensas pero no tienes poder. De ahí el poder de la política”.
-¿Cómo consigue no caer en el pesimismo después de decir eso?
“No soy nada pesimista. Solo soy pesimista, en cierto sentido, porque ya soy mayor y me queda poco tiempo, o menos tiempo, pero a mí me parece que la vida es algo muy hermoso y muy estimulante. Tenemos que darnos cuenta y no podemos olvidarnos de la posibilidad que tenemos de mirar. Los filósofos griegos me enseñaron que la palabra ‘idea’, que nos remite al idealismo, significa mirar. Mirar con los ojos, no con la mente. Y después de eso viene la educación…”.
-Hablando de educación, la nueva reforma educativa elimina la obligatoriedad de dos de las tres asignaturas de Filosofía en Secundaria y Bachillerato. ¿Qué consecuencias tendrá en el futuro?
“Me parece un disparate, una cosa inconcebible, cuando hoy precisamente en el mundo tecnológico es tan importante la reflexión sobre los sentimientos, sobre las acciones, y a eso ayuda la filosofía”.
-Dice que le preocupa más la corrupción de la mente que la corrupción tradicional. ¿Quién está corrompiendo nuestras mentes?
“Una política de la mentira y una educación que no se ha tomado en serio. La educación es la esencia de partida social y si eso falta la sociedad de va a pique. Filosofía significaba apego a entender. Preocupación por saber qué mundo es el tuyo, qué sociedad es la tuya y cómo compartir la vida con otros. Por eso es tan importante la política, aunque hoy se hable de la destrucción de la política”.
-Lo que quizás ha conseguido la situación actual es que la gente tenga más apego por saber, más necesidad de filosofía…
“Sí. Quizá la crisis nos ha dejado al aire, al descubierto, y eso nos estimula, por eso es tan importante que los jóvenes se formen, y que tengan acceso a una educación de calidad. Yo he vivido mucho tiempo fuera de España en grandes países tecnológicos, y en un país como Alemania nunca apostarían por una universidad privada”.
-A nosotros nos han obligado a pensarlo todo en términos de rentabilidad económica..
“Exacto. La economía es importante, pero es solo una parte. Hay que dejar que los muchachos, los cinco o seis años que están en la universidad, se entusiasmen con algo, que no se obsesionen con cómo ganarse la vida, ya se la ganarán o la lucharán. La obsesión por ganarse la vida es la forma más radical de perderla”.
-Después de ser un niño de la Guerra Civil en España y de vivir en Berlín la caída del muro, ¿cómo ve la situación actual en cuanto a libertades y derechos?
“Como niño de la Guerra Civil sé lo que es el hambre, pero no el hambre como metáfora. El hambre, hambre, hambre de Madrid de los años 40. No tener qué comer durante años. Era una situación patológica, había acabado una guerra, y había unos vencedores y unos vencidos. Eso hoy no existe, hoy se nos ofrecen un montón de cosas. Estamos en la sociedad del consumo, en una sociedad que acaba consumiendo al consumidor. Pero es consumo vacío, consumo consumiente, que te consume, que te deteriora”.
-Eso lleva a otra pregunta: ¿Cómo nos está deteriorando el uso perverso del lenguaje?
“De una manera increíble. Una forma de deteriorar la mente es deteriorar el lenguaje. Utilizamos palabras sin pensarlas. Por ejemplo, ahora hay que ponerlo todo en valor. Sin embargo, no sabemos qué es el valor porque no sabemos lo que son los valores. La universidad tiene que fomentar un debate sobre los ideales. Los creadores de riqueza son necesarios, pero unos pasos más adelante hay que crear algo que rompa la pura pragmacia. O la practiconería, que es una palabra que seguro que la Real Academia no aceptaría, pero que me parece muy expresiva”.
-¿Confía en que en el futuro seremos menos pragmáticos?
“Yo creo que sí. Si no sería la muerte. Tenemos que dejar esa herencia de idealismo”.

dijous, 3 d’octubre de 2013

Bibliografia: El ressò a la premsa local i comarcal

Aquí teniu una petita bibliografia que es proposa donar compte de lo que ha aparegut a la premsa local i comarcal sobre aquest nostre període al Col·legi. No he fet cap estudi exhaustiu sobre la qüestió, em limito als materials que jo he anat recollint, i per això si algú té altres referències que no surtin en aquesta llista li agraïré que m'ho faci saber per afegir-ho. 
Si algú desitgés conèixer algun d'aquests textos i no sapigués com localitzar-lo me'l pot demanar i molt de gust li faria arribar.

Bibliografia

1. "A resulta d'una polèmica amb el grup de psicòlegs 'Ágora' dimiteix el director i dos mestres del col·legi Rocaprevera de Torelló", El 9 Nou, 29 juny 1979, p. 32

2. "La tira d'en Capdevila", Torelló, 481 (1 juliol 1979)

3. "Al Col·legi Rocaprevera canvis generals", Torelló (Secció 'Informatiu'), 481 (1 juliol, 1979)

4. "Desgreuge", Torelló (Secció 'Parlem-ne'), 481 (1 juliol 1979)

5. "En bé dels vailets", Torelló (Secció 'Parlem-ne'), 481 (1 juliol 1979)

6. PUJOL BASCO, Ramon: "Cent anys del Col·legi Ntra. Sra. de Rocaprevera. Aviat farà vint anys", Torelló, 885 (23 setembre 1988), p. 4

7. PRAT BOFILL, Fortià: "La meva època al Col·legi Rocaprevera, 1965-1975", Torelló, 887 (7 octubre 1988), p. 4

8. BALADAS, N. i FERRÉ, N.: "Fa cent anys que els maristes van crear l'escola Rocaprevera", El 9 Nou, 7 octubre 1988, pp. 28-29

9. N.B i N.F.: "Una escola que ha educat generacions", El 9 Nou, 7 octubre 1988, pp. 28-29

10. ROVIRA PUJOL, Jaume: "Faltava representació", Torelló (secció 'Cartes a la Redacció'), 2004 (31 maig 2013), p. 4

11. E. S.: "El Cosidor Digital entrevista Ramon Gabarrós", Torelló, 2014 (13 setembre 2013), p. 9

divendres, 13 de setembre de 2013

Una entrevista al Cosidor Digital

Podeu trobar, si us interessa, un magnífic resum de l'entrevista que em van fer durant el passat mes d'agost els del Cosidor Digital. No hi hauria inconvenient en penjar-ho directament aquí mateix i tinc la seva autorització per fer-ho, però em sembla que es mereixen que hagueu d'anar a la mateixa font on trobareu aigua fresca i bones ombres... A l'entrevista hi ha la meva expressió directa sobre els fets que ens han ocupat en aquest blog, però en la bona companyia de molts altres documents diversos que refresquen la memòria de la Vall del Ges.

dimecres, 24 de juliol de 2013

UN POBLE HA D’ESCOLTAR TOTES LES VEUS PER FER HISTÒRIA, per Teresa Terricabras


Reviure tots aquells fets, a mi, després de tants anys, m’ha fet entendre com costa canviar les vivències de la gent, com pot ser fàcil organitzar tot un cacau per aconseguir que el rodatge personal no hagi de canviar. Saps què et diria? Et diria que he crescut en comprensió d’aquella realitat. M’has ajudat.

Per mi els records no eren tan vius, hi ha fets que sabia de lluny. Ara les meves vivències d’aquell moment les tinc ben vives.
En resumiré algunes, amb Àgora o sense Àgora volíem:

