dimecres, 16 de juliol de 2014

Punt i final

Després de deixar el blog obert durant aquest llarg període per si algú volia encara fer més comentaris a les coses que s'hi diuen o que no s'hi diuen, em sembla adequat donar-lo ja per definitivament tancat. De fet per part meva quedarà sempre obert mentre el Blogger el mantingui i suposo que si algú ho vol hi podrà continuar participant; de fet comprovo que encara ara va tenint algunes visites cada dia, però veig que ha arribat l'hora de donar-lo per acabat i per la meva part ja no hi faré més comentaris ni aportacions.
Segons les estadístiques del mateix blog, durant tot el temps de la seva existència, des del mes d'abril de 2013 i fins al dia d'avui, ha tingut un total de 13.653 visites.

Si algú té ganes de mantenir el contacte amb els meus escrits els podrà anar trobant al meu blog particular SVA. Suplements Vitamínics Antioxidants: https://ramonpitroig.wordpress.com/

M'acomiado, doncs, amb un poema que em sembla que resumeix la nostra fe de sempre en la tasca educativa que humilment vam intentar portar a terme al Col·legi de Rocaprevera:

L’infant
és fet de cent.
L’infant té
cent llengües
cent mans
cent pensaments
cent maneres de pensar
de jugar i de parlar
cent, sempre cent
maneres d’escoltar
de sorprendre, d’estimar
cent alegries
per cantar i comprendre
cent maneres
de descobrir
cent maneres
d’inventar
cent maneres
de somiar.
L’ infant té
cent llengües
(i encara cent, i cent, i cent)
però li'n roben noranta-nou.
L’escola i la cultura
li separen el cap del cos.

Li diuen:
de pensar sense mans
de fer sense cap
d’escoltar i de no parlar
de comprendre sense joia
d’estimar i sorprendre’s
només per Pasqua i per Nadal.
Li diuen:
de descobrir el món que ja existeix
i de cent
li'n roben noranta-nou.
Li diuen
que el joc i la feina,
la realitat i la fantasia,
la ciència i la imaginació,
el cel i la terra,
la raó i els somnis,
són coses
que no van plegades.
Li diuen en definitiva
que el cent no existeix.
L’infant diu:
Però el cent existeix
.
Loris Malaguzzi.




   

divendres, 20 de desembre de 2013

Apèndix 2: Una resposta meva al blog d'El Cosidor Digital

 Copio aquí  un breu escrit anònim i la meva resposta que s'han publicat al blog d'El Cosidor Digital:
Algú s'anima a escriure l'altre versió dels fets?
Per edat no ho vaig viure, i m'agradaria saber-ne més coses.

Respon
Responc a l'anònim anterior: Els fets centrals crec que queden suficientment documentats al blog. Una altra cosa es la interpretació que se'n pugui fer i en això no n'hi ha solament una sinó tantes com persones ho llegeixin o ho escoltin. No sembla que hi hagi gaire ningú disposat a donar públicament la cara per contradir la meva versió..., és una llàstima. Ja m'agradaria a mi que hi hagués algú disposat a dialogar, a descobrir junts noves cares de la realitat i públicament... No, ja veig que hem tornat al gran silenci i que com a màxim, si surt el tema, es continuaran movent des de l'anonimat en el món dels rumors, de les suposicions, de les suspicàcies i de les sospites..., de les frases genèriques que no diuen realment res però que engatussen els pusil·lànimes. Per exemple, encara ressona pel poble "En Gabarrós va fer molt mal a Torelló" o semblants... Recony, que s'expliquin d'una vegada! Que diguin en què consisteix aquest mal o que tinguin la decència mínima de, si més no, callar. Quina colla de covards; és la covardia una de les grans maldats del nostre temps, i es veu que també de molt abans, del temps dels fariseus si més no. A l'evangeli de Mateu Jesús els deia "sepulcres blanquejats" (Mt. 23, 27).