  • Mira, recordo que encara hi havia –ei que no s’ha perdut pas- el mal vici de creure que hi havia nois que no seguien i que, vés, què hi pots fer? Doncs bé, la nostra idea era “tothom pot aprendre i ha d’aprendre i s’han de trobar camins, mètodes per tal que ho faci, i ens hem de formar com a mestres per a saber-ne més”. Rient, a vegades, en alguna reunió de mestres es sintetitzava la idea parlant de “ens volen fer creure en el superhome”. Crec que no era això. Se n’ha escrit molt del dret a aprendre tothom i déu-n'hi-do dels mestres que ho creuen. Han passat més de trenta anys i no s’aplica pas a tot arreu.
  • Un altre fet important era la participació dels nois en tot el sistema educatiu. En el currículum aportant iniciatives, demandes de saber més, investigacions…; en l’educació: assemblees, diàleg, acceptació de com és cadascú, valoració de l’entorn escolar, potenciació d’iniciatives: granja, hort (com presumeixen ara les escoles que fan això!)…
  • Donar possibilitats de parlar de temes punyents, amb els nois, amb els pares. Sexualitat, tabac, drogues. Recordo un noi que sortint d’una xerrada sobre drogues va dir " com voleu que em drogui si sóc feliç". La felicitat del noi és també un punt a recordar de la proposta educativa.
  • Millorar l’ensenyament. Calia formar-nos més els mestres per tal de millorar l’aprenentatge. Crec que era un mal de tota l’escola del país. Encara ara és el que diu en WERT per tal de centralitzar l’ensenyament! Quina barra. Crec recordar que el curs anterior a aquella famosa assemblea, i mentre es venia aquesta idea en contra el projecte que dúiem a terme, dos dels tres alumnes que tenien millors qualificacions a l’institut de Vic provenien del Col·legi Rocaprevera!
  • Participació dels pares. No va ser fàcil.
  • La catalanitat de l’escola. Ui que d’entrebancs vam viure! Recordo que em van treure un noi de classe per llegir “El zoo d’en Pitus”, el pare deia que era perdre el temps. És clar que anys després el vaig trobar en una conferència i deia que era catalanista de tota la vida. Quantes coses es barrejaven a finals dels anys 70!
  • La catalanitat de l’ensenyament, no sols l’escola en català que també, el que es volia era l’ensenyament a partir de l’entorn: poble, comarca (Vall del Ges-Osona, país... Història, geografia, literatura... Aquí sí que podríem dir aquells versos d’en Martí i Pol “Tot està per fer i tot és possible”. A fe que tot estava per fer i vam tenir poc temps.. Però s’ha fet. Ara ningú en dubta, és un punt essencial per l’escola catalana. És clar que fèiem coses malament, n’havíem d’aprendre més i més, sempre.
  • ...
Deixem-ho.

Van ser temps de noves lleis d’educació, des de Madrid, és clar, que si el treball amb fitxes, que si la teoria de conjunts i el sistema en base dos, que sí... Ens adaptàvem. Les fitxes les fèiem nosaltres amb el sistema de la cartolina a quadrets, que dèiem, on marcar la feina feta: unes obligatòries, unes de reforç, unes d’ampliació. Les noves matemàtiques, no sé què dir-ne, aviat van desaparèixer. Era un sistema que feia pensar, no repetir. Potser estava poc estudiat? La base dos, no serveix per res, deia algú... Era la base de la informàtica!

Vaig deixar el Rocaprevera amb el cor destrossat. El meu acomiadament va ser el viatge a Madrid amb els nois grans. No hi va haver retorn.

Vaig anar a una escola on d’entrada el seu nou director em va dir: estàs d’acord que el primer que s’ha de fer és estimar els nens, acceptar-los tal com són, fer que cadascú progressi, acompanyar-lo en aquest procés, fer-lo participar en les decisions, ensenyar a partir de l’entorn... ?

I, m’hi vaig quedar.

I, m’hi vaig quedar després de superar un ensurt: els pares d’un noi del col·legi Rocaprevera, fills d’un poble veí a la nova escola, van pujar-hi a dir que no em fessin el contracte, que fixa’t el que havia passat a Torelló.

Hi he sigut molt feliç.

Ramon, et dono les gràcies per fer present el passat. Un poble ha d’escoltar totes les veus per fer història.

Teresa Terricabras Vilar

diumenge, 14 de juliol de 2013

Primavera d'hivern, Primavera d'estiu...

Ha sigut només una lectura documentada d'uns quants anys d'aquesta història del Col·legi Rocaprevera que ara es commemora, un encendre el llum que recuperi uns fets de les tenebres. Poden fer-se'n mil lectures: ben segur que al menys n'hi ha tantes com gent que ho recordi o que llegeixi lo que aquí se n'explica, però hem volgut dir i reafirmar que aquells anys del nostre record i del nostre treball il·lusionat allà amb i per als nens i els adolescents de Torelló i comarca van existir i que el llarg i sospitós silenci sobre tot allò durant tots aquests anys no s'aguanta per enlloc, no serveix de res i només fa que negar la possibilitat de treure'n lliçons que puguin servir a qui ho vulgui per continuar viatjant i transitant per la vida amb llibertat... Tots podríem somriure ara "giocondianament" davant la trajectòria que cadascú hagi anat fent, ens podríem comprendre i reconciliar amb nosaltres mateixos i amb els altres, alliberar-nos dels errors, contradiccions, incomprensions, falsedats, odis, covardies... de la nostra vida. Només el mantenir-se ferm en negar-ho, silenciar-ho o suavitzar-ho amb cataplasmes pot ser-ne obstacle.
Arreu nous brins de vida volen brotar constantment d'aquesta terra fèrtil i curulla de llavors. Per què aixafar-los encara i posar-los rocs a sobre?
Res més, gràcies per llegir-ho.

RES NO ES MESQUÍ
 
                    Joan Salvat-Papasseit

Res no és mesquí
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s'ullprèn
i té delit del bany:
que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.

Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l'onada del mar sempre riu,
Primavera d'hivern - Primavera d'istiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla verda eternament.

Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l'heu demanada.
I si l'heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.

Res no és mesquí,
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
- Avui, demà i ahir
s'esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.

dissabte, 13 de juliol de 2013

Sabeu què és fer el ridícul?

El 5 de juliol va arribar a casa dels meus pares, concretament la va rebre i signar la meva mare, aquesta citació notarial i carta del Sr. Albert Ramón Rosas, nou president en funcions de l'Associació de Pares:






El dia 7 em vaig presentar puntualment a la cita amb cara de molt enfadat. Allà m'esperaven els membres de la nova Junta presidits o atesos pel gestor del Col·legi, el Sr. Andreu Casals i Nuri que va fer el paper més dolent i ridícul de tots; sembla claríssim que tota aquella farsa eren preparatius per negociar o anul·lar una hipotètica reclamació meva d'alguna indemnització crescuda que es temien... 
"Vostès diran..." Em vaig mostrar furiós davant l'acusació de no acudir aquells dies a la feina: com em podien sortir amb allò i d'aquella manera? L'assemblea encara era calenta, ja havíem entrat en plenes vacances, m'havien canviat el pany del despatx, tenia el llarg "currículum" de tots aquells anys d'haver acudit al Col·legi en temps de vacances, festius i sempre que havia convingut, per preparar programacions del curs següent, per vigilar les obres que es fessin, per revisar les feines de curs anterior, per rebre les noves matrícules, per sortir amb grups d'alumnes a excursions i acampades..., per tantes i tantíssimes eventualitats que es presenten sempre i a qualsevol hora a la vida d'una escola... Que fort!
No solament vaig posar cara i veu indignades: és que n'estava de veritat i molt, i quan hi penso encara ara em surt alguna espurna de foc pels queixals. Quan vaig haver dit tot allò em vaig aixecar i vaig marxar sense ni tan sols acomiadar-me.
Com que, com he dit, la qüestió que hi havia darrera de tot allò era com estalviar-se de pagar-me una indemnització, vull completar l'explicació amb alguns detalls que ja no explicaria si no hi hagués aquest rerefons:
A finals de juliol em van presentar una proposta de liquidació que incloïa els sous pendents d'aquells mesos de vacances amb la part proporcional d'altres pagues de durant l'any i una proposta d'indemnització de quatre-centes mil pessetes, uns 2.400 euros per entendre'ns. D'aquesta indemnització me'n pagarien 150.000 el 16 d'agost i la resta el 15 de setembre. Ho vaig acceptar i signar d'entrada sense cap mena d'objecció i sense consultar-ho a ningú; amb consciència, això sí, de que realment els feia un bon regal acceptant-ho. El taló de 250.000 va resultar ser mal fet perquè el Sr. Albert Ramón havia escrit en lletres "dues-centes cinquanta" però no havia posat "mil" i la Caixa de Manlleu me'l va retornar. Finalment, no sé quan però em penso que abans de Nadal, ho vaig cobrar tot. Encara guardo la documentació de tot això amb còpia de la liquidació que vaig signar i amb aquell taló retornat.
Aquestes tristes anècdotes finals pràcticament tanquen la meva relació amb el Col·legi i per tant la marxa d'aquest blog. Em queda per fer només un petit text de comiat que ens mantingui viu a tots aquell somriure de Gioconda que ha encapçalat aquestes pàgines des del primer dia. Miraré de fer-ho demà diumenge.

divendres, 12 de juliol de 2013

Sobre la festa de fi de curs del 24 de juny


Com deia a entrada anterior, no vaig tenir ganes de participar personalment a la festa de fi de curs del dia 24, però en puc deixar constància reproduint l'editorial del Caliu 12, l'últim de la nostra època al Col·legi, que suposo que va sortir molt al final de juny o a primers de juliol. Sap greu que es vegi tan malament però teníem moltes dificultats amb les impressions i potser en aquells moments no s'estava gaire per filigranes...