diumenge, 15 de desembre de 2013

Apèndix 1: Entrevista amb Emilio Lledó

Foto Sergio Méndez
Foto Sergio Méndez
SARAY ENCINOSO | Santa Cruz de Tenerife
Acaba de cumplir 86 años, pero irradia felicidad y esperanza. Emilio Lledó (Sevilla, 1927 ) ha impartido su vocación en universidades extranjeras y españolas, entre ellas la de La Laguna. Esta semana asistió como invitado de honor a una nueva edición de El mundo que queremos, de la Fundación CajaCanarias.
-¿La crisis ha reducido nuestra capacidad de pensar, de replantearnos las cosas?
“Creo que no estamos tanto ante una crisis económica, sino en una crisis de la mente, de nuestra forma de entender el mundo. La crisis más real -con independencia de los problemas económicos, que son muy reales- es la crisis de la inteligencia. No estamos solo ante una corrupción de las cosas, sino ante una corrupción de la mente. A mí me llama la atención que siempre se habla, y con razón, de libertad de expresión. Es obvio que hay que tener eso, pero lo que hay que tener, principal y primariamente, es libertad de pensamiento. ¿Qué me importa a mí la libertad de expresión si no digo más que imbecilidades? ¿Para qué sirve si no sabes pensar, si no tienes sentido crítico, si no sabes ser libre intelectualmente? También ocurre que uno intenta pensar y escribe cuatro especulaciones y no puede hacer nada. Piensas pero no tienes poder. De ahí el poder de la política”.
-¿Cómo consigue no caer en el pesimismo después de decir eso?
“No soy nada pesimista. Solo soy pesimista, en cierto sentido, porque ya soy mayor y me queda poco tiempo, o menos tiempo, pero a mí me parece que la vida es algo muy hermoso y muy estimulante. Tenemos que darnos cuenta y no podemos olvidarnos de la posibilidad que tenemos de mirar. Los filósofos griegos me enseñaron que la palabra ‘idea’, que nos remite al idealismo, significa mirar. Mirar con los ojos, no con la mente. Y después de eso viene la educación…”.
-Hablando de educación, la nueva reforma educativa elimina la obligatoriedad de dos de las tres asignaturas de Filosofía en Secundaria y Bachillerato. ¿Qué consecuencias tendrá en el futuro?
“Me parece un disparate, una cosa inconcebible, cuando hoy precisamente en el mundo tecnológico es tan importante la reflexión sobre los sentimientos, sobre las acciones, y a eso ayuda la filosofía”.
-Dice que le preocupa más la corrupción de la mente que la corrupción tradicional. ¿Quién está corrompiendo nuestras mentes?
“Una política de la mentira y una educación que no se ha tomado en serio. La educación es la esencia de partida social y si eso falta la sociedad de va a pique. Filosofía significaba apego a entender. Preocupación por saber qué mundo es el tuyo, qué sociedad es la tuya y cómo compartir la vida con otros. Por eso es tan importante la política, aunque hoy se hable de la destrucción de la política”.
-Lo que quizás ha conseguido la situación actual es que la gente tenga más apego por saber, más necesidad de filosofía…
“Sí. Quizá la crisis nos ha dejado al aire, al descubierto, y eso nos estimula, por eso es tan importante que los jóvenes se formen, y que tengan acceso a una educación de calidad. Yo he vivido mucho tiempo fuera de España en grandes países tecnológicos, y en un país como Alemania nunca apostarían por una universidad privada”.
-A nosotros nos han obligado a pensarlo todo en términos de rentabilidad económica..
“Exacto. La economía es importante, pero es solo una parte. Hay que dejar que los muchachos, los cinco o seis años que están en la universidad, se entusiasmen con algo, que no se obsesionen con cómo ganarse la vida, ya se la ganarán o la lucharán. La obsesión por ganarse la vida es la forma más radical de perderla”.
-Después de ser un niño de la Guerra Civil en España y de vivir en Berlín la caída del muro, ¿cómo ve la situación actual en cuanto a libertades y derechos?
“Como niño de la Guerra Civil sé lo que es el hambre, pero no el hambre como metáfora. El hambre, hambre, hambre de Madrid de los años 40. No tener qué comer durante años. Era una situación patológica, había acabado una guerra, y había unos vencedores y unos vencidos. Eso hoy no existe, hoy se nos ofrecen un montón de cosas. Estamos en la sociedad del consumo, en una sociedad que acaba consumiendo al consumidor. Pero es consumo vacío, consumo consumiente, que te consume, que te deteriora”.
-Eso lleva a otra pregunta: ¿Cómo nos está deteriorando el uso perverso del lenguaje?
“De una manera increíble. Una forma de deteriorar la mente es deteriorar el lenguaje. Utilizamos palabras sin pensarlas. Por ejemplo, ahora hay que ponerlo todo en valor. Sin embargo, no sabemos qué es el valor porque no sabemos lo que son los valores. La universidad tiene que fomentar un debate sobre los ideales. Los creadores de riqueza son necesarios, pero unos pasos más adelante hay que crear algo que rompa la pura pragmacia. O la practiconería, que es una palabra que seguro que la Real Academia no aceptaría, pero que me parece muy expresiva”.
-¿Confía en que en el futuro seremos menos pragmáticos?
“Yo creo que sí. Si no sería la muerte. Tenemos que dejar esa herencia de idealismo”.

dijous, 3 d’octubre de 2013

Bibliografia: El ressò a la premsa local i comarcal

Aquí teniu una petita bibliografia que es proposa donar compte de lo que ha aparegut a la premsa local i comarcal sobre aquest nostre període al Col·legi. No he fet cap estudi exhaustiu sobre la qüestió, em limito als materials que jo he anat recollint, i per això si algú té altres referències que no surtin en aquesta llista li agraïré que m'ho faci saber per afegir-ho. 
Si algú desitgés conèixer algun d'aquests textos i no sapigués com localitzar-lo me'l pot demanar i molt de gust li faria arribar.