A sota es reflexa la pàgina següent, amb el dibuix de l'autocar que havia portat al Montcau i a La Mola els alumnes de 2on. uns quants dies abans


dijous, 11 de juliol de 2013

Breument, alguns records postassemblearis

Com ja he dit aquella Assemblea General dels pares va tenir lloc el dia 22 de juny i va acabar a la matinada del 23. Crec que vaig ser un dels primers en sortir al carrer. Allà a fora m'esperaven un grup d'alumnes grans, de F.P. i dels últims cursos d'E.G.B. i alguns altres joves amics que col·laboraven amb nosaltres. Tots emocionats em van voler acompanyar, va ser el gran regal d'aquell dia... Alguns d'ells ara ja han mort: en Jordi Arqués, en Pere Barniol, la Rosa Sala... però tots són ben vius encara dintre meu. Vaig ficar-me al meu R-5 i els vaig acomiadar amb un molt sonat toc de bocina que devia treure la son a mig poble, eren més de les 2 de la matinada. Vaig passar per casa dels meus pares al carrer de Sant Antoni i recordo que entre altres coses els vaig fer el comentari de que ja no calia que m'expliquessin més les seves vivències d'odis i d'intrigues de la guerra civil ja que aquell vespre ho havia viscut tot directament i en persona.

Una doble vivència personal: per una part perplexitat, tristesa, ràbia... per l'esfondrament definitiu d'un projecte educatiu molt ambiciós que m'il·lusionava ben profundament. Per l'altra el sentiment d'haver-me alliberat de tot aquell llarg malson i una gran alegria íntima per tot aquell camí recorregut. Perplexitat: confesso que fins al mateix moment del recompte dels vots vaig estar convençut de que l'Assemblea estaria al nostre costat; és una gran ingenuïtat per part meva? Potser sí, però em sembla que no és ben bé això...

El dia següent, dissabte, vaig anar al meu despatx del Col·legi cap a les 8 del matí. Vaig revisar tots els calaixos i me'n vaig endur tota la documentació més compromesa o confidencial, informes individuals d'alumnes, informes de grups de classe, plans de treball individualitzat amb alumnes concrets etc. Vaig pensar que tenia l'obligació i el dret de respectar la confidencialitat de molts d'aquells documents i de salvar-ho tot per a la història; tinc claríssim que vaig ser oportú i tinc el ple convenciment de que de tot allò no n'hauria quedat ni rastre que pugués trencar aquell gran silenci que començava.

El diumenge no em van quedar ganes de participar de la festa de fi de curs. Parlaré d'aquesta festa a l'entrada que vindrà a continuació.

El dilluns, tampoc no em vaig sentir disposat per anar a acomiadar els alumnes de 8è. que sortien a 2/4 de 8 del matí a fer el viatge de fi de curs. Ja prèviament havíem decidit amb algunes persones que jo finalment no faria el viatge i que els acompanyants serien la Teresa Terricabras, la Rosa Maria Bou i algun altre mestre, potser el Marcel Canals. Cap a les 10 (ja eren dies de vacances), vaig voler tornar al meu despatx per acabar de revisar totes les coses que encara hi quedaven, però ja no hi vaig poder entrar, ja n'havien canviat el pany i la clau ja la tenien uns altres.

Portada del llibre de 125 pàgines que programava l'excursió de final d'estudis dels de 8è. d'E.G.B. Ja n'he parlat anteriorment.

 Ara em falta explicar lo que em va passar els dies 5 i 7 de juliol i sento una especial "vergüenza ajena" abans de posar-me a fer-ho. Ho exposaré ben aviat en una pròxima entrada.


Assemblea General Extraordinària 22-6-1979 (3)

 

2c. Acta de l'Assemblea General Extraordinària 

(final)




Assemblea General Extraordinària 22-6-1979 (2)


2b. Acta de l'Assemblea General Extraordinària

(Continuació)


(continua i finalitza a la pròxima entrega)

Assemblea General Extraordinària 22-6-1979 (1)

1.  Una prèvia prèvia a la prèvia del Sr. Joan Aligué

Un grup de mestres van repartir a l'entrada de l'Assemblea l'escrit següent:

Després, com es podrà veure, es va llegir públicament a l'Assemblea.

2a. Acta de l'Assemblea General Extraordinària

Exposició oficial de lo que es va dir, fer i decidir, començant per les PRÈVIES. En tres entrades de blog consecutives per evitar col·lapses:





 (Continua a la pròxima entrada)









dimecres, 10 de juliol de 2013

RECORDANT TREBALLS DE SOCIALS, per Teresa Terricabras


M’ha agradat recordar el mètode que vam començar a utilitzar per conèixer la geografia i la història. No hi havia internet però sí la Enciclopèdia Catalana i diversos llibres que cada noi tenia a casa, pocs, però en teníem. El llibre de text quedava com un punt d’informació més. Treballàvem en equip, investigàvem, ens fèiem preguntes, buscàvem respostes, ho posàvem en comú, fèiem conferències, preníem apunts… Gran descoberta: els llibres de Socials sols parlaven de la gran Espanya, de les guerres i dels grans capitans. Nosaltres no existíem… Doncs bé, amb la investigació ens vam fer subjectes dels fets històrics. Ui, em descuidava dues fonts d’informació espectaculars: la “Història de Torelló” de Fortià Solà i els programes de Festa Major. Cada època tenia el seu passat a Torelló, a Osona, a Catalunya... Aquest mètode, en aquells moments, era pioner, ara ha arrelat a les classes dels petits, potser en podríem dir “projectes”, però fa por utilitzar-lo amb els grans. Deixar el llibre de text ens causa por, angoixa, i si ens perdem com a mestres? I si els nois troben aspectes que nosaltres no sabem?... Quin desprestigi... encara hi ha qui ho veu així.

Quin prestigi, formar investigadors, compartir i gaudir de les seves trobades! Quin goig escoltar-los i que t’escoltin. Tu com a mestre has de ser el primer d’investigar, d’aportar novetats. Mare meva si t’escolten quan la teva explicació forma part de la seva!

Vam aprendre a treballar així a l’escola Rocaprevera, programant, aquells anys de pre-Àgora i d’Àgora. Aquells anys en què volíem dir adéu al treball rutinari i poc científic que endormiscava els nois de les escoles.

Ara se m’acudeixen quatre temes, diferents edats però igual mètode. Seré poc precisa, ja en guardo de papers, ja, però deixem sols una breu referència de cadascun...

  • Charlie Rivel, el pallasso! Del món del circ vam anar a parar al món de l’anti-feixisme. Quina descoberta, jo no en sabia res. Nascut a Cubelles als llibres poc el mencionaven!, ell ens va portar a Charlie Chaplin. Sé que vam anar a veure “El gran Dictador”a Vic... També vam descobrir Martí Luther King. Quants fets històrics vam viure! I què passava mentre a casa nostra?
  • Quan estudiàvem el continent europeu, moltes capitals, rius, muntanyes i poca vida hi vam afegir la Comunitat Econòmica Europea, devia ser la Europa dels sis o dels nou. Com s’havien agrupat, què calia per entrar-hi, com és que nosaltres no hi érem. Ja ens en vam fer de preguntes ja, en Franco encara signava penes de mort (tot i que no ho sabíem). La creativitat d’aquells països ens va entusiasmar la comparàvem amb casa nostra, Torelló, Catalunya. Era a principis dels setanta del segle XX.
  • L’electricitat. En recordo una conferència, em sembla que era del senyor de la Central del carrer de Sant Miquel i vam anar a la petita central de la Mambla i a les instal·lacions de la carretera de Manlleu a Roda. Després vam investigar l’arribada de l’electricitat a Catalunya, i em sembla, que ho vam enllaçar amb la crisi del petroli, devia ser l’any 1973. Vam descobrir el món àrab.
  • El tèxtil a Catalunya, va rondar tot a l’entorn de la gran empresa de Sant Bartomeu del Grau. Com canvia la història! Vam visitar can Blanc, un pare, crec que el sr. Camprodon, ens va fer una conferència, sobre emprenadoria! En Puigneró de Sant Bartomeu era el creador de la gran empresa. Sé que una part del tema va ser l’arribada de treballadors d’Andalusia! Les Socials eren vida.

He dit més amunt que va ser entre vosaltres que vam aprendre a no ser l’ombra del llibre de text. He lluitat per seguir aquest camí i n’he gaudit i he après molt. I crec que pocs alumnes s’han girat d’esquena a la Història i a la Geografia.

Teresa Terricabras i Vilar

No nuclear!!!

Dibuix d'en Josep Palau Bartrina publicat al número 12 de Caliu. Expressa la gran inquietud que hi havia a la comarca per les anunciades prospeccions d'urani.