Bibliografia

1. "A resulta d'una polèmica amb el grup de psicòlegs 'Ágora' dimiteix el director i dos mestres del col·legi Rocaprevera de Torelló", El 9 Nou, 29 juny 1979, p. 32

2. "La tira d'en Capdevila", Torelló, 481 (1 juliol 1979)

3. "Al Col·legi Rocaprevera canvis generals", Torelló (Secció 'Informatiu'), 481 (1 juliol, 1979)

4. "Desgreuge", Torelló (Secció 'Parlem-ne'), 481 (1 juliol 1979)

5. "En bé dels vailets", Torelló (Secció 'Parlem-ne'), 481 (1 juliol 1979)

6. PUJOL BASCO, Ramon: "Cent anys del Col·legi Ntra. Sra. de Rocaprevera. Aviat farà vint anys", Torelló, 885 (23 setembre 1988), p. 4

7. PRAT BOFILL, Fortià: "La meva època al Col·legi Rocaprevera, 1965-1975", Torelló, 887 (7 octubre 1988), p. 4

8. BALADAS, N. i FERRÉ, N.: "Fa cent anys que els maristes van crear l'escola Rocaprevera", El 9 Nou, 7 octubre 1988, pp. 28-29

9. N.B i N.F.: "Una escola que ha educat generacions", El 9 Nou, 7 octubre 1988, pp. 28-29

10. ROVIRA PUJOL, Jaume: "Faltava representació", Torelló (secció 'Cartes a la Redacció'), 2004 (31 maig 2013), p. 4

11. E. S.: "El Cosidor Digital entrevista Ramon Gabarrós", Torelló, 2014 (13 setembre 2013), p. 9

divendres, 13 de setembre de 2013

Una entrevista al Cosidor Digital

Podeu trobar, si us interessa, un magnífic resum de l'entrevista que em van fer durant el passat mes d'agost els del Cosidor Digital. No hi hauria inconvenient en penjar-ho directament aquí mateix i tinc la seva autorització per fer-ho, però em sembla que es mereixen que hagueu d'anar a la mateixa font on trobareu aigua fresca i bones ombres... A l'entrevista hi ha la meva expressió directa sobre els fets que ens han ocupat en aquest blog, però en la bona companyia de molts altres documents diversos que refresquen la memòria de la Vall del Ges.

dimecres, 24 de juliol de 2013

UN POBLE HA D’ESCOLTAR TOTES LES VEUS PER FER HISTÒRIA, per Teresa Terricabras


Reviure tots aquells fets, a mi, després de tants anys, m’ha fet entendre com costa canviar les vivències de la gent, com pot ser fàcil organitzar tot un cacau per aconseguir que el rodatge personal no hagi de canviar. Saps què et diria? Et diria que he crescut en comprensió d’aquella realitat. M’has ajudat.

Per mi els records no eren tan vius, hi ha fets que sabia de lluny. Ara les meves vivències d’aquell moment les tinc ben vives.
En resumiré algunes, amb Àgora o sense Àgora volíem:

  • Mira, recordo que encara hi havia –ei que no s’ha perdut pas- el mal vici de creure que hi havia nois que no seguien i que, vés, què hi pots fer? Doncs bé, la nostra idea era “tothom pot aprendre i ha d’aprendre i s’han de trobar camins, mètodes per tal que ho faci, i ens hem de formar com a mestres per a saber-ne més”. Rient, a vegades, en alguna reunió de mestres es sintetitzava la idea parlant de “ens volen fer creure en el superhome”. Crec que no era això. Se n’ha escrit molt del dret a aprendre tothom i déu-n'hi-do dels mestres que ho creuen. Han passat més de trenta anys i no s’aplica pas a tot arreu.
  • Un altre fet important era la participació dels nois en tot el sistema educatiu. En el currículum aportant iniciatives, demandes de saber més, investigacions…; en l’educació: assemblees, diàleg, acceptació de com és cadascú, valoració de l’entorn escolar, potenciació d’iniciatives: granja, hort (com presumeixen ara les escoles que fan això!)…
  • Donar possibilitats de parlar de temes punyents, amb els nois, amb els pares. Sexualitat, tabac, drogues. Recordo un noi que sortint d’una xerrada sobre drogues va dir " com voleu que em drogui si sóc feliç". La felicitat del noi és també un punt a recordar de la proposta educativa.
  • Millorar l’ensenyament. Calia formar-nos més els mestres per tal de millorar l’aprenentatge. Crec que era un mal de tota l’escola del país. Encara ara és el que diu en WERT per tal de centralitzar l’ensenyament! Quina barra. Crec recordar que el curs anterior a aquella famosa assemblea, i mentre es venia aquesta idea en contra el projecte que dúiem a terme, dos dels tres alumnes que tenien millors qualificacions a l’institut de Vic provenien del Col·legi Rocaprevera!
  • Participació dels pares. No va ser fàcil.
  • La catalanitat de l’escola. Ui que d’entrebancs vam viure! Recordo que em van treure un noi de classe per llegir “El zoo d’en Pitus”, el pare deia que era perdre el temps. És clar que anys després el vaig trobar en una conferència i deia que era catalanista de tota la vida. Quantes coses es barrejaven a finals dels anys 70!
  • La catalanitat de l’ensenyament, no sols l’escola en català que també, el que es volia era l’ensenyament a partir de l’entorn: poble, comarca (Vall del Ges-Osona, país... Història, geografia, literatura... Aquí sí que podríem dir aquells versos d’en Martí i Pol “Tot està per fer i tot és possible”. A fe que tot estava per fer i vam tenir poc temps.. Però s’ha fet. Ara ningú en dubta, és un punt essencial per l’escola catalana. És clar que fèiem coses malament, n’havíem d’aprendre més i més, sempre.
  • ...
Deixem-ho.

Van ser temps de noves lleis d’educació, des de Madrid, és clar, que si el treball amb fitxes, que si la teoria de conjunts i el sistema en base dos, que sí... Ens adaptàvem. Les fitxes les fèiem nosaltres amb el sistema de la cartolina a quadrets, que dèiem, on marcar la feina feta: unes obligatòries, unes de reforç, unes d’ampliació. Les noves matemàtiques, no sé què dir-ne, aviat van desaparèixer. Era un sistema que feia pensar, no repetir. Potser estava poc estudiat? La base dos, no serveix per res, deia algú... Era la base de la informàtica!

Vaig deixar el Rocaprevera amb el cor destrossat. El meu acomiadament va ser el viatge a Madrid amb els nois grans. No hi va haver retorn.

Vaig anar a una escola on d’entrada el seu nou director em va dir: estàs d’acord que el primer que s’ha de fer és estimar els nens, acceptar-los tal com són, fer que cadascú progressi, acompanyar-lo en aquest procés, fer-lo participar en les decisions, ensenyar a partir de l’entorn... ?

I, m’hi vaig quedar.

I, m’hi vaig quedar després de superar un ensurt: els pares d’un noi del col·legi Rocaprevera, fills d’un poble veí a la nova escola, van pujar-hi a dir que no em fessin el contracte, que fixa’t el que havia passat a Torelló.

Hi he sigut molt feliç.

Ramon, et dono les gràcies per fer present el passat. Un poble ha d’escoltar totes les veus per fer història.

Teresa Terricabras Vilar

diumenge, 14 de juliol de 2013

Primavera d'hivern, Primavera d'estiu...

Ha sigut només una lectura documentada d'uns quants anys d'aquesta història del Col·legi Rocaprevera que ara es commemora, un encendre el llum que recuperi uns fets de les tenebres. Poden fer-se'n mil lectures: ben segur que al menys n'hi ha tantes com gent que ho recordi o que llegeixi lo que aquí se n'explica, però hem volgut dir i reafirmar que aquells anys del nostre record i del nostre treball il·lusionat allà amb i per als nens i els adolescents de Torelló i comarca van existir i que el llarg i sospitós silenci sobre tot allò durant tots aquests anys no s'aguanta per enlloc, no serveix de res i només fa que negar la possibilitat de treure'n lliçons que puguin servir a qui ho vulgui per continuar viatjant i transitant per la vida amb llibertat... Tots podríem somriure ara "giocondianament" davant la trajectòria que cadascú hagi anat fent, ens podríem comprendre i reconciliar amb nosaltres mateixos i amb els altres, alliberar-nos dels errors, contradiccions, incomprensions, falsedats, odis, covardies... de la nostra vida. Només el mantenir-se ferm en negar-ho, silenciar-ho o suavitzar-ho amb cataplasmes pot ser-ne obstacle.
Arreu nous brins de vida volen brotar constantment d'aquesta terra fèrtil i curulla de llavors. Per què aixafar-los encara i posar-los rocs a sobre?
Res més, gràcies per llegir-ho.

RES NO ES MESQUÍ
 
                    Joan Salvat-Papasseit

Res no és mesquí
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s'ullprèn
i té delit del bany:
que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.

Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l'onada del mar sempre riu,
Primavera d'hivern - Primavera d'istiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla verda eternament.

Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l'heu demanada.
I si l'heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.

Res no és mesquí,
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
- Avui, demà i ahir
s'esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.