Unes notes de la Teresa Terricabras

Ahir vaig demanar a la Teresa Terricabras que m'autoritzés a publicar al blog la pàgina d'unes senzilles notes que ella va prendre durant una reunió de mestres d'aquells dies i que m'havia donat per informar-me'n. Ella ara ja ni se'n recordava però ha accedit de bona gana al meu desig de posar-ho al blog com un testimoni més de lo que es coïa en aquells moments. Són unes notes a mà i a corre cuita com és normal en aquests casos, però que es poden interpretar encara. No sols m'hi ha autoritzat sinó que m'ha adjuntat un nou regal: un escrit ben revelador del treball que es feia en l'àrea de ciències socials. El posaré també ara en una nova entrada.




dimarts, 9 de juliol de 2013

Dibuixos de l'Agustí Bori

Tres dibuixos de l'Agustí Bori a l'última pàgina del Caliu 11 (maig de 1979). Llàstima que no ens va quedar gaire ben impresa.

El cartell de la festa de fi de curs

No va signat però sé que és obra d'un dels grans dibuixants del Col·legi en aquella època: l'Agustí Bori i Tuneu.

Extracte d'entrevistes amb els mestres

A l'acta de la Junta que us he mostrat a l'entrada anterior es parla d'unes entrevistes que van fer els nous membres de la Junta amb els mestres. Suposo que l'extracte que jo n'he trobat i que poso a continuació és el que el Sr. Altimiras havia promès que entregaria al secretari. El text complet d'aquell informe no el podrem conèixer: es van negar a donar-lo per escrit com consta en aquella acta.
Aquí en teniu, doncs, aquell extracte amb el testimoni afegit de dues professores que no ho van acceptar com a tal perquè no expressava lo que elles havien manifestat durant les entrevistes:




L'acta de la primera reunió de la nova Junta de Pares




dilluns, 8 de juliol de 2013

Cal aclarir urgentment si tinc la confiança de l'Assemblea

Al cap de pocs dies d'aquella assemblea del 25 de maig, els primers dies de juny, hi va haver una primera reunió de la nova Junta de Pares, suposo que més aviat de tràmit i encara amb la presència dels membres que se n'anaven, tal com es feia sempre que hi havia renovació de càrrecs. De fet, la primera reunió efectiva de la nova Junta estava convocada pel dia 8 de juny i jo el dia anterior els vaig fer arribar a través del President aquest escrit:


 Volia clarificar sense perdre temps si continuava o no tenint la confiança de l'Assemblea i això només es podia saber convocant-ne una reunió extraordinària. Com que jo no la podia convocar demanava que la convoqués la Junta en el termini més curt possible. Allà jo tornaria a exposar la feina que fèiem, els principis que ens guiaven, i ells que decidissin si els interessava o no tirar-ho endavant. Per què hi hagi guerra hi ha d'haver dos bàndols i en aquell cas només n'hi havia un: ni jo ni els qui treballaven al meu costat no estàvem disposats a entrar en cap batalla i era qüestió simplement de que decidís ben aviat aquella qüestió qui tenia l'autoritat per fer-ho.
Vegi's com demanava també que hi fossin convidats els professors i els alumnes dels cursos superiors. No és cap detall, és una qüestió de coherència.
Demà mateix posaré la còpia de l'acta de la reunió de la Junta del dia següent i podreu observar què hi va passar.
Per cert, un petit detall: heu observat el logotip que encapçala aquest escrit? No feia gaire que l'havíem estrenat i mostrava el sentit de treball en col·laboració i de convivència entre tots que volíem impulsar en tota aquella nostra labor educativa.





L'Assemblea General Ordinària de 1979

L'Assemblea General Ordinària de l'Associació de Pares, la màxima autoritat legal del Col·legi,  es va celebrar el dia 25 de maig d'aquell 1979. He de dir que d'aquesta assemblea no en guardo cap document i per això m'hi referiré emparat només per la memòria que me'n queda.
Sé que, com en totes les assemblees ordinàries d'aquells anys, quan em va tocar  vaig presentar el meu informe sobre l'activitat que es portava a terme al Col·legi, dificultats, avenços pedagògics, plantejaments de futur... Suposo que vaig parlar d'aquelles coses que explicava ahir i de moltes d'altres. Crec que al final no hi van haver comentaris i que es va passar directament al punt següent de l'ordre del dia.
Aquell any tocava renovar la meitat de la Junta que havia de continuar representant permanentment l'Assemblea. Em sembla recordar que deixaven la Junta la Rosa Nardi, la Pilar Barniol i en Joan Guiteras i per tant havien d'entrar-hi tres associats nous. Els altres tres membres eren els que s'hi quedaven de la Junta anterior, en aquest cas el president que era en Josep Coll, el secretari l'Estanis Sala i el Sr. Jaume Ferrer, un desaparegut de les reunions de Junta des de feia ja mesos però que es veu que es mantenia ben actiu a la seva manera... Ja se sabia i era pràctica habitual a l'Associació que un temps abans de l'Assemblea la mateixa Junta feia passos per configurar una candidatura, es pensaven algunes persones a qui proposar-ho, se'ls comentava a cada una i així s'arribava a fer el canvi sense problemes amb aquelles persones que havien acceptat de ser-hi. Es va formar, doncs, una candidatura formada per la Teresa Terricabras que podria cobrir la feina des de la seva doble perspectiva de professora i de mare de família, el Sr. Albert Ramon, i una tercera persona que per més que ho intento no aconsegueixo recordar qui era.
I és aquí que es va produir el fet insòlit que trencava tradicions i anunciava temporals: es va presentar una candidatura alternativa formada pel mateix Sr. Albert Ramon, la Sra. Montserrat Muntanyà, mare dels Cubí, i el Sr. Manel Altimiras. Amb aquell fet inèdit de que una mateixa persona es presentava a les dues candidatures. No recordo el resultat concret de la votació, però de fet va quedar nomenada aquesta segona proposta.
No era difícil d'entendre el missatge d'aquella assemblea. De fet, més que un missatge era una declaració de guerra.



diumenge, 7 de juliol de 2013

Coses de 1979, d'abans de la traca final

Ja des de l'inici d'aquell curs 1978-1979 es va voler donar nou impuls a aquell treball sistemàtic de programació-avaluació i de treball de renovació que ens venia exigit pels mateixos defectes i mancances que anàvem constatant. Ja havíem anat observant des del curs anterior un avenç ben considerable del nivell d'aprenentatge general a pesar de les moltes reticències i de l'oposició sistemàtica d'una part important dels professors.
A partir d'aquesta feina col·lectiva i dels informes científics de classe i individuals que s'anaven fent, es van organitzar classes de recuperació a diferents nivells i a càrrec de persones preparades per fer-ho adequadamnent. També es van fer estudis individuals dels alumnes del parvulari que el curs següent haurien d'iniciar l'E.G.B.
Durant la primera part d'aquell curs es va treballar en profunditat amb els professors i també amb els alumnes més grans tot el tema de l'autogestió. Cap a una presa de consciència col·lectiva de les possibilitats enormes que tenim cadascú per naturalesa de realitzar individualment i en grup projectes per a la nostra vida individual i per a la comunitat...
Seria bo que poguéssiu tenir a mà el número 11 de Caliu publicat durant el mes de maig. M'hi referiré de manera concisa començant per una excursió a Puigsacalm organitzada per la classe de 6è. amb jocs de pista, jocs de vida, jocs variats... Us en cito unes frases: "Vam començar amb molt interès, quasi bé podríem dir que estàvem entusiasmats: uns buscant plànols, altres pensant en els horaris, altres pensant jocs a fer... Més tard es va trencar tot: pensàvem diferent i ens vam posar uns contra els altres. Per fi ens vam reunir i ens vam posar tots d'acord. Llàstima que els dies havien passat  i ja no ens quedava gaire temps."
A continuació hi trobem una entrevista amb en Miquel Martí i Pol; també en vull citar un trosset: "El que cal, de fet, és creure d'una manera intensa en un mateix, no pas d'una manera egocèntrica i pedant sinó tenint clarament en compte que aquest "jo" que estimem només té una significació plena quan se sent solidari, quan estima. Aquest és el sentit últim d'aquell "creure en mi més que en tota altra cosa" que porta a néixer de nou a cada instant, que impedeix que una societat injusta ens sotmeti, encara que les aparences semblin demostrar el contrari, i que diferencia les persones no pas per allò que posseeixen sinó per allò que són".
La festa de Sant Jordi va tenir dos components especials: per una banda es va fer una festa al carrer proposada pels mestres del Col·legi Fortià Solà i projectada en col·laboració amb nosaltres i amb el Col·legi de les monges. Joc de disfresses de cavalls i cavallers pels nostres carrers i places: per lo que expliquen va ser una desbandada general. L'article és crític, dur i desil·lusionat i deixa malparats als professors i al setmanari Torelló. Acaba dient: "Amb el que diem podeu veure que la realitat no lliga amb el comentari aparegut al TORELLÓ. Creiem que amagant la realitat ens acontentem de que les coses que tots junts produïm siguin mediocres i avorrides. Entenem que la vida és molt més que tot això".
L'altre aspecte de la festa de Sant Jordi van ser els Jocs Florals. Diu el Caliu: "El dia de Sant Jordi es van celebrar els jocs florals. Hi van haver tres grups: prosa, poesia i dibuix, els jutges vam ser la Pilarín i la Carme Vila (Cal ressaltar que l'afluència no va ser gaire nombrosa). Hi havia diferents grups segons els cursos i edats..." Acaben posant el veredicte del jurat. Al mateix número de Caliu es publica una entrevista amb la Pilarín Bayés i la portada del número és aquest magnífic dibuix que ens va fer ella per aquesta ocasió:



dijous, 4 de juliol de 2013

Aprendre a transitar per la vida amb llibertat

Val la pena fer memòria encara d'algunes activitats rellevants d'aquell any 1978 a més de les coses que ja he anat comentant fins ara, les programacions, les colònies al Castell de l'Areny...
De cara a conèixer més les coses de Torelló es va anar realitzant durant el curs a les diferents classes un treball de recerca sobre la història del poble, les tradicions, folklore... i es va arribar a la confecció de llibrets i murals sobre diferents aspectes d'aquesta història. A la festa de final de curs que es va fer el dia 25 de juny es van presentar danses i diferents representacions que eren fruit d'aquelles recerques.

Sobre aquesta festa de fi de curs trobo al número 9 de Caliu (juny 1978) un escrit que no va signat que diu entre altres coses:
S'està treballant de valent en la preparació de la festa de Fi de Curs. Es construeixen i es pinten els decorats, es van muntant les exposicions, s'assagen els ballets i representacions...
Com diu el programa, la festa tindrà tres parts. Una sobre exercicis gimnàstics que es farà al matí, una segona de representacions de tradicions i festes locals i d'obres de teatre; i la tercera, d'exposició de treballs sobre Torelló, d'excursions i colònies i de treballs manuals realitzats durant el curs.
Amb la festa pretenem fer-vos participar directament de les nostres activitats i mostrar-vos les nostres investigacions sobre la comunitat de Torelló.
Volem conèixer com Torelló ha arribat a través de la història a ser el que és. Com s'han edificat els fonaments, i les parets, del nostre edifici comunitari per veure més clara la feina que ens toca a les generacions actuals.
Tots esteu convidats a la festa. Us hi esperem.

Finalment ressalta molt la preparació i posterior realització del viatge de final dels estudis d'E.G.B. dels alumnes del 8è. curs. Després de vèncer les reticències de molts alumnes que pretenien simplement anar a les platges de Mallorca es va concretar un viatge programat en detall per terres de diferents regions de la Península amb l'objectiu de "posar-se en contacte directe amb realitats geogràfiques, històriques i culturals estudiades al Col·legi. Valorar-les adequadament. Viatjar per a conèixer". Amb la col·laboració directa d'alguns professors els alumnes responsables de preparar-lo es van repartir en diferents grups i van estudiar els diferents recorreguts, l'organització del temps i els diferents aspectes geogràfics, històrics, culturals i folklòrics dels diferents llocs a visitar. Cada grup es cuidava d'un dia de ruta.
Es va elaborar i editar amb la multicopista un llibre de ruta de vuitanta pàgines que cadascú va poder tenir a mà durant el viatge. Cito només, a tall d'exemple, lo que s'hi diu referit al primer dia, 26 de juny:
Ruta: Torelló-Bujaraloz-Zaragoza.
Responsables: Joaquim Rourera, Josep Mº Garolera, Joan Solà, Antoni Álvarez.
La pàgina següent presenta el mapa d'aquesta ruta.
Pàgina 3: Kms. a realitzar: Torelló a Vic 16 Kms., Vic-Bujaraloz 301 Kms., Bujaraloz-Zaragoza 70 Kms.
Organització del temps: 7 h. Presentar-se al Col·legi. 7,30 Sortida. 9 Parada a esmorzar en una àrea de servei prop de Martorell. (...) fins a les 17 h. que s'arribava a Calatayud després de visitar Zaragoza.
A les pàgines següents es parla dels Monegros i sobretot de la ciutat de Zaragoza començant per un plànol de la ciutat i un de les coses més rellevants, festes, història, Camí de Santiago, llocs a visitar, activitats recomanades pel temps lliure i un breu resum sobre la festa del Pilar.
Organitzadament es van explicant les rutes següents: visita al Monasterio de Piedra, a les ruïnes de Numància, a Sòria. L'explicació sobre aquesta ciutat és àmplia amb descripció de les esglésies, palaus i altres espais a visitar. Amb una bona col·lecció d'escrits i poemes dels dos grans poetes d'allà: Gustavo Adolfo Bécquer i Antonio Machado; alguns d'aquells poemes es van anar llegint tot passant pels llocs durant el viatge.
No em vull estendre més: vam anar també a Aranda de Duero, Santo Domingo de Silos, Burgos, Monasterio de las Huelgas, Santander, Santillana del Mar, Cuevas de Altamira, Picos de Europa, Santurce a menjar sardines, la costa del País Vasc, Bilbao, San Sebastián, Pamplona, Castillo de Javier, Huesca i Lleida.
Al final del llibre hi podem trobar la llista de tots els llocs d'hospedatge que ja s'havien concertat, amb les seves adreces i telèfons.
L'organització d'aquest viatge em sembla encara ara una manera extraordinària de treballar a l'escola i de fer d'aquest treball organitzat un bon aprenentage per a la vida en molts aspectes. Una experiència de vertader treball en grup de cara a la descoberta progressiva del món que ens envolta.

L'any següent es va repetir l'experiència amb ruta nova però també per terres d'Espanya. Es va treballar de manera semblant i es va confeccionar un llibre de ruta de 125 pàgines. La primera pàgina d'aquest llibre de 1979 diu així:
Viatjar és obrir el nostre horitzó, descobrir la comunitat humana en les seves manifestacions artístiques, culturals, materials, i el seu pensament.
Viatjar és inserir-se en la comunitat històrica, conèixer el passat i elaborar el futur.
VIATJAR ÉS APRENDRE A TRANSITAR PER LA VIDA AMB LLIBERTAT.

dimecres, 3 de juliol de 2013

"Ens cal ésser investigadors"

Com que trobo que exposa molt bé l'esperit i la línia de treball que volíem anar aplicant a tots els nivells, vull reproduir íntegrament aquí l'article "Ens cal ésser investigadors" que publica la Teresa Terricabras al número 10 de Caliu (març de 1979) i que pot ajudar a fer més explícita aquella proposta de treball que teníem iniciada. Us proposo que ho llegiu amb molta atenció:

Nois, els que escriuen llibres d'història per a ésser estudiats per vosaltres s'hi ben llueixen, oi? Agafeu-ne de qualsevol editorial i veureu com sembla que s'hagin posat d'acord per ficar-nos dins el cap que nosaltres, o sigui la majoria de la gent, no formem part de la Història. La gent normal i corrent, que ha anat vivint en el transcurs del temps no entra mai a les lliçons, a les llargues lliçons que sols ens narren els "grans fets", (guerres, casaments, pactes...). Ai sí, em descuidava que en la lliçó de la Primera Guerra Mundial sí que hi surt el poble d'Europa, hi surt en una frase que diu així: Resultats 10.000.000 de morts!
Vosaltres nanos sou prou espavilats per no acceptar aquesta mena d'Història. Sabeu que arreu del país l'Àrea Social és una de les assignatures amb més insuficients? AQUEST ÉS EL REBUIG QUE VOSALTRES DONEU A AQUESTA "MENA D'HISTÒRIA"!!
Em sembla que ja veieu que nosaltres no ens hi volem conformar, diem NO a aquesta història tan llunyana! Alguns us preguntareu, però... com es pot dir NO? Aquí hi teniu un botó per mostra:
Una de les lliçons a estudiar a 8è. es titula "El Regnat d'Alfons XIII". No podíem pas acceptar el que el llibre de text ens deia, el convertirem en una de tantes fonts d'investigació...
Ja tenim la paraula clau: INVESTIGAR, som-hi!
Però, com ens hi posem? Cal que tots ho investiguem tot? No, no i no, no és pas aquesta la manera millor d'investigar; si ens repartim la feina i sumem després els resultats no haurem perdut temps, vencerem la monotonia i guanyarem en col·laboració. Doncs bé, ens dividim en grups i després d'una breu conferència per tal de centrar el tema, pensem els possibles subtemes i... tots a treballar! Busquem llibres i revistes que parlin del tema i ens els repartim, si convé fem fer fotocòpies d'algunes pàgines per tal de poder treballar millor.
Mireu els subtemes que vam treballar aquells dies:
  1. Fets polítics, generals de l'Estat Espanyol, durant el regnat d'Alfons XIII.
  2. Fets polítics a Catalunya.
  3. Com vivia la gent, les classes socials, l'economia, les comunicacions, les activitats culturals i d'esbarjo...
  4. El moviment artístic: pintura, arquitectura, música...
  5. La literatura castellana i catalana de l'època, com a anàlisi de l'activitat dels escriptors i com a estudi del que ens volen dir amb les seves obres. 
Bé, ja tothom va per feina, cal llegir, resumir, sintetitzar..., també és necessari veure com convertir el dia de la posada en comú en una festa. Què en va sortir de tot això? Ara n'escriuré el resum:

a- UN TEXT, compendi del treball de cada grup. Són uns escrits que sí que ens diuen coses, ens diu, per exemple, que una de les divergències entre el govern que en aquells moments hi havia a Madrid i la burgesia catalana fou que aquesta no acceptava que no s'hagués fet cap esforç per millorar el país des del rei Carles III... N'hi ha per amoïnar-s'hi, oi? O quan ens parla de que a la majoria de les cases no hi havia ni aigua ni serveis i de que es dormia en màrfegues!... O quan ens diu que a l'any 1919 es necessitaven 10 pessetes diàries per a viure i molts treballadors sols en cobraven 4 o 5... O quan ens diu que molts pagesos creien que "la lletra no llaura la terra", o quan i com es fundà el Barça...

b- La posada en escena d'un capítol de l'obra "Els milions de l'oncle" de Carles Soldevila.

c- La creació i escenificació d'una obra teatral que parla dels problemes de l'època.

d- Tres audiovisuals fonamentats en tres episodis històrics.

e- Un gros mural parlant de Miró i Picasso.

f- Audició de la primera part del PESSEBRE de Pau Casals.

g- Anada al Liceu per tal d'assistir a la representació de "Don Pasquale" de Donizetti.

h- Lectura del llibre "Laura a la ciutat dels Sants" de Miquel Llor.

i- Posada en comú. Aquí vam apropar més el tema a nosaltres: que si un familiar recorda els primers programes radiofònics; o bé quan alguns pagesos de per aquí escridassaven els participants d'una de les primeres voltes ciclistes o...

j- Estudi i avaluació.

        i... cap a un altre tema. 



dilluns, 1 de juliol de 2013

El conflicte d'una acció pedagògica real

Una de les grans prioritats nostres durant el curs 1977-1978 va ser la programació sistemàtica del treball que es feia a cada classe. Ja des dels anys anteriors havíem donat passos en aquest sentit però aquest curs va passar a ser una qüestió prioritària en el plantejament del treball al Col·legi. Ho dirigíem el director, la cap d'estudis i una persona d'Ágora: la cap d'estudis era la Teresa Terricabras i per part d'Ágora se'n va encarregar la Rosa Maria Bou. Es tractava de que cada classe i cada professor treballés a partir d'un programa concret preparat inicialment per ell mateix i potenciat i revisat per aquell equip directiu. L'objectiu principal i central de tota aquesta activitat programatòria era el de potenciar de totes les maneres possibles l'activitat del nen. I cal deixar molt clar que aquell equip directiu de les programacions tenia la feina fonamental de coordinar les feines individuals dels diferents professors, impulsar-les i estimular-les, i també oferint a cadascú totes les ajudes que els fessin falta en tots els sentits.
Potser no és fàcil adonar-se de la gran importància que podia haver tingut pels nens i per l'escola aquella nova pràctica sistemàtica: situava el conjunt de professors en un treball conjunt i coordinat, trencava les inèrcies i rutines d'una feina que cada professor havia fet sempre sense haver-ne de donar comptes a ningú, fomentava la creativitat i la inventiva de nous recursos, portava constantment a tocar de peus a terra i a replantejar la feina que es feia a través de les avaluacions, lligava la feina d'uns i altres dintre d'un gran procés d'aprenentatge dels alumnes i també dels professors. A través d'aquest procés de programació, avaluació i, com a conseqüència, de replantejament constant de l'activitat d'uns i altres, aquell camí ens podia haver portat molt lluny en el nostre treball pedagògic, era obrir un camí que ens portava pas a pas a canvis molt radicals a l'escola i a la societat que mai no sabrem on podrien haver arribat. Sobretot, cal subratllar el fet de que entràvem de ple en el treball real i efectiu de cada dia, constatable i avaluable: però resulta que, a la societat nostra, mentre fem teoria i parlem d'ideals no passa res, és quan es passa directament a l'acció real i concreta que es comprova realment què pensa i què vol cada persona, és aquí que cadascú es veu obligat a definir-se, a entusiasmar-s'hi o a negar-ho rotundament.
Tot i que s'havia explicat molt i que a més era paradoxalment la manera de complir amb la llei d'educació, aquells plantejaments van fer sortir espurnes per tots cantons: les reticències i les excuses no van faltar des del principi com tampoc les constants acusacions de que se'ls obligava, de que se'ls imposaven les coses, de que se'ls maltractava, de que érem uns dictadors... Però, tal com jo ho veig i sense voler dir que els qui ho dirigíem ho féssim tot bé, fonamentalment eren excuses per no agafar el toro per les banyes.
La resposta negativa de la majoria dels mestres a aquests plantejaments crec jo que va ser un fet decisiu en l'esfondrament del projecte un any més tard. Una actitud oberta i compromesa dels professors en la feina proposada jo no dubto que hauria fet anar les coses radicalment per un altre camí, per damunt d'aquella actitud també tancada d'un sector ben important dels pares i de la població de Torelló que ja s'anava manifestant.
No sóc jo qui hagi de demanar responsabilitats a ningú d'aquestes coses que de fet significaven tirar endavant o rebutjar aquells inicis de tot un gran procés de canvi real. Per part meva pot quedar tot pendent fins el dia del judici final a la tarda, però realment les responsabilitats individuals i col·lectives de tot allò hi són i hi continuaran sent per més que es pretengui encara ara mantenir-ho protegit i esborrat sota un gran silenci. I des d'aquestes negacions de la realitat tot se'ns queda paralitzat.
Si algú sentís la necessitat i la responsabilitat de reconciliar-se amb la societat i amb la història sobre aquest afer,  crec que només té el camí de trencar aquest gran silenci tan ben mantingut fins ara i tenir la valentia d'acceptar obertament i pública els errors o les possibles actituds perverses en aquella hora. Però d'actituds d'aquesta mena, realment superadores dels mals que ens afecten, crec que no en venen a cap botiga ni per ara no en plouen del cel...


dijous, 27 de juny de 2013

M'arriba un escrit anònim


Jo crec que aquest escrit de fet representava una part ben important de la població com es va veure més tard. Entenc que des del seu punt de vista tenien raó: jo havia anat al Col·legi nomenat pel bisbe i aquesta havia sigut la meva ocasió d'entra-hi a treballar. Com ja vaig dir al principi, la mateixa fundació de l'escola obeïa a criteris de catolicitat en front de les idees "racionalistes" que es propagaven en aquelles èpoques (Vegi's la història de Torelló d'en Fortià Solà), i crec que estava dintre de la seva lògica que ara se me'n demanés comptes i se m'exigís que me n'anés; com deia, aquesta manera de pensar era realment important al poble i no cal dir que tenia totes les benediccions jeràrquiques. Però modestament jo ho veia i ho veig d'una altra manera: crec que la realitat és i no pot deixar de ser oberta en tot i a tot arreu,  que la vida és obertura i canvi i no pot ser empresonada ni definida per endavant per cap mena d'autoritat, dogma o creença; i des d'aquesta manera de pensar, l'únic exemple personal realment educatiu és precisament actuar des d'aquesta perspectiva. Estem davant dues postures i maneres de veure la vida i el món realment contradictòries, crec que encara ara aquest és un conflicte central a la nostra societat: o veiem el món ja acabat i definit en el qual de fet només tenim la feina d'obeir i d'acomodar-nos, o bé ens sentim protagonistes sense fronteres d'una realitat ben oberta que entre tots anem construint. Pensava i penso que, encara que es posin dics de contenció per tots cantons des de les institucions i des de totes les forces de l'ordre establert, el riu se'ls continuarà desbordant perquè porta tota la força de la vida en ell mateix, aquesta és al menys la meva esperança. Crec fermament en la llibertat de tothom fins a les últimes conseqüències i per tant també en la dels que van preparar aquest crit de guerra, però no puc deixar de concedir-me a mi mateix aquesta mateixa llibertat per intentar tirar endavant els projectes de renovació i de canvi que tingui en qualsevol lloc i situació. No puc admetre de cap manera que una institució tingui ja definit per endavant on es pot arribar en el pensament i en l'acció i obligui els seus membres a ajustar-s'hi: per mi això és directament negació de la realitat i de les persones.
En aquest missatge hi ha una cosa que no vaig entendre: parlen de que jo demanava una indemnització "crescuda" per anar-me'n i jo en aquells moments no m'havia ni plantejat marxar ni ningú no m'havia manifestat clarament el desig de que ho fes i per això no sé com ni a qui podia haver demanat una indemnització; potser s'havien plantejat que allò podia passar i el redactor s'ho va agafar com a fet i es va ficar de peus a la galleda...
Aquest escrit va ser per mi un dels primers indicis, no l'únic, de que alguna cosa es movia organitzadament en determinats ambients del poble i no sols del poble per reconduir la corrent a la bassa quieta i pacífica de sempre.
Em vaig mantenir ferm en la meva "tossuderia".

dimecres, 26 de juny de 2013

Proposta de treball d'Ágora per l'any 1978

Com era habitual, pel gener de 1978 la Cooperativa Ágora em va fer arribar el seu pla de treball per aquell any que començava. En conservo el document i m'ha semblat bo de fer-ne menció avui per deixar encara més clara la col·laboració que teníem establerta,  la feina que venien a fer i el cost que tenia. Com que és un document curt i genèric el copio íntegrament traduït del castellà:

Barcelona, gener de 1978

Com a continuació del treball que Ágora va fent per al Col·legi Nostra Senyora de Rocaprevera, en l'aplicació del Projecte Alternatiu per a l'Empresa, concretem la nostra participació per a dur-ho a terme, durant el pròxim any, en els següents serveis:

ASSESSORAMENT
  • assistència a la Direcció en tots els nivells (financers, jurídics, pedagògics)
  • programació d'activitats docents i no docents
  • Formació d'una biblioteca escolar bàsica

SERVEI A ALUMNES
  • Informes personals i de grup
  • Reeducació per a nens amb dificultats
  • Orientació professional
  • Convivències per a adolescents (cursos 7è i 8è d'E.G.B. i 1er. F.P)
  • Colònies d'estiu (de 1er. a 6è d'E.G.B.)
  • Campaments de treball (7è i 8è d'E.G.B. i 1er. de F.P.) 

SERVEI A MESTRES
  •  Cursos breus (psicomotricitat, dificultats escolars, etc.)
  • Seminaris
  • Organització de visites culturals
 
SERVEI ALS PARES
  • temes monogràfics ("el nen com a escriptura del món adult", "l'adolescent com a reflex de les contradiccions del món adult".)
  • Cursets breus

Els serveis no es facturaran cas per cas, -donat que lo que es fa no és un servei aïllat i sí una acció global i dinàmica-, sinó a través d'un abonament mensual, vàlid per a aquest període d'un any, que integrarà qualsevol col·laboració o servei concret que es realitzi.
Partint de la situació concreta del Col·legi de Nostra Senyora de Rocaprevera i del nombre d'alumnes que s'atenen al Centre, aquest abonament o quota mensual la fixem en 55.000 Pts. al mes (cinquanta cinc mil) per un període de dotze mesos.

Cal recordar que era només un pla de treball genèric que en algunes coses ja estava funcionant des de l'any anterior i que en determinats aspectes s'hauria de programar encara en concret; es pot observar com algunes activitats més immediates ja hi tenen nom, com són els temes monogràfics per a adults que s'havien de realitzar  pel febrer i dels que ja he parlat anteriorment. Com passa sempre, a la pràctica algunes de les propostes realment no es van dur a terme com a tals i en canvi se'n van fer d'altres que aquí encara no s'especifiquen.
Els informes personals i els de grups s'anaven fent progressivament. Els individuals es feien amb alumnes que presentaven problemàtiques especials per tal de donar-los l'assistència que fes falta en cada cas concret; per parlar dels de grup puc citar els que s'havien fet l'any anterior: "Investigación del grupo-clase 7º E.G.B. (A)"  i "Diagnóstico de orientación del curso 1º F.P.". Es tractava de conèixer a fons la realitat de cada grup per tal de plantejar alternatives a través de l'acció pedagògica. D'aquest any 1978 en conservo un: "Análisis de la producción del grupo pedagógico de 2º E.G.B."; no sé si se'n va fer algun altre.
De fet la biblioteca ja existia en aquells moments: es tractava d'organitzar-la sistemàticament, proveint-nos progressivament de nous materials de manera planificada i amb criteris selectius ben concretats per endavant.
A algú que em va qüestionar directament el cost econòmic d'aquesta assistència d'Ágora li vaig fer observar com de fet era inferior al cost d'un sol professor i que probablement ningú no em discutiria si jo veiés necessari afegir un professor més a la plantilla. Sembla que realment els problemes que alguns veien en la seva presència al Col·legi devien ser uns altres... La solidesa i rigor en tots els aspectes que podien donar a l'acció educativa que ens proposàvem molestava a molts, començant per una part ben important de professors: ja en parlarem...

dimarts, 25 de juny de 2013

Els problemes dels adolescents sobre la taula

Als participants en aquelles jornades sobre els adolescents a les que em vaig referir fa poc, se'ls van plantejar aquestes tres preguntes: 
  1. Què penseu dels adolescents?
  2. Quins problemes ens plantegen els adolescents de Torelló? 
  3. Quines respostes donem als seus plantejaments i accions?
Crec que des d'ara lo que cal subratllar és que ens plantegéssim obertament aquestes preguntes: si volem treballar per donar resposta a algun problema sempre s'ha de començar per plantejar-lo clarament  i obertament. I no es tractava de culpabilitzar-nos una vegada més de lo que no anava bé, sinó d'anar pensant en noves respostes a les problemàtiques que descobríssim. Clarament va servir per entendre què els passa als adolescents i per comprendre'ls i poder-los donar algunes respostes adequades. També per qüestionar-nos a nosaltres mateixos en la nostra manera de viure.
Em sembla, doncs, que recordar ara aquestes jornades serveix, més que per lo que es pogués haver dit allà en concret, per fer memòria de que ens començàvem a plantejar obertament i en públic les grans qüestions que ens afectaven a tots sobre el nen i l'adolescent amb intenció i ganes d'anar-hi donant respostes adequades.

Paral·lelament es van plantejar als adolescents de 8è. d'E.G.B. i dels dos cursos de Formació Professional aquestes qüestions:
  1. Què penseu dels adults que viuen a Torelló?
  2. Quins són els principals problemes de la vostra edat?
  3. Com veieu que es poden resoldre els vostres problemes?
  4. Quina resposta donen les persones grans a lo que vosaltres penseu i feu?
  5. Quins aspectes de la vida de Torelló creieu que haurien de canviar i quina seria la manera de fer-ho?
Com ja vaig dir, es va entregar a cada participant en les jornades un resum de nou pàgines de les preguntes i respostes dels uns i dels altres com a "Material de treball" a usar durant les sessions. Aquestes reunions obertes eren conduïdes per persones preparades en aquestes qüestions com correspon, però es donava la paraula a tots perquè de fet sempre som nosaltres qui tenim els problemes i qui de fet els haurem d'afrontar amb la possible ajuda i assistència de qui ens la pugui donar.

dimecres, 19 de juny de 2013

L'adolescent i les contradiccions dels adults

Poc després de les sessions sobre el nen que ja vaig comentar dies passats, van venir les dues sessions dedicades al tema "L'adolescent com a reflex de les contradiccions del món adult".
La primera sessió es va titular "Adolescència i crisi de valors del món adult" amb un programa que contemplava els cinc punts següents:
  1. L'adolescència, producte i motor del progrés històric.
  2. L'adolescent i la seva presa de consciència crítica de la realitat del món adult a través del despertar sexual del cos, l'exigència de llibertat i la seva experiència de les institucions socials.
  3. La institucionalització del món adult com a prohibició de l'adolescent: cos, pensament i activitat personal.
  4. La resposta de l'adolescent en front de la imposició dels valors del món adult.
  5. Conclusió: l'adolescent, com a realitat marginada. 
La segona sessió va estar dedicada al tema "L'adolescència com a anunci del projecte de la realitat" amb els quatre punts següents:
  1. L'adolescència com a desinstal·lació de la dependència infantil i instal·lació en la pròpia base material.
  2. El procés d'interiorització de l'adolescent: la presa de consciència d'ell mateix com a subjecte.
  3. El projecte comunitari de l'adolescent: la comunitat fraternal.
  4. L'adolescent i la seva cerca d'una referència comunitària real en l'adult.
Durant el mes de març es va mantenir un debat obert partint d'una síntesi de les dades que havien aportat els participants en aquelles sessions i de dades aportades pels mateixos adolescents, alumnes de 8è. d'E.G.B. i dels dos cursos de Formació Professional. Aquesta síntesi es va entregar a tots els participants com a material de treball. Em sembla tan interessant que no ho puc despatxar ara en quatre paraules i serà més bo que ho exposi més àmpliament els pròxims dies.
Em sembla que, de moment, qui vulgui llegir pausadament aquests punts de les sessions ja es pot formar una idea real de lo que allà es plantejava.

dimarts, 18 de juny de 2013

Colònies al Castell de l'Areny i més...

Ja ho he dit algun altre dia: els anys anteriors ja havíem anat fent algunes colònies d'estiu amb determinades classes, però aquest any 1978 es tractava de fer-ho de manera organitzada per a tots els cursos d'E.G.B., quedant-ne fora només els de l'últim curs pel fet de que ells preparaven un gran viatge de fi de curs que potser explicaré més endavant. Se'n van planejar tres torns: els de 1er., 2on. i 3er. hi anirien del 29 de maig a l'1 de juny; els de 4t. i 5è, del 5 al 9 de juny; els de 6è. i 7è., del 12 al 16 de juny. Uns i altres, al Castell de l'Areny.


En aquest Caliu, 9 es descriu així el lloc triat per les colònies: "El lloc escollit és EL CASTELL DE L'ARENY, a la comarca del Berguedà, prop de Vilada. És un grupet de cases que formen un poble, anys enrere hi vivia normalment la gent. Ara aquest grup de cases està dedicat a les colònies: hi ha cases que serveixen de dormitoris, una casa és el menjador i una altra casa és el lloc de les activitats comunes. A les places i carrers es poden fer activitats a l'aire lliure. Hi ha camp d'esports i una bonica piscina. Val la pena dir que està tot molt ben cuidat i que un s'hi troba molt bé."
Dels diferents escrits que he trobat al Caliu sobre aquestes colònies em limito a ressaltar la part final de l'escrit que hi va posar la Teresa Terricabras, que diu així: "Entre vosaltres us haureu anat explicant les diverses activitats que es van portar a terme, heu vist que complien uns objectius, eren cada cop més exigents a mesura que augmentava la vostra edat, quan tingueu un moment rumieu sobre aquests punts.
Molts cops, mentre realitzaven les diverses activitats pensàvem en els nois que no van poder venir, ha estat una experiència que valia la pena ser viscuda per tots. Tant greu ens ha sapigut pels nois que no han vingut per causa justificada, com pels que sigui per por de separar-se dels de casa, per por a treballar en grup o per por a les novetats i esforços, no hi han assistit, aquests darrers pocs però dels que més ho necessitaven. Val la pena que vagin vencent aquestes dificultats. El grup-classe ha tornat de les colònies més consolidat, amb més capacitat d'organització i amb un grau més de convivència. ENDAVANT."
Realment aquestes colònies van ser per tots nosaltres tota una revelació de les grans possibilitats que tenen aquesta mena d'accions en l'educació i quedava clar que es volien potenciar més i més de cara als anys següents. L'experiència havia sigut tan positiva i engrescadora que ens vam arribar a plantejar obrir-les a totes les nenes i nens del poble. Conservo còpia d'una carta que vaig adreçar a l'alcalde Vicens Pujol amb data 7 de maig de 1979 pensant en les colònies de l'any següent des de les que ja s'acostaven i que iniciàvem aquells dies a Sant Jaume de Frontanyà. Li deia això:
"Vicens:
T'adjunto una mostra dels fulletons que aquests dies hem donat als alumnes del Col·legi i que presenten les colònies que avui mateix hem iniciat a Sant Jaume de Frontanyà. Us poden servir per fer-vos una idea del que fem i pretenem amb aquestes activitats. 
En el cas de que l'Ajuntament cregués interessant de tirar endavant l'oferiment que et vaig fer fa uns dies, caldria que m'ho diguéssiu ben aviat ja que aquestes coses s'han de preparar amb molt temps. Tot seguit et prepararíem un estudi detallat i concret de la proposta."
Una petita-gran mostra d'ingenuïtat per part meva: poc temps més tard es va comprovar com en aquells moments ja s'estaven coent en diferents ambients del poble i del mateix Col·legi uns plans ben diferents, destinats a destruir de soca-rel aquells plantejaments educatius que ens tenien tan entusiasmats. I tinc molts motius per pensar que el senyor alcalde n'estava ben al corrent...

dilluns, 17 de juny de 2013

El nen com a realitat

El nen, tota persona humana, és una realitat en ell mateix, amb activitat interior pròpia, un ser que, com una llavor que comença a grillar, es posa a desplegar en societat el gran potencial que té dintre seu. La seva pròpia activitat serà el centre i el nucli de la seva pròpia construcció com a home.
Però ens trobem amb una societat que ho nega sistemàticament i que té programada precisament la negació d'aquesta activitat pròpia del nen: el projecte del món dels adults és de domesticar-lo, de fer-lo depenent, d'inculcar-li unes doctrines i uns valors que haurà de donar per vàlids sense posar-los en qüestió. Els pares, els educadors i la societat dels adults en general no veuen realment aquest ser ric en valors de tota mena que senzillament cal ajudar a desplegar-se en llibertat, sinó que hi veuen un ser desvalgut en tots els sentits que només pot integrar-se i obeir uns valors que se li imposen com a definitius. Els grans ja saben lo que li convé fer i pensar, ell simplement està programat per ser obedient i adaptar-se plenament a les normes que ha trobat establertes.
Per això, la conclusió del tema proposat deia així: El nen com a escriptura del món adult: La seva realitat és contradictòria, és a dir, per un cantó lo que el nen és com a realitat pròpia i activitat interna, i per l'altre lo que el nen és com a invent de les intencions i projectes de l'adult actual.
En un dels llibres de la bibliografia que allà es va donar als participants, he llegit aquest petit text: Estimats pares: La vostra idea de la nostra felicitat, que ni tan sols és vostra sinó que us va ser dictada, no és necessàriament la nostra. Ens hauríeu de consultar abans de fer-nos feliços. Potser nosaltres preferiríem sentir-nos vius.

dijous, 13 de juny de 2013

El nen, realitat prohibida

Si es fessin ara segurament que aquelles sessions sobre el nen i l'adolescent que vam fer pel febrer de 1978 quedarien grabades en CDs del principi al final. Però en aquest cas jo només en conservo el programa, una llista de respostes de nens a diferents qüestions que se'ls van plantejar i l'article del Caliu; també un record confús del malestar que es van crea en alguns participants davant les postures contundents dels "conferenciants"... Miraré de dir-ne alguna cosa, tot i que la distància temporal me n'imposa una lectura massa personal i potser no fidel del tot a lo que allà es va plantejar realment. Un bon punt de referència sí que ho seran. Durant uns quants dies n'aniré parlant i obrint possibilitats de debat aquí mateix si algú té ganes de fer-ho. Perquè entenc que el tema del nen i de l'adolescent i tot lo que se'n va dir en aquells moments es mereix que entri a parlar-ne més detingudament; per altra part la temàtica continua sent ben vigent i actual i encara ara ens pot obrir pistes de reflexió i de debat.
Començo avui per la primera de les dues sessions que es van dedicar al nen sota el títol general de "El nen com a escriptura del món adult". Aquesta primera sessió es va titular "El nen, realitat prohibida".
Es va tractar del concepte social d'infància des del qual el nen com a tal, el seu espai, el seu temps i la seva relació queden realment oblidats i se'l converteix en pur consumidor de la cultura dels adults: educar-lo vol dir integrar-lo a un sistema i uns valors preestablerts. Sens dubte que hem de facilitar al nen un procés de socialització perquè pugui entrar a formar part de la societat, però una cosa és que es socialitzi i una altra ben diferent és que senzillament se l'integri al grup històric actual que realment no creu en la realitat rica i creativa de totes les persones sinó en el diner com a generador de tota l'activitat possible. 
I és per això que realment aquestes persones que entren a la vida carregades d'un gran potencial humà en tots els sentits són realment PROHIBIDES. Ja no es tracta d'ajudar a brotar i a créixer la gran riquesa d'aquells nous membres incorporant-la a la construcció conjunta de la societat de tots, sinó d'integrar-los a un món ja tancat i definit per endavant, negant tota aquella riquesa latent i anul·lant-la.
I acceptar que estiguem fent això realment en la nostra vida quotidiana en família, a l'escola, al carrer, no és fàcil. Lo que més tenim après i sabem fer és defensar-nos, ja sigui acusant d'exagerat a qui ens ho posa davant dels ulls o amb altres mil raons possibles que justifiquin els nostres conformismes.